Les muralles de Bàrcino encara estan plenes de sorpreses

Fa un parell de setmanes, l’arqueòleg italià resident a Barcelona Alessandro Ravotto defensava a la UAB la seva tesi doctoral sobre les muralles de Bàrcino. No es tractava d’un treball acadèmic qualsevol. Ja fa dos anys, el director i la conservadora del Museu d’Història de Barcelona Joan Roca i Julia Beltrán de Heredia decidien no esperar i publicar a la revista Quarhis un avançament de la tesi en què establia que la segona muralla de Barcelona s’havia de datar entre els anys 270 i 290 dC, no als segles  IV o V com s’estava estipulant en aquell moment i indicaven els cartells de carrers i museus. «Jo vaig fer aquest treball cronològic, però la directora de la tesi, Isabel Rodà, va ser la primera que va veure que la muralla encara podia donar sorpreses i em va dir que hi havia més coses per explicar», diu Ravotto. I sí que hi ha sorpreses. Portes redibuixades. Una muralla militar on es veia una simple tanca. Merlets on ara es dibuixaven teulades. Plataformes de tir de balistes. Dos models, Alba Pompeia i Roma, trasplantats per convertir aquella petita i pròspera ciutat en «un trosset d’Itàlia» que domini una pròspera comarca vinícola hispana.

Ravotto distingeix entre l’«apa-rador», les novetats que criden més l’atenció, i el fons de la seva tesi: una muralla amb propòsit monumental (com tota la petita Bàrcino, gairebé amb més edificis públics que vivendes), construïda replicant la tradició castrense al segle I, adaptada al relleu i definidora del perfil de la ciutat, que no deixa d’evolucionar amb continuïtat fins a la seva última fase (més que segona muralla), quan al segle III la primera amenaça bàrbara fa que Bàrcino es tanqui rere un descomunal recinte defensiu que li permetrà sobreviure com no ho va fer Tarragona.

LA PORTA DE LA PLAÇA NOVA

A més a més de descriure la muralla coneguda, torre a torre i pany a pany de muralla, l’arqueòleg ha aprofundit en la fins ara molt poc coneguda muralla del segle I aC, que a vegades s’ha descrit com a poca cosa més que una tàpia, construïda en plena pax d’August, que delimitava el pomerium, el centre urbà de la nova colònia romana. No obstant, ha identificat en aquesta muralla amb funció monumental nombrosos elements, siguin funcionals o amb propòsit «de representativitat, de propaganda, que demostraven la pertinença a l’imperi i els drets cívics», que ho fan «utilitzant la tradició militar». Pas de ronda, fossats que poden servir tant de desaigüe de les clavegueres, previstes ja a la mateixa muralla, com de contenció, portes amb elements defensius, cantonades retallades segons l’art de la fortificació de Vitruvi... En la tesi, l’arqueòleg proposa una reconstrucció de la porta original per la qual encara es pot accedir al carrer del Bisbe. Encara sense torres (potser en previsió de l’aqüeducte que es construirà poc després però amb cossos de guàrdia i un pati amb doble porta  que permetia aïllar els visitants com en un letal control d’accés. 

LA PORTA DEL SEGLE II

Ravotto ha integrat, en la visió més global fins al moment del recinte, dibuixos i plànols decimonònics dels elements enderrocats, els treballs previs de Ferran Puig, Oriol Granados i Ramon Járrega i les ultimíssimes excavacions, beneficiant-se de la decisió de la responsable del Pla Bàrcino, Carme Miró, de posar com a prioritat l’estudi de la muralla, des de la part menys coneguda, oculta encara dins de nombrosos edificis (carrers d’Avinyó i Banys Nous) fins a la revisió del que està excavat a la zona de la Porta de Mar. Precisament aquesta porta, segons el model de Ricardo Mar, demostra que la muralla de Bàrcino és un únic conjunt amb diverses fases, que no deixa d’evolucionar. «Fins aquell moment les portes principals serien les que s’obren a la Via Augusta en direcció a Tàrraco i Roma; de fet, la de la plaça de l’Àngel va conservar fins al segle XIX dues torres amb una mida que dupliquen totes les que s’han conservat. Però l’èxit de Bàrcino i la creixent importància del suburbi marítim explica que es construís una porta de mar al segle II que ja és una pura façana monumental», explica.

LA  MURALLA DEL SEGLE III

Notícies relacionades

Caius Coelius va fer les muralles, torres i portes de Bàrcino

Raons per apujar el transport públic

El gran canvi es produeix entre els anys 270 i 290. La ceràmica trobada als terraplens que enterren els barris fora muralles quan es reforça el recinte (forrant el primer mur per passar de 1,8 metres de gruix a 4, i afegint-hi torres; Ravotto en proposa 77, una més de les identificades fins ara) permeten datar l’obra. Si bé la primera Bàrcino s’inspira, diu Ravotto, en la petita Alba Pompeia, ara es prenen com a model les muralles aurelianes de Roma. «És a la que s’assembla des del punt de vista tècnic, per exemple amb les seves torres quadrades i el pas de ronda que les travessa, en lloc de les torres semicirculars habituals al nord d’Hispània», apunta. Encara queden moltes coses per saber, però. ¿La petita Bàrcino hauria pogut assumir una obra d’aquesta magnitud en un primer gest d’autonomia? ¿Va rebre ajuda del poder imperial, malgrat trobar-se en plena fase de desgovern?

Vegeu també: La làpida de Caius Celius, una inscripció viatgera que va fer pensar en una 'pre-Barcelona' a Montjuïc, reubicada en una de les portes de la ciutat