Un videoclub 'dona' 15.000 pel·lícules de culte a Ciutat Vella

En la poc pròspera caixa registradora, on els diners entren amb comptagotes, de dos euros en dos euros, un tresor diminut. Una de les 100 milions de pipes de porcellana amb què l’artista xinès Ai Weiwei va omplir els 1.000 metres quadrats del majestuós hall de la Tate Modern de Londres l’octubre del 2010. David Cabrera, amo del videoclub, la mostra amb un somriure d’orgull. «És de les originals. Me la va dur un amic. Van haver de retirar-les perquè la gent se les emportava», explica amb la realista reproducció de la llavor de gira-sol a la palma de la mà aquest home, amant de la cultura, que fa 12 anys va fer una cosa tan boja com obrir un videoclub –entrat el segle XXI–, ni més ni menys que a Ciutat Vella, aquella terra on els veïns no tenen res a fer davant els turistes.

«Vaig obrir amb les 300 pel·lícules de la meva col·lecció particular amb l’objectiu que no es quedessin a casa meva, de compartir-les amb la gent», recorda Cabrera, que s’autodefineix com un dealer de l’audiovisual. «Soc un camell del cine, que li dona a cadascú la pastilleta [entengui’s pastilla com a film] que necessita», explica l’ànima de Cíclic, videoteca referent del cine independent i documental a la ciutat amb els dies comptats. Tenen una ordre de desnonament per impagament del lloguer per al 20 de març.

«No busco quedar-me aquí [un local, en realitat dos, de gairebé 300 metres quadrats a dos passos, gairebé literalment, de l’hotel que Núñez i Navarro ultima al carrer del Rec Comtal, al llaminer Casc Antic], ni seguir amb un negoci que ja no és negoci. El concepte de videoclub ha mort», es presenta. El que busca, prossegueix, és ajuda per traslladar tot això –15.000 devedés– i un altre espai al barri per desenvolupar un projecte nou, «per donar una sortida social a tot el material», resumeix Cabrera, il·lusionat amb la iniciativa, per a la qual busca còmplices.

S’ha inspirat en el Numax de Santiago de Compostel·la, una vella sala al casc antic, que els treballadors, convertits en cooperativa, van aconseguir salvar del tancament i transformar en cine, llibreria i laboratori audiovisual. «Quan vaig veure que la situació era insostenible, vaig agafar la base de dades i vaig enviar un correu als últims 90 socis que havien llogat almenys dues pel·lícules en l’últim any citant-los a una trobada per exposar-los la situació. Hi van venir 70 persones amb ganes de mantenir amb vida tot el que el Cíclic amaga i em vaig adonar que ho havíem d’intentar», prossegueix.

Ja han constituït una cooperativa de treball amb l’objectiu de transformar-se en un microcine de barri especialitzat en cine independent, d’autor i documentals. Passar del videoclub Cíclic a la Sala Cíclica. En la portada del projecte –que Cabrera ha mogut per tot Ciutat Vella, per allò de teixir complicitats– la foto d’Ai Weiwei amb les mans carregades de pipes. Menjar pipes, aquella forma d’oci tan vinculada a la cultura popular.

 

    –Hola. Busco L’última frontera.

    –Sí, un segon. Aquí la té.

 És divendres a la tarda –aquests últims dies Cabrera obre únicament els divendres, dissabtes i diumenges– i és difícil conversar-hi, no només d’aquest espai, sinó també del procés de gentrificació (expulsió dels veïns pel boom turístic) en el qual el barri fa anys que està immers i que Cabrera coneix bé. El degoteig de clients és constant. No és exagerat afirmar que el Cíclic és encara 

–si bé amb els dies comptats– un punt de trobada per als veïns del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera.

Mentre aquest dealer del setè art explica que té la intenció de programar matinals de cine familiar el diumenge, entren al local una colla de nanos disfressats d’emoticona de WhatsApp, qui sap si com un senyal. Potser només és perquè és divendres de Carnaval. «Són els xavals del casal», relata davant d’un pòster de Malavita. També tenen pensats tallers per als nois de la cua, veïns també del barri, així com monogràfics de videoactivisme o autoedició.

   –¿Tens Frida, la pel·lícula?.

   –Espera, t’ho miro.

   Són els seus últims dies com a tal, però, avui dia, el Cíclic segueix funcionant com a videoclub. Aquell lloc on hi ha qui va amb una idea fixa, però on la majoria es perd entre les ordenades prestatgeries, buscant la caràtula que els atrapi.

Una veu municipal assegura que al govern local li sembla «molt interessant» el projecte social del col·lectiu. «Els ajudem tant com podem, amb assessorament tant des del districte com des de Barcelona Activa, com a emprenedors d’economia social», assegura aquesta mateixa veu, que apunta també que se’ls ha facilitat un advocat de l’Oficina de la Vivenda per mediar en el judici per impagament de lloguer i intentar evitar el desallotjament.

Notícies relacionades

MAPA | Els 10 radars de Barcelona que més multes han posat aquest 2024

Qui hi ha darrere de l’èxit nadalenc ‘Els llums de Sant Pau’

Van tenir clar que la futura Sala Cíclica no estaria situada a l’enorme local del carrer del Rec Comtal, 7, pel qual pagaven –quan encara pagaven– 1.850 euros al mes, en el moment que el nou propietari –l’antic va vendre l’immoble– els va advertir després de la compra que, quan se’ls acabés el contracte –d’aquí un any–, els l’apujaria a 4.400 euros, el 138% més.

Des d’aleshores, una de les seves batalles és buscar un altre espai (assequible) al barri. «El projecte –conclou l’home– només té sentit al barri. Aquestes pel·lícules són del barri».