Brrrmmm, brrrmmm, brrrmmm

Les línies que segueixen no són una crònica periodística comme il faut, ponderada, equànime, sinó una oda passional sobre l’estreta relació entre les motos i la ciutat aprofitant un pretext de luxe: la Penya Motorista de Barcelona, organitzadora de les llegendàries 24 Hores de Montjuïc, compleix diumenge 70 anys. Deu n’hi do.

La van fundar el 12 de març de 1947 un grup de senyorets aficionats a les dues rodes, membres de la burgesia catalana benestant, que solien reunir-se al Bar Velòdrom del carrer de Muntaner. D’aquell conciliàbul, en van sorgir  les carreres en pujada de la Rabassada i sobretot les 24 Hores, celebrades a la muntanya màgica entre el 1955 i el 1986. ¡Quin ambientàs durant la prova! Que l’hi preguntin a Emilio Pérez de Rozas, gran motard d’aquesta casa. 

Per celebrar l’aniversari de la Penya Motorista sembla ideal una trobada amb Manel Maestro, president de l’entitat, i Javier Gil, organitzador esportiu de la carrera durant una bona colla d’anys, i així, xerra que xerra, se’ns en va mig matí en anècdotes i batalletes, a recordar el públic canviant que accedia al circuit en el transcurs de la jornada: els bojos aficionats de primeríssima hora, les famílies del migdia i a les tantes de la matinada, ai, aquell continuar la festa dels que sortien del Liceu, del frontó Jai Alai o de ballar a La Paloma i es barrejaven vessant amunt en un joiós pandemònium. El regust de la Barcelona d’abans, la que cantava Gato Pérez.

EL FINAL D'UNA TRADICIÓ

Les 24 Hores es van celebrar fins al 1986, any en què el tràgic accident de Mingo Parés va posar fi a una tradició celebrada de forma ininterrompuda durant 32 anys. El circuit s’havia fet insegur i les motos, massa sofisticades. Amb el temps, la prova es va traslladar a Montmeló, i avui en dia la Penya segueix organitzant les seves carreres, calçotades i sortides de diumenge.

La reunió amb els puntals de la Penya, un esmorzar a la cafeteria del Museu Olímpic, just on culminava la mítica Recta de l’Estadi, es converteix sense gaire esforç en una exaltació de la cultura motard i a rebuscar els perquès del vincle indissociable entre Barcelona i les dues rodes. Per decomptat, hi influeixen tant el clima benigne, com la tradició industrial en una Catalunya que és el bressol de grans empreses del sector, com Sanglas, Derbi, Ossa, Bultaco, Montesa o Rieju.

La suma dels dos factors es va confabular a alimentar-ne un de tercer, potser fonamental, que és el de l’acceptació familiar, el de l’assumpció de la moto com un ritu de pas adolescent, quan el fill o la filla comencen a donar gas perquè el pare i l’avi ja ho havien fet al seu dia. De forma natural i sense escarafalls. En altres ciutats, la motocicleta fa més respecte, gairebé por.

«La meva primera moto la vaig tenir als 16 anys, amb la primera feina –confessa Gil–, una Honda PS50 pagada amb sis lletres». La de Maestro va ser una Vespa Primavera, que juntament amb la Derbi Antorcha, més coneguda com a Derbi Paleta, el vehicle immillorable per anar a l’obra, van constituir l’equivalent del Seat 600 a l’Espanya del desarrollismo. La Montesa Impala i la Bultaco Metralla ja eren un assumpte més de casa bona.

QUÈ SERIA DE BARCELONA SI...

En qualsevol cas, cavalcadures lleugeres per trotar per la quadrícula de l’Eixample i els carrers costeruts esquivant la densitat del trànsit, perquè –i aquest és el gran quid– qui sap què se n’hauria fet de la circulació a Barcelona sense els salvadors de les dues rodes: som la segona ciutat d’Europa, darrere de Roma, en nombre d’usuaris, amb ni més ni menys que 280.000 motos registrades. Un de cada cinc vehicles en l’embull de cada dia és una moto.

Notícies relacionades

La Feria de Abril torna a ser gratis

Alberto Soriano : "Collboni demana llom amb formatge; Colau s’enduia béicon amb formatge"

La tertúlia deriva cap als dies de pluja, la pintura relliscosa, els sonats que van fent esses, els que només tenen el carnet B, els trencaretrovisors, els chicharreros, la mala fama que feliçment es va superant i sobretot la falta de places d’aparcament: ningú estacionaria sobre les voreres si n’hi hagués de sobres. I en el fons de la conversa, se sent un petit batec: el desig que la ciutat ens professés tant, tant d’amor com a les bicis.