Tornejos que s'han de guanyar a pols

Et fa la sensació d’haver-te colat sense voler en una pel·li de Van Damme. Aquí et podrien treure un ull amb algun bíceps. Per fora, semblava un restaurant més de la Barceloneta: Pasa Tapas. A dins està a punt de començar un campionat de lluita de braços. Els polsos de tota la vida. «La gent no sap ni tan sols que és un esport», es lamenten.

  

 Hi ha dues taules amb coixinets on aposentar els colzes i agafadors per a les mans. Dos àrbitres amb samarreta a ratlles negres i blanques. Igual que a 'Yo, el halcón', la pel·li culpable que els nens dels anys 80 anessin pel món fent polsos amb la gorra del revés i fent que es gangrenessin polzes aliens a l’intentar fer el moviment fetitxe de Sylvester Stallone. T’agafaves bé al polze del contrincant en pla clau anglesa, aixecaves d’un en un els quatre dits restants a càmera lenta i, pam, guanyaves segur. «És pel·lícula», mou el cap Sonia Miras. «Si aixeques els dits com feia ell, perds força», desmitifica. «El control de la mà és el 50% del pols».

  

 Sonia Miras –36 anys– dissimula avui múscul sota una camisa negra. Si la 'googleges', apareixeran els seus bíceps amb una frase amb ganxo: «El cop de puny d’aquesta dona té 300 quilos de potència». Ha arribat a carregar només amb els dits ¡115 quilos! «Estic en un esport majoritàriament d’homes i en una feina majoritàriament d’homes», riu. És conductora d’autobusos. Dir que s’ha guanyat la seva reputació a pols es passar-se de literal: ha sigut 12 vegades campiona d’Espanya, dues vegades sisena del món. És la presidenta de l’associació catalana de lluita de braços i del club de Santa Coloma de Gramenet, el primer que va obrir fa tres anys. Ja n’hi ha cinc a Catalunya.

 

«Aquí tenim el dolent de 'Yo, el halcón'», somriu Sonia. És difícil no veure arribar Sergio. Impossible dissimular que t’has quedat amb la boca oberta. Popeye sortiria corrent al veure’l. És un clon del mastodòntic Bull Hurley. Els mateixos bíceps XXL, la mateixa samarreta vermella de la pel·lícula: 'Blaster', es llegeix, 'artificiero'. És idèntic fins que saluda: aquest té cara de bon jan. Campió de Catalunya de pesos pesants, tercer d’Espanya. ¿El seu truc? «Entrenar-se –respon–. Aquí la constància té premi. És 60% força i 40% tècnica».

    

Aquest és el quart campionat de lluita de braços El Halcón. No és l’únic a Barcelona. Al desembre se celebra el campionat de Catalunya. Al juliol s’organitza un torneig internacional en homenatge a Francisco Jové Feliú, «el fundador». Inscrivint els competidors hi ha l’espanyol que més títols té: Iván Portela. Nou vegades campió del món, vuit d’Europa. Un dels àrbitres és subcampió mundial en la categoria de més de 60 anys. «L’avi», l’anomenen. És el pare de Sonia.

    

Avui s’hi han apuntat una trentena de 'pulseros' (així se’ls anomena: 'pulseros' i 'pulseras'). La majoria porta samarretes amb el seu nom al darrere i escalfadors al braç dret. L’ambient fa olor de Reflex. «És crema per donar calor», explica un competidor. El caliu que es nota, al marge de cremes, és sobretot familiar.

  

 Practiquen pols americà: s’estira amb tot el cos. «Braç recte», Sonia dona una lliçó exprés a la periodista neòfita. «El canell, com més alt millor». «Espatlles paral·leles a la taula». T’explica tanta tècnica que sembla una classe de judo. El peu dret per aquí, torça el canell, tira cap a dins. «Uf, que difícil», escups sense voler. «Sí», somriu Sonia. «I tot això en un segon». A l’altre costat de la taula es col·loca Desiré Aliaga, de 13 anyets. Llavors aprens la primera regla d’aquest esport: no et fiïs mai de la primera impressió. Desiré, amb somriure innocent, et deixa el braç 'KO' en un segon. S’entrena des dels 10 anys.

  

 «¡Ready!, ¡go!». Així comencen els combats. Alguns duren segons; altres mouen la taula. Es xiulen faltes, s’anima com en el futbol: «¡Tanca’l!», «¡gira’l!». Tots els contrincants es donen la mà amablement abans d’aixafar-se-la a la taula.

    

Aquí no, però fora d’Espanya es pot viure d’això. «Al meu país es pot», corrobora 'Jaba', que ha sigut campió del món. És de Geòrgia. Economista, però aquí –treu múscul resignat– treballa en una obra. «Parlen de fer-lo olímpic», diu.

Notícies relacionades

La vida paral·lela de 'Saber y ganar'

Milionari busca nòvia

  

«La gent no sap ni tan sols que és un esport», apunta Sonia. «Fa tres anys que es considera un esport a Catalunya», afegeix orgullosa. Els ha costat, diu. Però és clar que aquí no afluixen.