Els canalles no han mort

Com que d'aquí una estona es presenta Gilda Love ja no hi ha lloc a les taules ni a la barra, i l'aire l'omple el murmuri de totes les converses que pot acollir aquest lloc. Un travesti s'asseu a la barra, al costat de l'home sol:

-Fuck you.

-¿Perdona?

-Perdona, és que no sabia què dir-te, i així que he pensat: potser més val que l'enviï a la merda.

Detalls del Madame Jasmine que retraten el Madame Jasmine: la caixa registradora embolicada amb una espessa capa de lluentons. Les cames de maniquí amb mitges de malla a les parets. El mussol dissecat. Un flamenc. L'anomenat puticlub: una cabina al fons amb les parets revestides de tapís felí. Els ninots de plàstic que distingeixen els banys: a l'esquerra, un home amb pits punxeguts; a la dreta, una dona fornida, atlètica, viril. La mateixa Gilda Love, que és un detall patrimonial: el transformista que és memòria viva del Raval. Amb una extravagant corona de flors i un vestit rosa i un xal, els llavis plens de carmí i brillantina, Gilda espera el seu moment a l'interior del puticlub. Mentrestant, un altre travesti s'asseu al costat de l'home sol:

-Això no és res. Tuneja't o mor. Allò sí que eren festes.

-¿Tuneja't o mor?

-Unes festes que es feien aquí.

-¿I com eren?

-Una bacanal.

Fa 11 anys que Patrice Rondo i Rodrigo Van Zeller van posar en marxa el Madame Jasmine. Al Barri Xino, on si no: el barri que va acollir al seu dia els desfasaments de La Criolla, el barri d'El Cangrejo i de La Concha i d'altres menys famosos però canalles, com el Nayade. El barri del vici i el llibertinatge. Es diu que hi va haver un dia que al local hi havia funcionat un bordell: els propietaris ni ho confirmen ni ho desmenteixen. «Al muntar el lloc vam voler jugar amb la memòria del Barri Xino -diuen-: que fos un recordatori no només d'una època, sinó d'una vibració. De fet, tots els objectes del bar els hem recuperat de les escombraries del barri, és a dir, que realment es corresponen amb la memòria d'aquests carrers».

Una nina sense cap

Madame Jasmine no va existir mai, se la van inventar: en una paret al costat del puticlub hi ha la seva història emmarcada, «el guió del lloc», explica Rondo. «Cap al 1907 -diu el document- es va convertir en la madame d'un bordell del carrer de Robadors, on anaven poetes, anarquistes, nou-rics… Tots buscaven embriagar-se amb la seva perfumada pell». Madame Jasmine, explica la història, es va enamorar d'un anarquista i va tenir un fill seu que va morir «decapitat per un carro a la Rambla de les Flors, un matí del 1917». Madame es va tancar de pena, a beure i fumar opi, però sortia al carrer «un cop a la setmana», «al mercat de la Boqueria, amb una nina sense cap als braços. Hi ha qui diu que el cuir blanc que cobria la nina era la pell del seu difunt fill».

L'altre retaule significatiu està penjat al costat de l'entrada: el manifest del lloc. «Manifest postcabaret», es llegeix, i a sota, una cita d'Antoine d'Agata, el fotògraf francès -és clar- del sexe, les addiccions, la foscor. «En aquest món, només la mentida és obscena, la bestialitat és l'últim espai de llibertat, l'última defensa contra la virtualitat mesquina de la realitat». Així es va definir des de l'inici la personalitat del lloc; després, la clientela s'ha encarregat d'afirmar-la. «D'entrada, gent de ment oberta», diu Van Zeller.

A la pràctica, els propietaris distingeixen entre dos tipus de visitants: «Els clients, per un costat, que són com els actors d'aquest cabaret, els agents provocateurs, el cor del projecte: els personatges del barri, els friquis, els marginals, la gent que té una espècie d'imant pel fet de ser com són». Però també hi ha «els voyeurs»: els que van a veure'ls, als friquis. «Que venen a ser els espectadors. I que de totes maneres són gent afí, gent que sap bé on es posa».

Notícies relacionades

Dues noves línies reforcen el bus nocturn de l’àrea metropolitana

Inaugurades les noves parades de bus interurbà de la Meridiana

Els personatges, els friquis, els marginals: hi ha gent com l'Home Gos, conegut així perquè la seva performance consisteix a despullar-se, posar-se de quatre potes i fer el gos; com Mónica del Raval, que alguns consideren la reina del barri, un mite, una prostituta gairebé llegendària; com María Perkances, «la dona que ofereix el seu anus com a lloc per fer-hi exposicions artístiques»; o com la matexia Gilda Love. Segons sembla, un dia algú va passar per allà i va veure l'Home Gos fent-ne de les seves, i va escriure a Trip Advisor que era un espai de striptease, i millor que el Bagdad. «Va començar a venir gent buscant noies. Va ser durant un congrés dels mòbils i venia gent d'allà buscant noies. Ens va costar una barbaritat canviar aquella informació». I és que la personalitat del lloc descansa en un delicat equilibri entre friquis i observadors, Madame Jasmine no és amiga de la publicitat, ni d'aparèixer a les guies turístiques. Venen turistes, és inevitable. Però pocs. I afins.

Tuneja't o mor se celebrava els dijous. La gent hi anava i tenia a la seva disposició roba, maquillatge i maquilladors, el que era necessari per transformar-se. «Però vam deixar de fer-la fa dos anys». Queden dos records d'allò: les fotos de les bacanals, penjades al bany. I un kit de maquillatge a la barra. Per a qui vulgui provar-ho.