Els Robin Hood dels terres

Els transeünts s’ho miren buscant de reüll una càmera oculta. Un paio furga en un sac de runa amb la dedicació que hi posaria Indiana Jones en una de les seves famoses ruïnes amb tresor. «¿En tens més d’això?», pregunta amb to d’estraperlo a un dels obrers que baixa la runa. Li assenyala una rajola hidràulica polsegosa que ha trobat al sac. «En van sortint», respon l’obrer. «En sortiran moltes, moltes». L’endemà apareixerà a Instagram un vídeo d’un contenidor ple de mosaics. Centenars. «Bufet lliure a Torrent d’en Vidalet», titula la captura The Tile Hunter (el caçador de rajoles), com es fa anomenar a Instagram l’individu que furga en els sacs. «Quina pena –comenten els seus seguidors–, haurien d’estar protegides». «Ho estan –respon ell–. Jo les protegeixo». I no és l’únic Robin Hood dels terres hidràulics que campa per Barcelona.

¿La seva meta? «Un projecte col·laboratiu per promoure la conservació de la rajola hidràulica», apunta. Acaba d’obrir un canal de Youtube i preveu afegir-hi una web, un club, catàleg i documental, a més a més d’una botiga online. Ja ha començat a fabricar amb el seu soci artista, Pedro Verón, Cartoncico, rellotges rajola: Tile O’Clock. El seu pare i el seu avi eren rellotgers. A més, cada primer cap de setmana de mes, promet, practicarà tilecrossing (la seva versió del bookcrossing). Amagarà rajoles emmarcades per la ciutat i en donarà pistes a Instagram. A partir de l’abril.

El Joel –així es diu The Tile Hunter en la vida real– rescata rajoles hidràuliques del carrer des de fa una mica més de dos anys. Acumula més de 6.000 mosaics, calcula; 487 models. Els té repartits entre el seu pis, algun magatzem, en cases d’amics. Ja busca rajoles amb addicció de jonqui. La seva nòvia assenteix resignada. El més curiós, afegeix ella: «La quantitat de gent que coneix arran d’això. Es crea una comunitat».

El caçador de rajoles es disculpa per si li truquen i ha de sortir corrent, com els metges de guàrdia. Surt a corre-cuita tan bon punt l’avisen d’un sac amb premi. Aquests rescatadors compten amb una xarxa d’espies que ni els russos en la guerra freda. Tot i que el Joel en descobreix moltes sense ajuda. És productor audiovisual, però «per circumstàncies de la vida», explica, treballa resseguint en bici la ciutat. «I estic molt en contacte amb les obres», afegeix. Pedaleja prop de 40 quilòmetres al dia. Els millors barris: «Ciutat Vella i l’Eixample».

«Les rajoles hidràuliques s’han posat molt de moda», assenteix l’Alberto amb panoràmica de veterà. Quan ell va començar a salvar mosaics, recorda, ni tan sols en trobava informació a internet. Això era fa vuit anys. Ara n’hi ha més d’un milió de fotos a Instagram etiquetades amb el hashtag #tiles (rajoles, en anglès).

80 QUILOS DE RAJOLES EN LA MOTO 

L’Alberto porta sempre tres bosses a la moto. És a dir, que de vegades va amb 30 rajoles al damunt. Això són 80 quilos. «La pobra moto pateix bastant», riu. Qualsevol en pot donar fe al magatzem del seu estudi d’arquitectura, Twobo, també seu de la seva marca, Fragments Bcn. Hi ha milers de rajoles en procés de resurrecció. «La cova d’Alí Babà», la presenta la María. És com si entressis a la cambra secreta de la tomba d’un faraó modernista.

Fa vuit anys que els arquitectes Alberto Twose, María Pancorbo i Pablo Twose donen a les rajoles rescatades «una segona vida», que en diuen ells. Venen les seves Rescued Tiles emmarcades (85 €), amb suport individual (Instant Table, les anomenen) i en format taula. Cada rajola inclou un certificat amb la procedència i els anys en què va ser col·locada i rescatada.

No són els únics que reciclen. Es poden trobar rajoles centenàries en el catàleg de Mesa Bonita o a Amanivela Mobles, per exemple. L’Alberto calcula que hi ha una desena de rescatadors per la ciutat.

Notícies relacionades

Tornejos que s'han de guanyar a pols

Milionari busca nòvia

«Barcelona és el bressol de les rajoles hidràuliques», assenteixen els tres arquitectes. Parlen amb devoció d’antiquari. «Són tan bones que aguanten fins que les tiren al contenidor», diu l’Alberto. «I encara que tinguin molta porqueria, es poden polir», afegeix la María. «Tenen dos o tres mil·límetres de color».

«La nostra idea –apunta la María– és mentalitzar la gent que tenen un valor històric important. Que no les llencin». Però les segueixen llençant. Només cal donar un cop d’ull  a Instagram. Tant ells com el Joel airegen a la xarxa l’adreça dels sacs amb rajoles que van trobant. «Es tracta que no desapareguin –assenyala l’Alberto–. Perquè el sac se’n va a una planta de trituració».