LA TRANSFORMACIÓ D'UN BARRI
Vides del Born
Veïns i treballadors de l'antic mercat rememoren l'abans i el després del seu tancament el 1971
El Born Centre de Cultura i Memòria ha instal·lat ’La paradeta de la memòria’ amb la col·laboració d’antics veïns i venedors que expliquen els seus records amb motiu de l’exposició commemorativa ’El Born, memòria d’un mercat’ /
El tren de gran velocitat que trigava un dia i mig a transportar les fruites de l’horta valenciana a l’Estació de França; la banda del Titi, que només atracava els que no eren del barri; el bordell conegut com Can Verdura que freqüentaven venedors i pagesos; l’olor de maduixes del bosc; els entrepans de tonyina amb pebrots i maionesa; el fred gelat de les matinades hivernals; els sacs de patates amb què els transportistes es protegien de la pluja; la cridòria; els carros de cavalls; les balances; el fum dels carajillos; els magatzems on maduraven els plàtans; les muntanyes de melons; les visites de Kubala quan buscava bars que fossin oberts de matinada, i les llarguíssimes jornades laborals són imatges que no obliden els treballadors del Born Mercat Central i els veïns que vivien a prop de la llotja de majoristes que va desaparèixer fa 45 anys.
INAUGURAT EL 1876
La petita ciutat de vidre submergida dins del cor de Barcelona reneix a l’exposició commemorativa Born. Memòries d’un mercat, que fins al 26 de novembre s’exhibeix al mateix recinte amb esquelet de ferro que va acollir les 155 parades de fruites i verdures. Vicente Alós (Barcelona, 1937), Alexandre Pujol (Barcelona, 1928), Lluís Soler (Alzira, 1937), Josefina Carrascosa (València, 1940) i Aleix Clavera (Barcelona, 1951) recorden els seus dies de joventut en una època en què la Ribera girava al voltant d’aquest mercat inaugurat el 1876, que va acabar apropiant-se del nom del barri, rebatejat popularment com el Born.
MAGATZEMS I PISOS BUITS
Alós, que va portar la comptabilitat de diverses parades del mercat, explica que molts propietaris majoristes van deixar a finals dels anys 60 i a principis dels 70 de viure al Born, quan van traslladar les seves parades a Mercabarna. «Se’n van anar a viure a la zona de Francesc Macià, General Mitre i Capità Arenas. Molts pisos del barri van quedar abandonats», rememora Alós. Clavera, propietari de la històrica botiga d’ultramarins La Ribera, intervé per comentar que llavors a ningú li va passar pel cap que el Born es convertiria en un barri de moda reclamat pels turistes que visiten la ciutat. «No se’ns va acudir comprar-los», lamenta.
Els antics magatzems de pesca salada i els que tenien soterranis plens de plàtans de les Canàries que feien madurar amb gas, també es van anar buidant. «Avui són boutiques de disseny amb lloguers vertiginosos», assegura l’administratiu que segueix sent veí del barri de la Ribera, igual que Clavera, Soler i Carrascosa.
Ells no se’n van anar malgrat la tristesa que es va apoderar d’aquells carrers. Als anys 80, tot va canviar des que l’ajuntament barceloní va apostar per obrir espais de vianants al voltant de la basílica de Santa Maria del Mar. «Al vetar-hi els cotxes, el barri va reflotar», considera Clavera.
Josefina Carrascosa, casada amb Soler, diu que no podia parar de plorar el dia que van tancar el Born. «Vaig arribar el 1961 a Barcelona després del casament. L’ambient del barri era com el del meu poble. Tots ens coneixíem. Hi havia companyerisme i alegria», explica la veïna, que segueix vivint amb el seu marit en una casa amb vistes al mercat. L’únic inconvenient que recorda és que el pediatre no volia anar a casa seva perquè li costava moltíssim aparcar a causa de la multitud de furgonetes i camions que es concentraven en aquells carrers. «El metge suplicava que ni les meves dues filles ni el meu fill no es posessin malalts», assegura fent broma.
TONYINA I PEBROTS
Soler era feliç quan al final de la dura jornada, que començava a les quatre del matí, es reunia per dinar amb els seus amics, la majoria de vegades asseguts sobre caixes buides. «Els millors entrepans i el bacallà a la llauna més exquisit es trobaven als bars i restaurants de la zona», explica en record de La Verdad, de Can Manel, del Rosal, del Delfín i de Can Ton. La mare de Clavera regentava una botiga d’arengs, sardines, bacallà salat i llaunes. «La gent del mercat venia amb una barra de pa oberta que un dependent omplia amb tonyina, pebrots i maionesa. Costava una pesseta», recorda el propietari de La Ribera, comerç del carrer del Comerç.
ZONES D’INFORTUNIS
«I una menció destacada tenia el gelat de taronja de la pastisseria Brunells del carrer de la Princesa. Hi havia cues», assenyala Soler, tot i que des de fa quatre anys han deixat de vendre aquestes postres perquè l’empresa que els subministrava l’envàs va tancar. Pujol, fill d’un majorista, encara no pot oblidar quan el senyor Brunells va caure pel forat de l’ascensor. «Quina tragèdia, i al cap de poc temps un operari del mercat va patir un accident en el muntacàrregues», detalla Aleix Clavera.
Una altra zona d’infortunis era el que ara és el passatge Mercantil, paral·lel al passeig de Picasso. «N’hi dèixem el Valle de los Caídos. Quan plovia, tots els que portaven carretons de ferro relliscaven», explica Soler. «No portaven impermeables. Es cobrien amb sacs de patates que se’ls posaven al cap com la Caputxeta Vermella», afegeix Pujol.
ESTRATAGEMA
Una llegenda del barri és que el propietari d’una farmàcia pròxima al mercat es reunia a la rebotiga amb els seus amics proveïdors. Quan entrava una dona bonica per posar-se una injecció, algun d’ells es disfressava de metge. Es posava una bata blanca i un estetoscopi penjat al coll amb l’objectiu de contemplar l’escena de prop. Era un món d’homes, en què les poques dones que treballaven acostumaven a ser caixeres. «A la plaça es cridava molt. Però hi havia una paraula secreta que quan es pronunciava, tots giraven el cap: ‘caixa’. Volia dir que pel passadís entrava una dona de bandera», explica Pujol, que ajudava el seu pare cada estiu.
LA BANDA DEL TITI
De bordells pròxims no en faltaven, però el preferit dels pagesos i dels venedors no era al barri, sinó a prop. N’hi deien Can Verdura i era al carrer de Roger de Flor. Es va mantenir obert fins poc abans del tancament del mercat. Molts comerços van haver d’abaixar les persianes quan el mercat es va traslladar. «Va ser el cas de la Peluquería Mendialdua, a l’avinguda del Marquès de l’Argentera», precisa Clavera.
Notícies relacionadesVicente Alós esmenta la banda del Titi, uns delinqüents originaris de la plaça de Sant Agustí. «Atracaven els carros que arribaven des del moll o de l’Estació de França. Però mai a ningú del barri. Al Titi li van haver d’amputar una cama després que li disparés un guàrdia», descriu l’antic comptable, que recorda amb precisió el vocabulari propi del mercat. «No dèiem factures sinó albarans. Els proveïdors eren els propietaris de les parades. El camàlic era el transportista que portava el gènere del mercat a la botiga del comprador. I la xapa, una fiança que es retornava quan es tornaven les caixes de fusta».
«Vivíem al carrer de la Fusina. Odiava haver d’aixecar-me a les quatre de la matinada, però l’empipament em passava de seguida quan baixava per l’escala i llavors m’arribava aquella aroma de fruita fresca, sobretot entre els mesos de març i agost, l’època de les maduixes silvestres», explica Alexandre Pujol.
