Llàgrimes per un sensesostre

Tothom té dret a morir dignament, acompanyat de les persones que estima. És una declaració de principis d’Arrels, que proclama que ningú sigui enterrat i acomiadat en soledat. José Hernández Pérez (Múrcia 1955-Barcelona 2017), que va morir dimarts de la setmana passada, ha tingut, a més, un enterrament digne, res a veure amb el que li va escatimar la vida.

    Des d’ahir descansa al nínxol 3934 del cementiri del Poblenou, a la setena i última fila, la que està més pròxima al cel. El José era un sensesostre, d’aquells que s’han passat mitja vida al carrer i l’altra mitja rodant per tot arreu. El seu comiat ha sigut un cant a l’amistat i a la solidaritat de companys i voluntaris d’Arrels i la demostració que ningú ha de morir abandonat com si no importés i fos un ésser per a alguns invisible, a pesar que la família no faci acte de presència.

    Una trentena de persones, algunes amb els ulls vermellosos, guardaven ahir un glaçat silenci a les 9.15 hores en l’últim adeu al José. Mentrestant, dos operaris introduïen al nínxol el taüt amb dos rams de flors i un cigarret de la marca West, la mateixa que ell fumava. Algú va pronunciar, gairebé un xiuxiueig, la paraula «amic» quan el fèretre de fusta marró ja estava a punt de desaparèixer a l’interior de la sepultura.

RAM DE MARGARIDES / La Yolanda, la seva companya al taller de manualitats de la Llar Pere Barnés al districte de Sants-Montjuïc de Barcelona, agafava amb força el senzill ram de margarides que li va portar al seu amic. Va intentar acomiadar-lo amb el text de Gandhi Un somriure. I va començar a llegir: Un somriure no costa res, però dona molt. Enriqueix aquells que el reben, sense empobrir aquells que l’ofereixen… i ja no va poder continuar perquè el plor li va trencar la veu.

    La Yolanda va complir anys dimecres passat i Laia Vila, directora de la llar, explica que va demanar un desig: «Que el José trobi la felicitat», aquella que li va faltar en la seva existència. «Ni de petit va ser feliç», apunta el Fran, amic del difunt, «va tenir una vida molt difícil», afegeix.

    Una voluntària va tancar l’acte fúnebre amb un epitafi per a «l’entranyable» José, a qui va donar les gràcies «per la seva amistat». I li va adreçar un últim desig: «Espero que hagis retrobat el Lluc». El Lluc era el seu amic de l’ànima. Va morir fa tres anys. A vegades, l’enyorança s’apoderava del José i comentava als seus companys que el trobava a faltar molt. «Eren molt còmplices», postil·la Josep Maria Anguera, membre de la comissió La barca de Caront, nom prestat de la mitologia grega, el barquer encarregat de transportar les ànimes a la riba dels morts de la llacuna Estígia.

ELS PARENTS / L’equip es va fundar el 2009 per acompanyar fins a l’últim moment els coneguts d’Arrels i els que viuen o han viscut al ras. La mort del Hassan va ser el detonant per crear aquest teixit funerari solidari. Aquest sensesostre feia una dècada que dormia al carrer.

    Tenia 49 anys quan va morir, però no tan sols era molt jove per morir, també ho era per rebre les bufetades que li va etzibar la vida perquè, no prou contenta amb el maltractament, va fer que el Hassan morís sol a l’hospital, ningú fos avisat i l’enterressin sense cap altra companyia que la dels operaris del cementiri de Montjuïc. El cas va sacsejar voluntaris i usuaris, que van bolcar esforços perquè no es repetís.

    El grup de La barca de Caront ha fet costat, des del 2009, a 181 sensesostre en els últims instants de la seva existència. L’equip, format per un treballador i tres voluntaris, es coordina amb els serveis funeraris i avisa usuaris i voluntaris d’Arrels perquè s’uneixin al seguici fúnebre. Són una pinya.

    Contacten amb la família i expliquen a la fundació que, en aquestes converses, «es destapen llargues històries de desarrelament, conflictes familiars, abandonaments i desaparicions». Marta Maynou, treballadora social, explica que, a vegades, aquestes trucades telefòniques als parents per avisar de la mort d’algú «alleugen la família que fins llavors ignorava la vida del difunt».

    El José «era molt estimat», puntualitza Anguera. Prova d’això va ser la trentena de persones que van anar al cementiri ahir a primera hora del matí. Dos cotxes particulars i dos taxis van acostar fins al recinte funerari part de la comitiva.

    La rutina dels enterraments és sempre la mateixa. El grup acostuma a quedar cap a les vuit del matí al Paral·lel, a la porta de l’Apolo, per anar al cementiri tots plegats. Per alguna estranya raó els enterraments de beneficència, quan el difunt no té recursos, són a primera hora. Un nínxol anònim que no té làpida per recordar l’habitant. Hi estarà cinc anys i després el traslladaran a una fossa comuna.

    Mentre el grup esperava capcot l’arribada del cotxe fúnebre al cementiri, al Fran li costava triar les paraules per expressar el seu dolor. Han sigut 10 anys de relació intensa. Per alguna cosa ell era la persona que el passejava en la cadira de rodes. «Anàvem al costat de la catedral, davant del Bisbat, i allà demanava diners per al tabac West i el cafè. No hi volia faltar perquè deia que tenia clientela fixa», recorda emocionat el Fran. I explica el somni trencat del José: «Volia recórrer Espanya d’alberg en alberg. Ja no podrà ser».

    Hernández va ser sastre. Adorava la seva mare «l’única que sempre el va recolzar», apunten els voluntaris. Li agradava la música, sobretot Nino Bravo i les rumbes. Disfrutava amb Raphael. Per això al taller de manualitats l’últim dia li van dedicar la cançó Yo soy aquel, la mateixa que ell demanava sempre, mentre els seus companys li rendien homenatge i enllaçaven les mans.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

SENSE MITJONS / Al José li agradava anar sense mitjons, sempre deia que tenia els peus calents, expliquen els que el coneixien. La salut la tenia fràgil, igual que la de les 941 persones que dormen als carrers de la capital catalana. «La vida a la intempèrie és dura, dificulta seguir tractaments mèdics i està exposada a agressions», relaten els experts.

    Hernández havia de prendre 20 pastilles diàries. Va morir de sobte, a la seva habitació de la llar. Dimarts va ser la seva última primavera, una jornada lluminosa i amb un sol radiant el va transportar a l’altre costat de la llacuna Estígia.