Revelant l'autora de les fotos perdudes de Barcelona

La vida de Milagros Caturla, l’autora acabada de descobrir d’aquell conjunt de fascinants fotografies que un turista nord-americà, Tom Sponheim, va comprar als Encants el 2001, encara és només com aquell encantador moment del revelat analògic en què el paper se submergeix a la primera de les cubetes i comença a emergir la imatge del negatiu. La llum de l’habitació és vermella. El retrat només s’intueix, com la mateixa vida de la Milagros, una dona tocada per la musa de la fotografia si n’hi hagués (Leica, es podria dir), de la qual encara no se sap prou, però bastant per reescriure el que va succeir a Barcelona en el trànsit dels anys 50 als 60, quan un grup de dones van reivindicar el seu dret a ser fotògrafes. Carmen García Pedrosa, una d’elles, li va explicar en una ocasió a Victòria Bonet, historiadora de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), que les insultaven quan sortien al carrer amb les càmeres, que els cridaven que se n’anessin cap a casa a fregar plats. La Milagros era una d’elles, però la seva obra havia caigut en l’oblit fins que Sponheim va comprar per l’equivalent a tres dòlars i mig nou sobres de negatius i fins que Begoña Fernández es va prendre aquest misteri com si s’enfrontés al gos coniller dels Baskerville.

BRUSC OBLIT

Les dades biogràfiques, reconstruïdes a través del relat dels seus nebots, tracen un breu perfil sobre Milagros Caturla i, sobretot, proporcionen un perquè del seu brusc i llastimós pas a l’oblit.

Era la setena filla d’un tinent coronel d’Infanteria, Luis Caturla, i de Josefa Soriano. Tenia nou germans. Va néixer el 1920 a Barcelona. La seva adolescència va coincidir, doncs, amb els anys de la República. És només una suposició, però hauria de quedar gravada a la seva retina la imatge de les dones en aquells anys. El 2015, l’editorial La Fábrica va publicar una original mirada sobre la història d’aquesta ciutat. Barcelona retratada per fotògrafs de fama internacional (Avedon, Cartier-Bresson, Gerda Taro, Erwitt…). Una delícia. A les pàgines que corresponen als anys 30, les barcelonines són dones sovint modernes, indistingibles d’aquelles que anys més tard van mantenir els Estats Units de peu quan molts homes eren al front de guerra.

 El que va venir després del 1939, ja se sap què va ser. No obstant, la jove Caturla, tot i que de família conservadora, no va voler participar d’aquell adotzenament col·lectiu que el franquisme va imposar a les dones. Havia estudiat per ser mestra, però va entrar com a funcionària de la Diputació Provincial de Barcelona. Mai es va casar. La fotografia no era una afició barata. El sou li va permetre comprar una Leica i tenir el seu propi laboratori de revelat a casa, al número 212 del carrer de València. El paper fotogràfic, els rodets, els líquids de revelat i fixat… Un luxe llavors.

SÒCIA DE L’AGRUPACIÓ

En la seva segona destinació a la diputació, al departament d’Agrimensura, ja tenia contacte amb la fotografia, amb l’aèria, però el que desitjava era diferent. Per això, el 26 d’octubre del 1957 ingressa, amb el número de sòcia 1.859, a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC). Era un moment efervescent al número 14 de l’aleshores carrer del Duque de la Victoria, on continua l’agrupació, a prop ja de ser centenària. Aquell mateix any hi ingressava com a soci Joan Colom. Dos anys després, Eugeni Forcano, soci també, presentava els seus primers treballs en els anomenats salons fotogràfics. Abans que ells, com qui porta una torxa i marca el camí, hi havia el treball al carrer de Francesc Català Roca, a qui la seva especial manera de mirar a través del visor ja havia convertit en un prestigiós fotògraf. El mateix succeïa amb Xavier Miserachs. Mestres.

Però per a les dones no va ser tan fàcil com per a Forcano i Colom. L’AFC, fundada el 1923, ja havia intentat des del mateix moment del seu naixement tenir un grup femení. El 1924 se n’hi van apuntar dues, Mercè Villamur i Paulina Macià, però el projecte no va prosperar. Segons el treball historiogràfic de Bonet, era un flaix, no fotogràfic, sinó de contradiccions, ser l’única dona allà, en un pis ple d’homes.

MESTRE A L’OMBRA

La direcció de l’agrupació va perseverar. El 1956 es va organitzar un «curs de fotografia femenina». El títol era equívoc. No consistia a fotografiar dones, sinó a fer que se situessin darrere la càmera. No està acreditat que Caturla s’hi inscrivís. És probable que fos així. Però el seu verdader mestre és algú de qui el nom segueix a l’ombra. Una de les seves nebodes el recorda com algú amb bigoti. No és gaire informació. Es tancaven al laboratori a revelar, un atreviment llavors.

 

És una llàstima no saber qui era aquell mentor, perquè seria possible llavors dilucidar fins a quin punt l’alumna va deixar enrere el seu mestre. Les fotografies de la Milagros van començar a acumular premis, a vegades en concursos només per a dones, però a vegades no. El 1961 va quedar segona en el premi fotogràfic de les festes de Gràcia, només per darrere d’Eugeni Forcano, un artistàs.

El cas és que d’aquella primavera fotogràfica femenina de finals dels anys 50 i principis dels 60 havia perdurat fins ara una llista incompleta de noms. Milagros Caturla no apareixia al costat de firmes de foto com Montserrat Vidal i Barraquer, Rosa Szücs de Truñó, Roser Oromí, Carmen García Pedrosa (que firmava en ocasions, potser sense desitjar-ho, amb el cognom del seu marit, i que només es podia permetre el preu de la seva afició amb els diners que guanyava en premis) i Gloria Salas de Vilavecchia, una dona extraordinària, a punt de fer 102 anys d’una vida hipervitalista, que no només va destacar per la perfecta composició de les seves preses, sinó també perquè va elevar el treball sota la llum de l’ampliadora en una mena de photoshop artesà únic entre les seves companyes. Els demanava a les seves tres filles, Marta, Pilar i Blanca, que entressin al laboratori perquè sis mans, vuit, amb les seves, oferien il·limitades opcions a l’hora d’enfosquir o reservar part de la imatge.

MODERNITAT

Notícies relacionades

Les fotos perdudes de Barcelona ja tenen autora: Milagros Caturla

Es busca fotògraf per a un merescut homenatge

L’obra conjunta d’aquelles dones despunta per la seva modernitat. Bona part dels membres de l’AFC seguien amarrats al port del pintoresquisme i de la fotografia paisatgista. No tots, però sí molts, i llavors van arribar elles, com anticipant-se una dècada, perquè no va ser fins a finals dels anys 60 que Roser Martínez Rochina es va convertir en la primera dona que va viure professionalment de la fotografia a Barcelona, un territori fins a aquelles altures del franquisme exclusivament masculí. Aquesta, en qualsevol cas, és una història per a una altra ocasió. El que toca aquí i ara és trobar una resposta a aquell silenci de Caturla, aquell final borrós que la va portar a l’oblit, del qual només l’han rescatat recentment Tom Sponheim i Begoña Fernández.

Les circumstàncies familiars van obligar la Milagros a deixar el seu pis del carrer de València. Es va traslladar a Ciutat Vella, al carrer dels Capellans. Allà no hi cabia el seu laboratori de revelat. Així de simple, així de trist. L’Alzheimer dels últims anys de la seva vida va fer la resta. Va morir el 28 de març del 2008. A l’altre costat de l’Atlàntic, Tom ja la buscava.