Un riu vermell de vi negre

Quan plou fort sobre Martorell, les aigües del Llobregat es tenyeixen d’un to marró sanguina a causa de les argiles que conformen el seu llit; això explica que els primers romans el bategessin com a Rubricatus, que significa vermell. Doncs bé, aquest mateix topònim és el que ha escollit Isabel García Trócoli per titular la seva opera prima, que constitueix, a més, la primera novel·la que explora la fundació de la Barcelona romana, pels volts de l'any 13 abans de Crist. La prometedora Bàrcino, la ciutat del riu vermell i del vi negre que baixava per la gola de les centúries imperials.

Pel munt de pel·lícules devorades per Setmana Santa des de l’inici dels temps, de Quo Vadis? a Ben-Hur, el recés d’aquests dies sembla ideal per conversar sobre romans amb una experta. L’autora de Rubricatus (Edhasa), una novel·la de 600 pàgines molt agradable de llegir, és llicenciada en Història Antiga i Arqueologia per la UB i des de ben joveneta ha treballat en les excavacions arqueològiques de la ciutat, inclosa la que es va allargar prop de sis mesos quan es va construir l’aparcament de la catedral i, evidentment, hi van aparèixer ruïnes. Avui, Isabel García Trócoli col·labora com a guia al Museu d’Història (Muhba).

Escoltar-la és un plaer no tan sols per la meticulositat amb la dada històrica, sinó sobretot pel vincle entre conceptes i aquella observació de la vida petita, la d’aquells laietans, els nostres, els pobladors ibers de Barkeno, que devien contemplar, amb la mà fent visera, com arribaven a les seves platges els navilis de l’imperi. Una costa que llavors entrava tres quilòmetres terra endins més que actualment: el delta del Llobregat no existia.

¿Com devien ser aquells bàrbars laietans? Físicament, només se’n poden fer conjectures ja que incineraven els morts, però ben segur que escoltaven el bramul dels cérvols a Collserola i és molt probable, explica l’autora, que els repugnés el costum romà de fer la bugada amb orins i cendra.

VOCACIÓ LITERÀRIA

Tot xerrant arribem fins a la via sepulcral romana, a la plaça de la Vila de Madrid, on reposen les restes de Fabia Tertula, una dida que apareix a les pàgines de Rubricatus, una narració que s’articula al voltant de dues sagues familiars, una de romana i una altra de laietana. Al costat de la necròpolis romana s’hi ubica, per cert, l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on la Isabel va cursar el cicle de narrativa; els coneixements els tenia de sobres, també la vocació literària, però li faltava la tècnica necessària per enamorar el lector.

Com a escriptora de novel·la històrica li interessen sobretot els períodes de transició, les èpoques de canvi quan una cultura decau i se solapa amb una altra; això explica el seu interès per la romanització de la ciutat, una passió que li ve de lluny. Resulta que a Hostafrancs, el barri de la seva infància, hi havia un carrer dedicat a Gai Celi, i mentre les seves amigues jugaven a gomes, ella s’imaginava com redimonis podia haver arribat a Barcelona aquell senyor amb túnica. A la universitat va saber que havia sigut el primer magistrat de Bàrcino de qui es té constància i el va convertir molts anys després en personatge de la seva novel·la: el pare del protagonista.

Notícies relacionades

Un vaixell del XV emergeix entre les obres d’un pàrquing a la Ciutadella

Barcelona inicia un pla per agilitzar la burocràcia municipal

Diu la Isabel que, al cap i a la fi, la penetració dels romans va ser bastant pacífica; els pobres laietans ja estaven molt acostumats a la presència dels navilis mercants que carregaven amb direcció a Roma els millors productes de la terra: per les aigües vermelles del Rubricatus hi baixaven, des dels poblats ibers de l’interior, la sal de Cardona, el cereal de la Sikarra, els pernils ceretans i sobretot el vi. Àmfores i àmfores d’un vi més aviat remost, però abundant i barat, el vi negre de taverna que abeurava les legions romanes.

Apunta l’escriptora que, de fet, la ciutat va sorgir en part perquè a l’imperi li interessava fiscalitzar la riquesa que estaven generant al territori les explotacions vinícoles. Ah, el vell refrany: Bàrcino és bona si els denaris sonen.