Güell, el milionari desnonat

Güell, el milionari desnonat. O un palau per a un fracàs. Tots dos titulars serveixen per explicar el que ha trigat més d’un segle a saber-se: que no és de Gaudí tot el que llueix al palau Güell, i que a qui era un dels homes més poderosos, rics i importants d’Espanya, és a dir, Eusebi Güell Bacigalupi, el van fer fora, amb sentència judicial pel mig, de la seva casa de Portaferrissa: el Palau Fonollar. Deu dies li van donar per anar-se’n. Una humiliació i un fracàs demolidors per a algú conegut com el príncep de Catalunya. I una humiliació i un fracàs que el van impulsar a demostrar el seu poder. ¿Com? Aixecant el Palau Güell, molt més luxós i vistós que d’on havia sigut expulsat.

Però n’hi ha més. Güell no va tancar la porta del Palau Fonollar sense més ni més. Abans va arrencar tot el que va poder: portes, rajoles, arrimadors, columnes, vidrieres... que havia encarregat dissenyar a Camil Oliveras, el seu arquitecte de capçalera abans d’Antoni Gaudí, i s’ho va endur. A l’autor de la Sagrada Família li va encarregar la nova residència però li va posar una condició: aprofitar tot el que havia salvat. I ho va fer. «Va confeccionar un collage fabulós perquè va aprofitar molts fragments d’Oliveras i els va integrar d’una forma tan magistral que ha passat un segle i centenars d’experts sense que ningú se n’adonés». Ho explica l’historiador de l’art Josep Casamartina, al llibre 'Un palau dins d’un altre. De Portaferrissa a Nou de la Rambla'.

Les sospites de Casamartina van començar quan li van encarregar el pla museològic del Palau Güell: «En el primer passeig ja vaig veure clar que hi havia un munt de coses que no eren de Gaudí. Hi havia dos estils molt diferents en un edifici fet en molt poc temps, massa poc perquè l’arquitecte canviés de gust». Així que va començar a estirar el fil. I el fil el va portar fins a una casa que es desconeixia que Güell havia restaurat i a la constatació que les coses que havia construït per a l’esmentat edifici, el de Portaferrissa, les va integrar a la nova residència. Que alguna relació havia mantingut el mecenes amb la que havia sigut vivenda d’Ignasi Maria Despujol Dusay, marquès de Palmerola i comte de Fonollar, se sabia des del 2002, amb les primeres rehabilitacions del palau del carrer Nou de la Rambla, però es creia que havia sigut una cosa molt puntual. Res d’això.

La cosa té suc. Güell va voler comprar el palau, edifici veí al que ocupava el seu sogre, Antonio López López. Però els baixos i la planta noble estaven llogats per Josep Rosés i Josep Masriera, oncle i avi dels famosos joiers. Els industrials tenien contracte per ocupar el Palau Fonollar fins al 1876 i dret de retracte en cas de venda. Però Güell, que per alguna cosa era ric i important, va pactar directament l’adquisició amb Despujol, el 1874. Els inquilins van voler exercir el seu dret de compra. I aquí va començar tot. Explicar un litigi d’una dècada és complicat. Així que el millor és resumir-lo: una guerra entre homes poderosos que va acabar amb dos desnonaments. El primer, el 1880, va obligar a marxar els inquilins. De manera que Güell va ocupar l’edifici i va començar a restaurar-lo i condicionar-lo de la mà d’Oliveras. El segon va arribar el 1883, quan el Tribunal Suprem va resoldre tornar el palau a Rosés i Masriera en el termini de 10 dies. I Güell va haver d’anar-se’n. Però, això sí, es va endur la decoració.

EVITAR L'ESCÀNDOL

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

Del succés poc o res es va dir a la premsa. «Era un tema tabú per a Güell». Així que Casamartina ha bussejat al Registre de la Propietat i a l’Arxiu Nacional per esbrinar una història tan rocambolesca. I consultant l’Arxiu Oliveras, més els informes de l’Associació de l’Estudi del Moble, ha pogut confirmar el que ja se sabia, que dues de les xemeneies més ornamentades, la del menjador i la que llueix un medalló pintat per Alexandre de Riquer, són d’Oliveras. I que aquestes no són les úniques peces de l’artista al Palau Güell.

Així doncs, tot el que es va fer per al Palau Fonollar es va traslladar a la nova residència. Vaja, que el que no va tenir temps de brillar a Portaferrissa per culpa del desnonament, el mecenes ho va fer lluir a Nou de la Rambla, com ara les rajoles que decoraven l’arrimador d’una galeria i que ara vesteixen un dels banys. És fàcil saber què és de qui i què va ser traslladat, n’hi prou de comparar els estils, un més auster, el de Gaudí, i un altre molt més ornamentat, el de les peces que Casamartina afirma van ser realitzades per al Palau Fonollar. Cosa que «no desmereix l’obra de Gaudí». Paraula d’historiador.