"Doni'm una sotana per fer exorcismes"

Creues la porta i topes amb un parell d’armadures medievals, de les que cobren vida a les pel·lis de por. Així que comences a caminar per inèrcia a càmera lenta, mirant en totes direccions, com si estiguessis en una seqüela de 'Scream'. Fas un pas, i apareix una filera de vestits pomposos del XVIII, estil Maria Antonieta. Un altre pas, i tens pantalons de pagès de totes les talles. En uns segons passes de fracs a geishes, de jaquetes de pilot a camises hawaianes o panxes encoixinades de pega. És clar que sí, guapi. Hi ha caixes plenes de cascos amb banyes, còfies, ulleres tipus Neo, el de 'Matrix', barrets xinesos, barrets de bolet, corretjams de la Policia Muntada. Hi ha penja-robes i penja-robes i penja-robes més enllà d’on arriba la vista. Hi ha tanta roba per disfressar-se que a Mortadel·lo li agafaria un col·lapse nerviós. 800 metres quadrats de laberints amb penjadors.

Encara deu quedar alguna de les batetes de col·legi dels nens fantasmagòrics de 'L'orfenat', diu el Braulio. D’aquí va sortir part del vestuari del thriller de J. A. Bayona. I el de 'Pa negre'. I els vestits de totes les gales de 'Tu cara me suena' (Antena 3), ara les de 'Tu cara no me suena todavía'. Això és Época: una nau immensa del Poblenou (Almogàvers, 145) on qualsevol actor ha entrat alguna vegada perquè li agafin les mides. Fa 23 anys que lloguen i confeccionen vestuari escènic: per al cine, la tele, el teatre, l’òpera, la publicitat. Així que tècnicament aquí és on acaben bona part dels draps bruts dels actors.

«¿Te’n recordes de 'La parodia nacional'?» –el Braulio exerceix de guia entre els penja-robes–. «Aquest vestit el vam fer per a Vanessa Puñales». Braulio Amador, un dels propietaris, parla com si tingués posat el botó de velocitat ràpida. Si li dius que et venen ganes de perdre’t per la seva nau, et replicarà somrient: «Perdre’t, no, que tinc molta feina».

DES DEL 1994

El Braulio et dirà quina sotana es necessita per fer un exorcisme amb més rapidesa que el pare Karras. «Tinc 62 anys –diu arronsant-se d’espatlles–. N’aprens a base de moure’t, en això». «Allà –assenyala un penjador penjat a cinc metres– hi ha clero, monges, capellans, cardenals», diu amb un to rutinari. Sap on és cada peça amb la precisió de qui troba Wally. «Si no, seria impossible». Aquí, metres i metres d’uniformes de tot tipus: porters d’hotel, cambrers de vaixell... Allà, el cartellet de leather: tot cuir. Allà, una burra separada amb roba dels 90 per a una pel·lícula. «Desgraciadament no es fa gaire cine», es lamenta.

Fa 23 anys que el Braulio va muntar Época amb Ester Oliveras. «Vam muntar un local que era com la meitat d’això –assenyala el seu despatx–. I se’ns va cremar al cap de tres mesos. Es va cremar, però vam dir: ‘Seguirem, seguirem, seguirem’». I van anar engrandint, engrandint, engrandint. Aquest és el seu quart local. «La publicitat ha baixat molt», apunta aquest estilista d’època. «A Barcelona no es fan tantes coses com es feien abans».

FESTES TEMÀTIQUES

¿On va a parar tota aquesta roba de lloguer? «A pel·lícules, publicitat, algun tipus d’esdeveniment i festes temàtiques», respon el Braulio. «Quan va sortir la pel·lícula d’'El gran Gatsby', la de DiCaprio –afegeix–, a la gent li va agafar per fer festes dels anys 20». Un altre 'hit': les festes 'hippies' i dels 70. «Això d’anar amb els pantalons de campana a la gent li encanta», assegura Braulio. Per cert –apunt per als que són una mica erudits– «la gent confon els 60 amb els pantalons campana. I són més dels 70».

Notícies relacionades

Els últims aplaudiments a la Model

La bretxa al Més Enllà del Poblenou

A dalt hi ha el taller, on es confeccionen a mida cada setmana els vestits  de les gales de 'Tu cara no me suena todavía'. «Normalment es comença dilluns i dijous al matí s’entreguen, s’emproven i divendres al matí es retoquen –el Braulio esbufega–. No tens temps material». Ara també estan preparant el vestuari d’una òpera per al Teatre de la Zarzuela i d’un ballet per a Víctor Ullate. «És molt complicat  trobar a vegades material –explica–. Barcelona està fatal. A Madrid hi ha moltes més botigues de teixits».

Sona el telèfon. El Braulio ja no se sorprèn. Li demanen sacerdots per fer exorcismes, un parell de toreros, ¿una disfressa de rellotge? «¡Tela marinera!», se t’escaparà sense voler. Que no et senti, que encara et traurà uns uniformes de salvament marítim.