Bernardo, de Jaén a la Barceloneta passant per l'ONU

Va recitar Lorca a la seu de les Nacions Unides a Ginebra. Els seus discos i llibres de poemes estan en una prestatgeria de la cèlebre botiga de música Casa Beethoven, a la Rambla. Solia portar vestit i corbata estampada. Javier Mariscal va il·lustrar un dels seus llibres de poemes i un dels seus discos. I Salvador Espriu es va interessar per les seves composicions i rimes.

És difícil endevinar que al darrere d'aquestes pistes s'hi amaga Bernardo Cortés Maldonado (Jaén, 1933 - Barcelona, 2017), el cantautor dels xiringuitos de paelles de la Barceloneta, a qui un grup d’amics vol retre homenatge dedicant-li una estàtua al barri salí i reeditant les seves cançons i versos «per posar en valor el seu llegat». Així ho expressa Antonio Herrera, el seu biògraf i amic, que el va acompanyar durant els últims anys de la seva vida.

Era a Antonio a qui trucava quan havia d’anar d’urgències a l’Hospital del Mar, on es va estar dos mesos ingressat a causa d’una insuficiència renal. Va morir en aquest centre sanitari el 3 de març després de rebre l’alta i tornar a recaure.

«Cortés era una persona humil, de gran cor i generosa, gairebé no parlava de si mateix. La seva il·lusió era que la ciutat li fes un homenatge, i no ha pogut ser en vida», explica Herrera, que ja abans de la seva mort va enviar cartes a l’alcaldessa Ada Colau; al conseller de Cultura, Santi Vila, i a Gala Pin, regidora de Ciutat Vella, perquè unissin forces i li dediquessin una escultura per l’afecte que despertava entre els barcelonins. «Qui ha posat més interès ha sigut la Generalitat a través de Maria Àngels Torras, de Cultura», reconeix el biògraf, que està entrevistant familiars i amics de Bernardo per reconstruir una vida de pel·lícula.

«La seva mare els va abandonar, a ell i als seus sis germans, quan es va enamorar del professor de guitarra que anava a casa a fer classes al gran. Van acabar tots en un hospici. Bernardo era dels petits, que més tard van ser rescatats i cuidats per una de les seves cunyades. Als 19 anys va pujar al tren el Sevillano amb destí a Barcelona fugint d’un desamor. L’Ana era filla d’una família adinerada de Jaén i la relació no va prosperar. A ella és a qui més poemes ha dedicat», revela el seu amic, que a l’abril es va escapar a Andalusia per conèixer la Rosita, germana del cantant de carrer, que es va fer famós al sortir al xou de Tele 5 'Qué gente tan divertida' cantant en pla burlesc 'Mi ovejita Lucera' i 'Tengo un pajarito'.

Però Bernardo va acabar sent més conegut per les paròdies televisives de Palomino, personatge que interpretava Oriol Grau inspirant-se en la seva peculiar manera de ser a 'Sense títol', un dels programes d’Andreu Buenafuente a TV-3. «Al principi no li feia gens de gràcia, però després va simpatitzar amb Grau. Ell va ser qui va pagar la seva esquela», explica.

Herrera custodia quatre caixes i dues petites maletes plenes de fotos, cartells, documents, llibretes i edicions dels quatre llibres escrits pel poeta de la platja, a l’espera que algun arxiu municipal ho ordeni, en tingui cura i en faciliti la consulta pública. «Quan va morir vam haver de buidar el seu pis en pocs dies. Era un petit apartament del carrer Pescadors ple de llibres. Llegir poesies de Rubén Darío, Amado Nervo, Lorca, Bécquer, Blas Infante, Rafael de León, Gabriel y Galán i Luis Chamizo era la seva gran afició», assegura.

Una filla adoptada

«Bernardo i la seva dona, que va morir fa anys, van adoptar una nena. Va aparèixer al tanatori, però no va anar a visitar-lo a l’hospital. No sé què va passar entre ells però no es parlaven. Ell no em va dir mai que fos pare».

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Tampoc parlava de quan va caure en la depressió. «Però no ho amagava. Va publicar poemes sobre quan va conèixer la pitjor cara de l’alcoholisme. Va arribar a dormir en bancs de la plaça Universitat», recorda Herrera. Va ser després de la mort del seu soci en un accident laboral a Sarrià. «A principis dels 80 va fundar una empresa d’enderrocs amb ell. Li va costar molt superar-ho».

La guitarra va ser la seva taula de salvació. Casaments, batejos i després la brisa de la platja alegrant barcelonins i turistes. Amb el tancament dels xiringuitos va marxar als locals del Port Olímpic. Però no era el mateix. Les seves últimes actuacions van ser en entitats de veïns, en centres cívics i en residències d’avis. I tota la seva vida és ara en dues maletes i quatre caixes que ara estan en lloc segur, esperant ser obertes.