A la quinta forca

El gust de les coques del forn de la família Jordà a l’antiga plaça del Besòs, les tardes al bar Juan on venien gel, les injeccions que posava el Paquito, les sessions dobles del cine Majestic, l’enderrocament de les torres d’alta tensió, les passejades per les vinyes, els nens jugant a la sèquia del Rec Comtal, l’arribada de l’autobús 40, la construcció de la presó de dones, les manifestacions per aconseguir una parada de metro, els cantaores i guitarristes de la penya andalusa cultural i recreativa El Perro de Paterna són estampes que recorden els veïns de Trinitat Vella en un llibre impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i l’Associació per a la Investigació i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat.

L’expressió la quinta forca fa referència al territori actual de Trinitat Vella, quan a principis del segle XIX a Barcelona hi havia quatre forques on es penjava pel coll els condemnats a mort. Es va decidir ubicar-ne una cinquena al turó del Turó de la Trinitat. A l’estar tan lluny i aïllat del centre, es va popularitzar aquesta frase a l’hora de descriure un lloc remot. La Trinitat tenia zones desertes; encara que hi havia horts, masies i torrents al voltant del Rec Comtal i vinyes que es cultivaven a la part alta, que van subsistir fins ben entrats els anys 50.

 

«En els anys 20, l’arribada dels primers immigrants que van construir les seves cases va ajudar a fer que el barri es consolidés, però sense infraestructures culturals, d’oci o equipaments tan bàsics com els sanitaris de proximitat. La gent vivia en edificis precaris. Tot això feia de la Trinitat un barri marginal. I encara més quan l’ajuntament va decidir emplaçar-hi la polèmica presó de dones el 1963 i instal·lar-hi torres d’alta tensió. Això va influir en el creixement del tràfic de drogues», resumeixen Anna Sánchez i Amador Expósito, autors del llibre Trinitat Vella (1902-1992).

La publicació destaca que, en la dècada dels 70, la degradació del barri va arribar a una situació extrema fruit de l’oblit de l’Administració, fet que va portar els veïns a associar-se i reivindicar els seus drets. «L’any 1992 va ser una altra data fatídica, quan es va fer realitat l’enllaç viari de grans proporcions, que va aixecar noves fronteres urbanes i va provocar un augment considerable de la contaminació. Tot i això, el Nus de la Trinitat, l’eix de confluència de les rondes, de rebot va dotar el barri d’una zona verda», exposen els investigadors.

Notícies relacionades

L'ajuntament inverteix 23,7 milions d'euros per activar els barris pobres de Sant Andreu

El nou paradís arcade

La història del comerç de proximitat és un dels capítols més interessants pels records que aporten els veïns. Als seus inicis era deficitari i insuficient. Els veïns baixaven a comprar al mercat de Sant Andreu o a Santa Coloma. Francisco Amela, veí del barri, explica que hi havia un peixater que instal·lava una furgoneta en una plaça, tocava el clàxon i cridava «¡sardina, frescaaaaa!». Una altra venedora anava amb un carro de dues rodes a Montcada Bifurcació per comprar llet que després revenia de casa en casa per la Trinitat.

La cansaladeria Anita, del carrer de la Mare de Déu de Lorda, va néixer en els 60, i continua oberta però amb un altre nom: Xarcuteria Moyano. El seu fundador, Ángel Gálvez, explica que a l’arribar de Sevilla no tenia experiència. «Això sí, vam treballar moltes hores la meva dona, Ana, i jo. L’arribada de població va propiciar el creixement del negoci. A alguns els guardàvem la carn a les nostres neveres de gel fins diumenge. Era un barri pobre», afirma.