La Model en els temps del tifus

Pel suprem poder que tenen els espais físics de sacsejar records, just al travessar la porta de la Model David Castillo es queda mirant al pati, somriu i diu: "Aquella vegada va ser molt graciós perquè ens van posar aquí i érem moltíssims, de fet ens hi van portar perquè a les comissaries de barri no hi ca­bíem. Me’n recordo que va sortir el director i va cridar: ¡Aquests no hi caben!". Al poeta i novel·lista barceloní, avui editor del suplement cultural d’'El Punt Avui', llavors no el van tancar, però sí l’any següent, el 1980, com a molts en l’època pels seus vincles amb l’anarquisme. Es va passar tres mesos a la presó. "Recordo la primera pintada que vaig llegir a la presó. Deia: 'Viu ahir que avui és tard", segueix explicant, i després recorda que hi havia una epidèmia de tifus i que els van portar a tots al soterrani, on els van fumigar i els van injectar "una cosa" al braç. "Contra el tifus, suposo, espero". És un poder suprem, el que tenen els llocs. Fa que els records s’acumulin.

Com que és un poder que no discrimina, allà mateix, al pati, Enric Cama porta a terme el seu propi exercici memoriós. Primer treu un llibre, un exemplar de 'La España del siglo XX', de Manuel Tuñón de Lara, l’historiador comunista, i diu que és d’aquella època, i que el va trobar a la seva cel·la, la 402, a la quarta galeria. No sembla res de l’altre món fins que l’obre per la primera pàgina i ensenya el nom escrit en un costat. "Javier Garriga Paituví", recita amb devoció. «¡Hòstia! ¡El García Paituví!», exclama Castillo, al seu costat. Era el 21 de juny de 1973. Al número 70 del carrer de Girona, a Barcelona, García Paituví era detingut amb un altre membre del Moviment Ibèric d’Alliberament que passaria després a la història: Salvador Puig Antich.

Era el 1974, al juliol, quan Cama va ser detingut per pertinença al PSUC. Va patir quatre dies d’interrogatoris a la comissaria de Via Laietana i després va ser traslladat a la Model, on tot era "brut, lamentable i trist". "Una de les primeres coses que vaig fer va ser demanar permís per pintar la cel·la. ‘¿Pintar la cel·la?’, ens van dir. ‘¿I per què vols pintar la cel·la?’ ‘Doncs per estar més còmode’, vaig dir jo. I em van deixar. El meu pare em va portar la pintura, era un verd molt maco, recordo". Cama és un estrany cas d’'allò en el fons no va estar tan malament'; després de quatre dies a la comissaria de Laietana. "Em van clavar moltes hòsties", diu. "Comparat amb allò, això va ser un balneari. Aquí vaig passar dos mesos tranquils envoltat de companys del PSUC i amb un tracte correcte dels funcionaris".

Al principi, la història de Carles Vallejo té el mateix aire: membre del PSUC, detingut i torturat a la comissaria de Laietana, sis mesos a la Model el 1971. Després no tant. "Jo diria que el més important que em va passar aquí va ser que vaig participar en la vaga de fam que es va organitzar aquell any per reclamar l’estatus de presos polítics. Arran d’això vaig haver de passar un temps a les cel·les de càstig". La memòria, tal com es presenta al pati, aquest divendres de primavera: Vallejo recorda que en la soledat del càstig i per no tornar-se boig va haver de recórrer a aquella estratagema que abans de ser del cine va ser de la vida real, la d’intentar una clau de morse amb copets a la paret. Invocant el del costat per conjurar la soledat.

EL PODER DELS ADVOCATS

"¡La vaga de fam, és clar!", diu l’advocada Magda Oranich, que ja llavors exercia, i que portava –recorda– pastilles de glucosa amagades al pit quan visitava els presos en vaga. Diu que llavors als locutoris hi havia reixes però no vidres, i que no sempre hi havia algú vigilant; i que no era gaire difícil passar-los aquestes coses. "Per als presos era una immensa alegria la visita de l’advocat. Era el principal contacte amb l’exterior", diu Vallejo. "Jo crec -continua l’advocada- que la nostra tasca anava més enllà de prestar uns serveis jurídics. Molt més important que això era el treball humà que fèiem".

Tornar a la presó, i tornar-hi com a homes lliures. Uns quants passadissos i reixes més tard, a la primera galeria, davant la cel·la 59, on va acabar passant un parell de mesos fa 37 anys, i després a l’interior, després d’una ràpida inspecció, Castillo elabora un inventari de canvis: "Hòstia, si tenen ventilador i tot», diu. I: «Nosaltres no teníem ni finestra. Si plovia, ens mullàvem". I: "Abans això era vidre". Per acabar: "La cel·la no ha canviat gaire, només de color". Tots parlen del color, no només això: tots coincideixen que és el canvi més notable després de tants anys. La presó era predominantment grisa i ara és predominantment… crema. "Tot era brut i gris. Fins i tot les cel·les eren grises. El terra era verd fosc, i els funcionaris anaven de verd fosc també. Ara té aquest color, potser perquè aporta més llum", diu Vallejo. "Però segueix sent igual de sinistra", deixa anar algú.

UNA COLT A LA PARET

Notícies relacionades

Els últims presos de la Model

Més enllà de la presó

En aquella època "la dutxa era una vegada a la setmana", recorda Cama, i es passava en fila, "com als camps de concentració". Als presos polítics, diu Vallejo, els comuns els tenien "respecte", així que gairebé mai es ficaven amb ells. El menjar, com correspon a la tradició carcerària, "era una gasòfia", i els presos el regaven amb all picat -"era barat a l’economat"- per dissimular el mal gust. A la quarta galeria, l’Enric recorre amb curiositat l’univers buit de la seva cel·la, la 402, i el primer que li surt és un comentari informatiu, numèric. "Érem tres dormint aquí", diu. Després diu que està emocionat. I després explica: "Jo la veig diferent. El vàter i el lavabo estaven aquí, per exemple". A la paret hi ha un dibuix fet amb bolígraf d’una Colt 45 i una sentència carcerària a sota: No hi ha condemna que duri una eternitat.

Llavors, a la cinquena galeria hi havia les cel·les de càstig. Carles Vallejo no recorda exactament en quina va estar tancat, però recorda tota la resta: el morse a les parets, per exemple. "Els meus pitjors records són d’aquest lloc. No hi havia res. Tot era buit. A la nit et portaven un matalàs enrotllat, l’estoreta, te’l tiraven, i al matí se l’emportaven. Hi havia un vàter al fons i res més". Recorre el petit cubicle amb una mirada d’estranyesa. ¿Aquí vaig estar jo?, sembla dir. Hi va estar; i no ha oblidat els detalls. "Havies de saber que no estaves sol, llavors un dia vaig buidar el vàter i vaig començar a comunicar-me per allà amb un altre pres, mai vaig saber qui era. Vaig fer fitxes d’escacs amb les molles de pa i vam jugar una partida a través del vàter". Mai van intentar fugar-se, aquests presos. Llàstima. Amb sort haurien escrit una pàgina enginyosa en la història de l’escapisme carcerari.