Rescatada d'unes golfes una pel·lícula inèdita de les festes de Gràcia el 1935

Dones elegantment vestides de blanc ballant a l’estil Ginger Rogers acompanyades dels seus Fred Astaire, amb vestit negre. És l’agost del 1935. L’escena no transcorre en un saló de cap casa modernista sinó en un descampat del barri de Gràcia, que celebra la seva festa major sense aglomeracions ni altaveus, i sense sospitar que un any després l’esclat de la guerra portaria temps de penúria en els quals no hi hauria ni música ni danses.

L’última festa en llibertat. Amb aquest títol es projecta avui al Centre Artesà Tradicionàrius, el documental que Francisco Rojo va filmar a peu de carrer i des de balcons de la festa major de Gràcia l’agost del 1935, amb la seva càmera de 9,5 mil·límetres, format ideat pels germans Pathé el 1922, perquè l’aficionat captés les seves pròpies imatges. Després de la projecció, un dels moments més esperats dels actes del bicentenari de les festes, s’inaugurarà l’exposició Guarnir el món de festa a L’Envelat, espai museístic instal·lat als Jardinets de Salvador Espriu.

La seva filla Teresa Rojo, als 92 anys i a punt de fer-ne 93, conserva la cinta, la càmera i el projector original, que durant tots aquests anys han estat amagats a l’altell de la casa familiar al passatge d’Alió, molt a la vora del passeig de Sant Joan, que aquells anys es deia passatge de Román. «La pel·lícula de Gràcia dura uns 20 minuts i està digitalitzada, però n’hi ha més. El meu pare era enginyer elèctric, era un home molt modern, li encantaven tots els invents. Filmava quan viatjava pels Pirineus i també tot el que li resultava curiós, com els animals del Zoo i les atraccions del Tibidabo, cintes que només guardem en el format original», explica Rojo, que ara viu en un petit apartament en una residència d’avis. «Soc invident. Gairebé no hi veig, però me’n recordo d’aquestes pel·lícules», indica.

L’escena que no oblida és aquella en la qual el seu avi i dos dels seus germans, aleshores uns nanos, passegen pels carrers engalanats. «El meu pare escrivia amb guix en una pissarra el nom de carrers o curiositats que li cridaven l’atenció, com ara un morter en el qual sobreimpressiona el rei de l’all i oli. Després filmava el cartell i l’interposava entre les imatges en moviment, com nens disfrutant amb tasses de xocolata amb xurros enmig del carrer», recorda.

EL GENERAL ROJO 

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

La guerra va ser especialment dura per a la seva família, que es va haver d’exiliar a Mèxic. El seu pare, nascut a València, era el germà de Vicente Rojo (la Font de la Figuera, València, 1894-Madrid, 1966), conegut com el general Rojo, militar republicà que va defensar Madrid del feixisme durant la contesa. I la seva mare, Teresa Almazán, era una guapíssima veïna del carrer del Torrent de l’Olla, al centre de Gràcia. «El primer a marxar després de la guerra va ser el meu pare. Vuit anys vaig estar sense veure’l. Va ser un exili duríssim. Ningú pensava que la dictadura duraria 40 anys. La meva única germana es va quedar el pis familiar de Barcelona. Allà hi viu avui en dia el meu nebot, que custodia les cintes», explica.

Pep Fornés, el director del Museu Etnològic-Museu de Cultures del Món, va tenir l’oportunitat de veure la cinta de les festes de Gràcia per la seva amistat amb Rosa Obiols, casada amb el nebot de Teresa Rojo. «Han conservat aquesta pel·lícula com un tresor. Amb motiu de la celebració del bicentenari de les festes, els vaig proposar organitzar-ne una projecció pública. Els va entusiasmar la idea», argumenta Fornés, que afegeix que la Filmoteca de Catalunya conserva un parell de pel·liculetes de les festes als anys 30, però que la de Rojo té més vàlua. «És un retrat fidel i fresc, un retrat d’algú que mira amb afecte el barri. No hi ha una mirada intencionada», descriu l’antropòleg, que destaca que en aquesta pel·lícula hi ha escrits en quatre idiomes: català, castellà, francès i anglès.