Sota la dalla de l'amiant

Viure amb la sensació angoixant de saber que es té una bomba de rellotgeria enganxada al pit. Aquesta és la insuportable realitat que acompanya milers de treballadors que van estar exposats a l’amiant, un dels materials més nocius per a la salut. Han de conviure amb l’angúnia i el desassossec de desconèixer quan s’activarà aquest temporitzador, el risc potencial més gran que penja sobre la seva salut.

Prohibit a la UE des del 2002, el malson de les terribles malalties que comporta l’asbest no va parar amb el veto administratiu. El rellotge no s’atura per a un component que pot perdurar en el cos humà durant dècades.

Una ansietat perenne que augmenta les setmanes prèvies a la revisió mèdica anual a què se sotmeten els treballadors per saber si tot va bé o el monstre ha fet acte de presència. «És quan més notes l’espasa de Dàmocles damunt el cap. Hi vas amb autèntic pànic i no t’espolses de sobre aquesta sensació fins que no et confirmen que està tot bé; i el mateix es pot dir de la teva família», explica José Luis Gómez, que va ser treballador de l’antiga planta de Honeywell al Prat (actualment absorbida per Federal Mogul, amb seu a la Zona Franca) i ara és vicepresident de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya (AVAAC).

INTRANSIGÈNCIA

Un grup d’obrers afectats per l’amiant en la històrica planta del Prat han decidit deixar de silenciar aquest desassossec continu i ultimen una demanda en què reclamaran el reconeixement de l’origen laboral dels trastorns d’ansietat i depressió que pateixen per l’amenaça de malalties de penosa evolució.

La principal és el mesotelioma, un càncer poc comú de les membranes primes que revesteixen el pit i l’abdomen, però també té relació amb un augment del risc de patir càncer de pulmó, de laringe i d’ovaris, entre d’altres, segons l’Oficina Internacional per a la Investigació del Càncer, dependent de l’Organització Mundial de la Salut. Així mateix, pot augmentar el risc d’asbestosi, patologia que inflama els pulmons i causa dificultat per respirar, a més a més de dany permanent en aquest òrgan.  

Malgrat les evidències científiques, les víctimes d’aquesta substància altament tòxica topen amb la intransigència de les autoritats espanyoles, com ho il·lustra un informe dels doctors Montserrat García Gómez i Alfredo Menéndez Navarro. En l’anàlisi es destaca que la Seguretat Social només admetia com a malalts professionals el 6,4% dels homes i el 3,4% de les dones morts entre el 2007 i el 2011 per mesotelioma pleural relacionat amb l’exposició a l’amiant en el seu lloc de treball. Un estudi de la Comissió Europea assenyala que fins al 2025, entre 40.000 i 56.000 persones moriran a Espanya per l’asbest.

Aquesta demanda és pionera a tot Espanya i segueix els passos de treballadors francesos que han aconseguit que la justícia ordeni que siguin indemnitzats. «Ara estem en el procés final, obtenint informes mèdics per acreditar les afectacions psicològiques que patim», destaca Benedicto Martino, president de l’AVAAC. La denúncia, a la qual s’han sumat una trentena d’afectats d’empreses catalanes, es presentarà aquest mes, segons el Col·lectiu Ronda, que assumeix la representació legal per reclamar danys i perjudicis.

Notícies relacionades

La jubilació anticipada del sector de l'asbest, en uns llimbs administratius

Amb el 'mal de Rocalla'

Serà complex quantificar la xifra per tractar de compensar l’impacte emocional que patiran durant tota la vida. «Una de les coses que més mal ens fa és que l’empresa sabia de sobres el dany que feia treballar amb amiant. Un munt de companys van morir als anys 70 i als 80 per asbestosi, mesotelioma, càncer... Ho sabien tot, però les seves mesures es limitaven a aconsellar-te no fumar i beure molta llet», lamenta Martino. Aquest diari ha tractat, sense èxit, d’obtenir declaracions de l’empresa que va absorbir Honeywell.

INDIGNACIÓ

La indignació creix al comparar les condicions en què es treballava a l’empresa. «Vam treballar amb amiant fins al dia límit que va concedir la UE. No es va aprofitar l’any de moratòria per readequar les condicions, i ni tan sols es van tancar les instal·lacions una temporada per desamiantar-les, com sí que es va fer en molts altres països», denuncia Martino. «Els filtres per als mesuraments se saturaven amb xifres de fins a un 400% del valor límit ambiental», diu Gómez. La legislació dels 60 obligava l’empresa a rentar la roba de la plantilla, però molts se l’emportaven a casa i hi traslladaven el risc d’afectació.