La redempció de Sant Cosme

Les arrugues que solquen amb elegància la cara de Conchita Castell gairebé es podrien fondre amb els límits geogràfics de Sant Cosme, al Prat de Llobregat. Les venes que li travessen les mans, bé valdrien de ratlles on escriure amb pols ferm la convulsa història d’un veïnat heroic. Són la cara i les mans de la Conchita, com podrien ser les d’una extensa legió de valerosos veïns que han sabut sobreposar-se als revessos d’un entorn castigat, per transformar el barri i consolidar la convivència sobre una nova realitat. Patrimoni viu d’un lloc que celebra mig segle, 50 anys de pugna, desventura i estigma que avui els permet disfrutar amb indissimulat orgull de la redempció de Sant Cosme. El seu Sant Cosme.

    «Veníem de les barraques i al·lucinàvem. ¡Quina barriada més bonica, amb els seus jardins, les seves casetes baixes! Però passada l’eufòria, topaves amb la realitat: els nens no tenien escola ni hi havia metges, serveis que sí que hi havia als assentaments», relata la Conchita. Aquí començava la lluita al barri de Sant Cosme, la primera reivindicació per poder comptar amb prestacions bàsiques i millorar la qualitat d’uns immobles que s’esquerdaven, s’inundaven i que començaven a freqüentar les rates. Començava també el prejudici, davant el recel que els nouvinguts despertaven entre alguns autòctons del Prat per la seva condició de barraquistes.

    «L’associació de veïns va contractar uns arquitectes i van veure que reparar els immobles seria més car que fer-los nous. S’acorda amb les autoritats anar enderrocant i edificant», detalla la Conchita, històrica integrant de l’entitat, clau en els èxits del barri. La lluita associativa aconsegueix que el 1979 comencin els tràmits de la primera de les set fases amb què es va remodelar la totalitat de vivendes del barri, «un cas únic a Espanya», com recorda Gal·la Cortadellas, directora municipal del Pla d’Actuació de Sant Cosme. El procés culmina el 2005, a l’executar-se la remodelació de l’última etapa del procés.

    Més de 26 anys en què la resistència veïnal no va decaure, ni tan sols quan als anys 80 van aparèxier ferides d’incerta sutura. Ho recorda Jordi Peruggia, l’ànima de l’emblemàtic bar Casa Ramón. «Va ser un moment molt fumut per l’extermini que l’heroïna va causar entre massa joves; els xavals marxaven perquè no veien alternativa», destaca. El barri es va convertir en un «supermercat de la droga», rememora.

    Als seus 43 anys, Miguel Ángel Franconetti és testimoni i supervivent d’aquella plaga. «Tinc molts col·legues i familiars al cementiri per culpa de la droga», recorda. Un mal que es va acarnissar amb tot el barri, però de manera més verinosa i intangible amb el col·lectiu gitano, com recorda Franconetti, membre significat d’aquesta comunitat i educador social. «El pitjor escenari per a les víctimes de l’estigma era el de ser de Sant Cosme, gitano i, a sobre, viure a la part de les 801 vivendes [immobles okupats per famílies procedents de tot Espanya]», relata.

    «Quedava clar que la urbanística no era l’única intervenció necessària al barri. Va ser imprescindible la implicació de totes les administracions per potenciar la inclusió social en un escenari complex per les seves característiques socioeconòmiques, barreja ètnica i necessitats pedagògiques i sociosanitàries, entre altres», relata Lluís Tejedor, alcalde del Prat des del 1981.

    Just d’on molts fugien, just allà acudia als 90 Carme Pasalamar, educadora social municipal, que es troba amb un entorn deplorable. Arribava a bord del 65, la línia de bus maleïda, aquella que et portava «a l’infern», com li van advertir molts. I sí, una cosa semblant a l’avern es patia al barri, amb un camp de batalla on l’enemic entrava per vena i rebentava qualsevol esperança de vida. «L’arribada de la sida va acabar de rematar la situació», recorda.

LLEI DE BARRIS

Pasalamar va coordinar sobre el terreny part d’aquesta remodelació, en una iniciativa innovadora per la implicació veïnal. «Escollien amb qui volien viure; encara que també va ser necessari tutoritzar molt en alguns casos, com l’encaix de les persones que venien de les 801, un barri dins del barri», recorda. «Una treva per al veïnat per al qual va resultar fonamental la llei de barris i l’obertura del municipi a la platja», destaca.

    Un procés  de «normalització» enfortit amb l’arribada del metro, l’aposta municipal pel desembarcament de serveis bàsics com jutjats, policia i bombers, i les facilitats perquè la Fundació Catalana de l’Esplai fixés la seva seu a Sant Cosme, remarca Tejedor. Una recepta condimentada «amb la decisiva contribució de projectes d’economia social i col·laborativa que s’han instal·lat al barri», afegeix el dirigent.

    Entitats com GATS (Grups Associats de Treball Social) i Espigoladors, sota l’empara de l’ajuntament, que els cedeix el local i els dona cobertura per donar una nova empenta al barri. Esdeveniments com el Festival Esperanzah!, «que posen Sant Cosme al mapa», com destaca Martí Miquel, cofundador de GATS, organitzador de l’acte, i «potencien l’autoestima i el sentiment de pertinença».

PROJECTES EDUCATIUS

Notícies relacionades

La revolució verda que brota al Baix Llobregat

Saviesa rima en femení

Un horitzó més amable, però que no obvia la presència de grans desafiaments. Com facilitar «la mobilitat del sector de població més envellit», seguir potenciant la convivència i «reforçar la confiança de les persones en els projectes educatius del barri», davant la preferència de seguir escolaritzant fora «malgrat el gran nivell dels projectes pedagògics», explica Cortadellas.

    Franconetti demana també una lluita decidida contra la precarietat laboral i l’absentisme, «tot i que està millorant». I reclama als més joves «que facin un pas endavant», que és l’hora de donar relleu als veterans de la lluita que van fer possible que avui tots puguin sentir-se tan orgullosos de dir que són de Sant Cosme.