Modernisme sense cartró pedra

Entrar al Bar Muy Buenas del carrer del Carme és recuperar l’esperança. És pensar que no tot està perdut en aquesta Barcelona cada vegada més venuda al turisme. És constatar que alguns resisteixen encara l’invasor, com els irreductibles gals d’Astèrix. Hi són Enric Rebordosa i Lito Baldovinos. La recuperació que han fet amb la modernista casa d’àpats espoliada el 2014 no té preu. O millor. Sí que en té. Alt, molt alt. 

I si no, mirin: envellir a la italiana un mirall nou val tres vegades més que deixar-lo sense la pàtina del temps. Però quan els dos amics (es coneixen des de sempre, dels estiuejos a Tamariu) van decidir retornar l’esplendor perduda a l’establiment ho van tenir clar: «Tornar-lo a la seva època, però sense fer un fals modernisme». Fet. Res és de cartró pedra. 

Tot al contrari. En la seva reconstrucció hi han participat els millors artesans que es dediquen a insuflar vida al patrimoni de principis del XX, com Jorge Aragone, el mateix que ha tret llustre als vitralls de la Casa Batlló. Aquí ha restaurat la mampara que separa el menjador de l’entrada. Els vidres estan gravats a l’àcid, i ell és l’únic que sap com recuperar-los i crear-los. Perquè la mampara s’ha reparat, sí, però també s’han fet vidrieres noves. Al vell estil. Com vell és el terra. De mosaic hidràulic, és clar. Un any ha costat trobar els 36 metres quadrats necessaris de paviment. Els que s’arrenquen dels pisos de l’Eixample no fan tant. I així, amb la mateixa cura, s’han escollit tots els artesans, des dels ebenistes fins als metallistes (per al llautó, obvi). 

Com el 1928

Rebordosa i Baldovinos van trobar el local destrossat. L’anterior propietari, abans d’abaixar la persiana, es va endur la façana i la mampara  modernistes, a més a més d’un preat taulell de marbre. Delicte. Són elements catalogats i protegits. Els va haver de tornar. Ho va fer però no en el millor dels estats. La parella es va comprometre amb l’ajuntament a restaurar-los. Però han anat molt més enllà i han donat al local l’aspecte del moment de la seva obertura, el 1928. Tot i que hi ha hagut alguna sorpresa. Amb el material històric trobat i la investigació de Lluís Permanyer, poden datar el bar el 1906, però amb un altre nom: S. Ràfols. «Era estrany que el 1928, en una fase tan tardana del modernisme, fessin aquestes formes tan wagnerianes i barroques, són més lògiques del 1906, moment de ple auge del modernisme». 

Notícies relacionades

Nova vida per a la centenària botiga d'espelmes Codina

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

Però no només han recuperat (i millorat) el patrimoni artístic; també el gastronòmic. Hi ha un retorn als orígens: menjar casolà català i plat del dia. Ahir tocava arròs amb costella, com cada dijous. A més hi ha carta. I tot a partir de receptes d’època. Els vins tenen màxima, la de Josep Pla: «Cada terra fa sa guerra». O sigui, són del país, com del país són tots els licors i destil·lats que serveix el local.  

«¿Per què hem de servir pastis quan l’Anís del Mono té una ampolla preciosa, és bo, té una història divertida i és centenari?». Els haurem de donar la raó. Perquè els avalen experiència i èxit. Seus són, entre d’altres, La Confiteria i Dr. Stravinsky. I els haurem de desitjar sort. La recuperació patrimonial la mereix.