Nous inquilins a la Pedrera

«Allò era un harem; no sé si tenia 12 o 14 negres, dones i homes. I quan sortia, tant es podia vestir de senyor com d’indi, i tenia un cotxe enorme, un Alfa Romeo». Així recordava Josep Bayó, constructor de la Pedrera, un dels inquilins més especials que han residit a la casa que Pere Milà va encarregar aixecar a Antoni Gaudí. La residència de l’industrial i polític era al principal, com Déu mana (o manava, ara els àtics són més preats). La resta eren vivendes per llogar i poder viure de renda, també com Déu mana (a qui té possibles, òbviament). L’indi en qüestió no era indi, sinó egipci. I príncep. Es deia Ibrahim Hassan, era nebot del sultà d’Egipte i net del khediv Ismail Pasha. Poca broma. Va morir el 1918. I va morir a la icona modernista. 

 Tampoc passava desapercebut un dels primers inquilins d’arribar-hi, si no el primer, a la Pedrera: Alberto I. Gache, cònsol de l’Argentina. La seva residència tenia fins i tot nom: pis Gache. I va tenir molt a veure en el bateig la fastuosa decoració del saló. Una còpia de la 'Victòria de Samotràcia' firmada per Josep Cardona presidia l’estança amb les parets bigarrades de pintures d’Aleix Clapés inspirades en 'Els herois de la guerra de Troia', de Jean-Baptiste Deshays, i les 'Aventures de Telèmac', de Michel-Ange Houasse. A més de flors, rododendres i mantons de Manila.

Encara que no tots els habitants de la Pedrera eren tan excèntrics. La majoria eren burgesos típics, amb prou diners per llogar un pis al passeig de Gràcia, però sense els recursos necessaris per construir-se una casa pròpia. Com Francesc Abadal, que va habitar allà abans d’amasar  suficient fortuna per erigir el Palauet Abadal, el mateix que va allotjar el lehendakari José Antonio Aguirre camí de l’exili i Francisco Franco en la seva primera visita a la ciutat després de l’ocupació per les tropes franquistes. 

Tot passat. Però el present de la Pedrera, encara que sembli mentida, també presenta un vessant d’edifici de vivendes. Hi ha quatre inquilins de renda antiga. Tots arribats a la casa als anys 50 i 60, quan ningú volia viure a l’edifici de Gaudí. I des de diumenge i fins demà, dijous, hi ha una família d’okupes en una de les residències de la quarta planta. L’última, la dels pisos petits. Gairebé 400 metres quadrats de no res. El mateix espai que durant el dia recorren una mitjana de 3.000 turistes. I el mateix que es presenta museïtzat com si el temps s’hagués aturat en el primer terç del segle XX. Allà hi ha cada nit la Teresa, la Maria, el Ventura, el Magí... Els personatges que s’amaguen darrere de dos actors, David Planas i Meritxell Yanes, i una obra; 'Ventura'. Que ningú es confongui: no és una visita teatralitzada del pis. Ni de bon tros. És teatre. Del de debò.

25 ESPECTADORS AFORTUNATS

Notícies relacionades

Encesa de proves de l’estrella de Sant Jaume

BCN, candidata a convertir-se en epicentre de la sostenibilitat

La diferència és que aquí l’escenari no és una sala convencional, és el mateix pis de la Pedrera. Ni més ni menys. I l’attrezzo, els mobles de la vivenda. Taules, cadires, calaixeres i llits d’estil modernista, imperi o isabelí, que de tot hi havia a les cases de principis de l’última centúria. De manera que els 25 afortunats espectadors de cada funció no solament veuen i viuen una obra de teatre, sinó que també veuen i viuen un pis de la Pedrera. Que la Maria és al llit, és l’habitació dels nens i els llençols són de fil, de l’època. Que la Teresa obre un calaix del menjador, que tant pot ser un bufet de Gaspar Homar o de Jordi Busquets. Que la discussió té lloc al saló, els quadros porten la firma de Modest Urgell i Ramon Casas... És la Pedrera com a escenari de teatre.

La proposta arriba de la mà del Grec, però fa temps que està en marxa. Es va estrenar el 2015 al festival gironí Temporada Alta i també en una casa: la noucentista Can Pagans de Celrà (Gironès). Allà viuen, com a masovers, els dos actors. I allà la representen cada vegada que no estan de gira per altres vivendes de Catalunya. Van començar amb la idea perquè no tenien feina, així que li van demanar un text a Cristina Clemente i la direcció a Víctor Muñoz. Ells hi van posar el teatre: casa seva. Aquesta vegada, per cinc nits, ha sigut la Pedrera. 'Pas mal'.