Una parella de cabussets nia per primera vegada a Santa Coloma des que el Besòs era un riu mort

Una resurrecció tan meritòria com la de Llàtzer, no tan instantània, d'acord, però igualment miraculosa, ha sigut la del riu Besòs, que fins entrats els anys 90 era una conca fluvial clínicament morta, literalment enverinada. Del Besòs es va dir que era un dels rius més contaminats d'Europa, cosa que té el seu què, perquè aquest era, llavors, un podi amb molts aspirants. Quan el 1995 es va anunciar que amb milionàries inversions en sistemes de depuració hi tornaria a haver peixos al riu, va semblar més un eslògan que una meta realista. Passats 22 anys, habiten al tram final del Besòs set espècies de peixos, tres d'amfibis, vuit de rèptils, set de mamífers i unes 220 d'aus, i pel que fa a aquestes últimes acaba de saltar una gran notícia en la germandat dels ornitòlegs: una parella d'ànecs cabussets, el ‘Tachybaptus ruficollis’, segons el seu DNI científic) ha nidificat per primera vegada a Santa Coloma des de la resurrecció del riu. Al·leluia.

Una sorpresa d'aquest calibre se la considera, en termes mediambientals, un bioindicador, un senyal indiscutible que el pacient millora. La decisió de nidificar no és una cosa que una parella d'aus s'agafi a la lleugera, un simple escalfament, vaja, sinó que és una mesura pacientment avaluada. S'ha de calcular, sense marge per a l'error, la disponibilitat d'aliment per al costós procés de la cria. No n'hi ha prou que la qualitat de l'aigua sigui correcta i que es donin les condicions paisatgístiques adequades per edificar un niu. Sense peixos al riu no hi hauria opció per posar ous.

Xavier Larruy, biòleg especialitzat en aquest parc fluvial, explica que la presència de cabussets al Besòs no és estranya. Va ser ell precisament qui va fer el descobriment. El que és inesperat és que hi hagin fet niu. Probablement ja ho van fer abans de l'apocalipsi industrial dels 60. Que hagin tornat és la història d'un èxit.

Això podria ser flor d'un dia, admet Larruy. Només és una parella i les amenaces són moltes. Són com pioners en territori indi. La parella, i sobretot les seves cries, poden ser víctimes dels senglars, els visons de riu amunt, els silurs i, també, dels gossos que passegen solts pel parc fluvial. Són dos milions de persones les que transiten cada any per la zona, moltes d'elles acompanyades de les seves mascotes. Si resisteixen tanta adversitat i aquí segueixen el 2018,  serà un pas de gegant.

Notícies relacionades

Així era el cadàver del Besòs

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L'alcaldessa Núria Parlon celebra també que aquesta espècie s'hagi empadronat a la ciutat. Recorda una cosa que sovint s'oblida. El més comú és que les àrees urbanes estiguin envoltades d'espais naturals. Aquí passa el contrari. “Aquest és un espai natural envoltat per zones densament urbanitzades”, destaca l'alcaldessa, i en aquest món al revés ha tingut lloc l'espectacle del festeig nupcial del cabusset, que per a l'època d'aparellament, que finalitza ara a l'estiu, el seu plomatge adquireix colors més vius, com d'empolainar-se per a una cita. De cara a l'hivern, els tons s'enfosqueixen, perquè l'au passi més inadvertida i sigui un presa menys fàcil.

Per a ulls inexperts, el cabusset podria no ser més que una cosa semblant a un ànec grosset, sense cua, de bec rodó, de poc més d'un pam de cap a cul, però aquest veloç nedador i excel·lent bussejador, un estrany per a la gent de ciutat, és ben conegut des de l'antiguitat. En ocasions així és sempre aconsellable tenir a mà un exemplar d'‘Història dels animals’, la inclassificable obra de Claudi Elià (175 dC, 235 dC) que tant agradava Jorge Luis Borges. És, que quedi clar, l'antítesi d'un manual científic, però és una lectura sempre hilarant a la qual se li pren el pols. ¿Elià li va dedicar un capítol als cabussets? Doncs sí, al llibre XII, capítol 9. “És una criatura alada feble de quarters posteriors, i diuen que, al no poder fabricar el niu per a si i per si, ell mateix posa els ous al d'altres aus. Això explica la dita de la gent ruda que als captaires els anomenaven cabussets”. El rigor no era la major virtut de Claudi Elià. Els cabussets no usen nius aliens (per a pilleries així ja hi ha el cucut), el que passa és que els seus nius no són la clàssica arquitectura de branquetes, sinó que aprofiten les ribes de les aigües tranquil·les per niar. La de Santa Coloma, per exemple.