Memòries de Gràcia

La filla del president

En aquell temps no hi havia festa al tros de carrer on havia nascut Rosa Comellas. Començava la dècada dels 50 i a la petita Llibertat, 250 metres de punta a punta, hi havia dues comissions que s'encarregaven de decorar els dos extrems del carrer, d'un costat el que limitava amb Torrent de l’Olla i de l'altre el que tocava a Milà i Fontanals. La Rosa vivia al mig, al número 11, el petit tram entre Progrés i Fraternitat, i allà no es feia festa. “El president del tros que dona a Torrent de l’Olla era l'amo del forn de la cantonada, i era molt bo decorant. Recordo que van guanyar el primer premi l'any 50 amb una decoració espectacular de la Rambla de les Flors. Jo era molt petita, tenia 5 anys, però encara me'n recordo”.

Un dia, potser perquè miraven a un costat i veien festa i miraven a l'altre i veien més festa, els del tram intermedi van decidir organitzar-se. El cobrador de la companyia de tramvies Manel Comellas -el pare de la Rosa- i altres amics del petit tros intermedi de Llibertat van organitzar la seva pròpia comissió. Es van incorporar a la festa l'any del 1956, i a partir de llavors i “durant quatre o cinc anys” aquell quart de quilòmetre va tenir el privilegi de tenir tres decorats diferents. “El nostre problema és que ni teníem artistes ni teníem diners, llavors els nostres decorats eren molt senzills”. Com moltes comissions d'aquella època, no tenien local propi, i les coses les guardaven als baixos justament del número 11, l'edifici del president. A la predilecció de la petita Rosa per la festa hi devia contribuir que durant una setmana a l'any cada vegada que entrava o sortia de casa es trobava de cara amb la matèria primera i multicolor del decorat.

El costum de dedicar-li una serenata a la petita capella de Sant Roc enclavada a la cantonada amb Fraternitat es portava a terme llavors els dies 15 d'agost, no els 16, com ara, i se n'encarregava la comissió del carrer engalanat més pròxim. “Així que en aquells anys ens va tocar fer-la a nosaltres”. Quan la Rosa va contraure matrimoni va marxar de Llibertat, i encara que cada agost tornava al carrer de la seva infància a passar les festes, i encara que mai va faltar al dinar de festa major que religiosament tenia lloc a casa dels seus pares, això que carregava endins des de petita, un esperit que li va inocular probablement el cobrador de la companyia de tramvies, la va portar a impulsar amb el seu marit una comissió al seu nou carrer, Roger de Flor. “El meu exmarit era el president de la comissió, i s'engalanava el tram entre Pare Claret i la travessera de Gràcia”. Això és portar la festa endins.

No recorda bé quin any va tenir lloc, però té gravat al cap un decorat de l'època, un al carrer de Monistrol: un campament indígena fet amb dedicació i detall, i imaginació. “Necessitaven plomes per al decorat, i com que en aquella època encara els pollastres que la gent es menjava eren sacrificats a les cases, van començar a guardar amb antelació les plomes dels pollastres per decorar el carrer”. Llavors es podien fer aquestes coses. 

Un àlbum per decorat

El pingüí era altíssim. «¿Sap fins on arribava el pingüí? Doncs fins a aquest balcó almenys», diu Juan José Infante mirant cap al punt més alt d’un dels edificis de Puigmartí. Es refereix a un decorat dels anys 80, un dels que més recorda quan l’hi pregunten, però té memòria per anar més enrere, fins als 70, els 60 si és necessari. Infante va néixer fa 83 anys a Adra, Almeria, la ciutat prestigiosa per ser la quarta més antiga d’Espanya, però fa més de 50 que viu a Barcelona, a Gràcia, al carrer de Milà i Fontanals. És un home dividit: els seus mobles, la seva roba i els seus llibres estan allà, però emocionalment ha estat vinculat des del principi al carrer del costat. A Puigmartí. És una relació d’amor. Diu que guarda una polsera i un anell en què va fer gravar l’escut del carrer.

A Infante li ha agradat sempre la fotografia i a partir d’un cert moment va començar a documentar les activitats de festa major amb una càmera que llavors devia aixecar enveges, poderosa i professional. «Tinc un àlbum per cada any, vaig haver d’encarregar un moble exclusivament per guardar-los», explica. Mirant les fotos o sense mirar-les va recordant coses, com per exemple l’any que van fer un decorat amb personatges de Walt Disney. «Fixi’s com fèiem les coses de bé, ¿sap què vam fer? Com que sabíem que tot això tenia copyright, ens vam posar en contacte amb les oficines de Walt Disney als Estats Units, i des d’allà ens va arribar el permís per utilitzar els personatges». S’ha de mencionar només per fer l’exercici d’imaginar l’atònit empleat llegint la carta escrita per un petit grup de veïns d’un petit barri d’una llunyana ciutat, educadament demanant permís per decorar un tros de carrer amb imatges de Pluto i companyia.

Va ser de la comissió de festes del carrer de Puigmartí d’on un dia va brotar la idea de fer bingos per finançar-se, «i s’omplia el carrer», recorda Infante, «la gent no hi cabia, es posaven als portals i contra les parets». I ensenya les fotos. «¿Ho veu? Va ser un èxit tan gran que els altres carrers van acabar per copiar». Com tots els que van disfrutar de les festes quan Gràcia i la ciutat eren una altra cosa, el que va ser cap de màquines en una rotativa recorda amb nostàlgia els temps en què les festes «eren familiars», «eren festes de barri», «no aquestes festes massificades on la gent ve a beure i emborratxar-se». «Quan va entrar la cervesa a la festa va canviar tot», explica.

El veí del barri que sempre ha fet pinya per fer agostos memorables els anys els recorda per decorats, com altres els recorden pels viatges que van fer o les persones que van conèixer, i aquells que com Infante han estat tots els estius de la seva vida («mai he fet vacances a l’agost», diu) al peu del canó tenen a la ment dècades de decorats per recordar: el dels pingüins, el de Playmobil, el de Walt Disney, el de les maduixes, el de la xemeneia…

Esperant una palmera

Tots esperaven la palmera. El decorat d’aquell any n’incloïa una i llavors no era com ara, que la cosa s’hauria resolt amb un gran tros de porexpan modelat durant setmanes. Llavors, una delegació del carrer es va desplaçar fins al moll per aconseguir-ne una, una de debò. Sembla que així era llavors, la gent s’emportava palmeres del moll per decorar els carrers. «I estàvem tots esperant-la, recordo. Volíem assistir a l’arribada de la palmera. Era emocionant». O aquella vegada que van fer un decorat de Sant Medir que incloïa un cavall, i van anar a l’escorxador a aconseguir una cua autèntica.

Mercè Torrent, Maria Peregrín i Rosa Muntané (d’esquerra a dreta a la foto) són les veteranes de les festes del carrer de Verdi. Tenen 74, 82 i 86 anys respectivament, i records de la festa major del barri que inclouen dècades. Se’n recorden; a vegades sense dates, però se’n recorden: d’un sostre de lianes que va caure a terra per culpa de la pluja, d’un altre fet de banderoles de colors que amb l’aigua deixaven anar la pintura i tacaven a tothom que passava per allà. «¡Ai! ¿Te’n recordes de la cambra de bany?» «Ah, la cambra de bany, és clar, que bo…» «El Senyor dels Anells també va ser molt bo».

Van viure totes tres els temps dels envelats, quan les senyoretes es posaven el seu millor vestit i els senyorets es posaven l’americana i es trobaven allà per ballar. «Ah, allò era molt maco. L’envelat de Sol, o el de la plaça del Diamant. Cada nit hi anàvem de festa. T’asseies i esperaves que et traguessin a ballar». «I venien els cantants de l’època, José Guardiola, Juanito Segarra, Lorenzo González…» «¿Recordes els agents de la Guàrdia Urbana a l’entrada? Superelegants, amb l’uniforme d’honor…» «I el ball de rams, ¿us en recordeu?» «Com podria no recordar-me’n. Els nois havien de comprar-te un ram i treure’t a ballar. S’anunciava amb una corneta, però tan bon punt sonava la meitat dels nois sortien corrents per no pagar-te el ram». 

El 600 i les festes de Gràcia

Quan Joaquín Ordobás es va instal·lar a Fraternitat el carrer no estava incorporat a la celebració de la festa major. Era el 1968. Però va tornar a les festes uns anys després, el 77, i en això hi va tenir a veure aquest home nascut a Velilla de Ebro fa 75 anys, perquè van ser ell i uns amics que havia fet al lloc els que van impulsar la creació de la comissió. «Vam convocar els veïns, vam fer una reunió i vam aconseguir que la gent s’hi impliqués». El primer decorat d’aquella etapa va ser una discoteca. El segon, un circ. «Però dels decorats memorables que hem fet en tots aquests anys jo em quedo amb un que vam fer de la Rambla, o un altre d’un parxís. Vam arribar a tenir delineants i pintors a la comissió i es notava. És important tenir aquest tipus de persones a la comissió».

 L’entusiasme de la gent i les seves ganes de quedar-se a l’agost a la ciutat sumant esforços per a la festa van rebre un cop dur amb la popularització del 600, que va fer sortir molta gent a la carretera. «Però en general, al carrer sempre hi ha hagut molta implicació». Ordobás se’n recorda de l’any en què necessitaven una barca per al decorat i es va desplaçar una comissió a Vilanova amb la missió de portar-ne una; se’n recorda de quan es van necessitar arbres i van anar al Montseny a comprar-ne. «Però ara tot és porexpan».

Aquests dies, com sempre en aquestes dates, Ordobás està ocupat. No perd mai l’entusiasme per baixar al carrer a polir o a retallar o a pintar, per menjar en una llarga taula amb els altres veïns, per veure com a poc a poc les coses van prenent forma. «Els sopars d’aquell temps, ah. Això sí que ha canviat. Llavors érem 80 o fins i tot 100 persones assegudes a la taula, i hi havia molt ambient».

Abans eren barques de veritat. Abans es feien servir escales, no grues. Abans es ballava més i es bevia menys. Abans els sopars eren multitudinaris. Abans Joaquín Ordobás es presentava a les oficines principals d’un gran banc i demanava ajuda per a la festa, i sempre, sempre sortia amb alguna cosa.

Aquella gran fantasia oriental

Isabel Carrera recorda l’any que el carrer del Progrés va guanyar el primer premi del concurs de decorats amb un treball «monumental» dedicat a la Xina, Fantasia oriental. «Allò va quedar molt maco», recorda, mentre torna amb el cap a aquells anys 50. El colossal decorat va deixar financerament exhaustes les finances del carrer, i a l’any següent no hi havia diners per fer grans coses. «Teníem un fuster al carrer que va fer 11 jugadors del Barça, 11 de l’Espanyol, les dues porteries i això va ser tot, no n’hi havia per res més. Seguíem empenyorats amb allò de la Xina».

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Carrera s’havia criat al barri del Clot però estava instal·lada a Gràcia des de l’any 48, i s’havia incorporat amb entusiasme a unes festes que havia admirat ja abans en qualitat de visitant. Li agradaven els prolegòmens tant com les festes en si. Recorda que llavors el carrer era de pedra i «les voreres no eren planes», cosa que donava un altre sentit a l’acte de baixar la cadira de casa per seure al mig del carrer. «Però s’hi estava la mar de bé», diu. «Teníem dues nenes i cada any estrenaven un vestit per a les festes». Es queda pensant i després rectifica: «Les nenes del barri sempre estrenaven vestit per a les festes».

Carrera recorda -perquè ho va viure- el declivi de la celebració durant el franquisme, «fins que només van quedar quatre o cinc carrers que feien la festa», i diu que un decorat dedicat als puntaires «que vam fer cap a l’any 1947 o 1948» no va obtenir el lloc que es mereixia «perquè era molt català»; i de seguida afegeix que això era el que es deia, almenys. «Una altra vegada vam fer la Creu de Maig, i també va quedar molt maca, i la torre del rellotge de la plaça de la Vila també ens va quedar molt bé». A aquesta dona que està a punt de fer 91 anys mo li ha agradat mai anar a la plaça per a la cerimònia d’entrega de premis, però fa tres anys, quan el carrer es va omplir de zombis i estava en boca de tothom que Progrés guanyaria, va decidir fer una excepció i assistir-hi. «Quin fiasco -diu-. Va i vam quedar quarts».