El Raval, gentrificació en vena

L’heroïna, encara que sembli una afirmació una mica atrevida d’entrada, ha modelat el Raval urbanísticament i arquitectònicament, que aviat està dit. Sí, sembla un excés atribuir un poder tan gran al fruit de la papaver somniferum, el cascall, però a aquesta conclusió s’hi pot arribar per poc que es tombi la mirada enrere, només als anys 70, quan Nico, la musa de The Velvet Underground, es va instal·lar a la Floresta i va acabar amb les existències de cavall dels seus amfitrions, i, sobretot, als 80, quan el treball de qualsevol aprenent de gasetiller consistia sovint a anar al Raval perquè, com cada setmana, havia aparegut mort un heroïnòman al carrer, amb la xeringa encara clavada al braç, i els veïns estaven en peu de guerra.

No val la pena anar més enrere en el temps, als sòrdids anys 20, els anys de La Criolla, no perquè llavors no hi hagués drogues al barri, sinó perquè eren unes altres les substàncies que buscaven els consumidors. Llavors els traficants ho eren de cocaïna, que quan era molt pura, la que pagaven les classes acabalades que anaven d’excursió al districte cinquè, l’anomenaven mandanga chachi.

Visita a l’enciclopèdia

Per entendre quin paper tenia aleshores l’heroïna al barri val la pena visitar l’enciclopèdia Espasa Calpe, edició del 1925, que com un tresor oblidat és en un prestatge alt de l’arxiu d’EL PERIÓDICO. No decep pujar a l’escala.

De l’heroïna diu aquesta enciclopèdia que «es recomana en les afeccions catarrals broncopulmonars i la tubercolusi, en la dispnea, l’asma bronquial i les suors profuses». El millor ve després. «És un bon succedani de la codeïna i la morfina, ja que té l’avantatge de no provocar restrenyiment ni crear hàbit». Tan nebulós era el coneixement llavors del que aquell opioide comportava que a l’enciclopèdia no hi havia encara una entrada per al terme heroïnòman, però sí per a l’heroïnomania: «Hàbit morbós per a l’heroïna».

Amb aquesta targeta de presentació es comprèn en part que aquella substància entrés gairebé sense resistència en la societat catalana dels 70 i els 80, sense distinció de sexe o classe. Fins i tot tenia banda sonora, Heroin, que Lou Reed va elevar a la categoria gairebé d’himne; «(…) una dosi a la meva vena, arriba al centre del meu cap, i llavors estic millor que mort…»

Aquella droga va devastar centenars de cases, amb possibles i humils, des de la zona residencial de Pedralbes fins al barri de la Mina, però els carrers on allò era més evident eren sens dubte els del Raval i alguns del Gòtic sud, on els veïns recollien xeringues dels parcs com bolets per tirar-les a la cara al poder municipal i on no pocs matins descobrien un cadàver a la vorera. Allò (per tornar a l’atrevida afirmació del principi) va alimentar la guspira de la bugia de la reforma del barri, de la construcció del MACBA, primer, i de l’obertura del la Rambla del Raval, després. D’allò en deien esponjar el barri.

El resultat d’aquell pla municipal és com un quadro de Rembrandt, és a dir, una interessantíssima composició de clarobscurs. Milions i milions d’euros d’inversió i el barri del Raval no és en absolut com les autoritats locals van preveure. Van arribar colons d’altres barris, certament, famílies de professions liberals, amb bons sous, de vegades, convençudes que allò mereixia una oportunitat. També va ser el portaavions on va aterrar la comunitat internacional, l’Erasmus i també la pakistanesa. I tot plegat, colze a colze amb la marginalitat. Allò és sempre un ecosistema impredictible. Oriol Bohigas, sempre tan lúcid a l’hora de comprendre Barcelona, va explicar que no s’ha d’abaixar mai la guàrdia de les inversions al barri del Raval per evitar el que va definir com «metàstasis urbanístiques».

Un respir

Notícies relacionades

Desenes de narcopisos tornen l'heroïna als carrers del Raval

Droga mal tallada i perillosa

L’heroïna va donar un respir al barri a la dècada dels 90. Va ser per les inversions o perquè la sida va multiplicar el nombre de baixes entre els heroïnòmans, o per la combinació dels dos factors, però alguna cosa va canviar. La droga, això sí, no se’n va anar mai del tot. Una part d’aquell submon va deixar el centre de la ciutat i es va traslladar a Can Tunis, però quan el 2004 van caure les últimes vivendes d’aquell barri marginal, es va tornar a veure en alguns carrers del districte de Ciutat Vella una escena sospitosa. Des d’un balcó algú despenjava un cistellet amb una corda. Al carrer, algú hi posava un bitllet o monedes. Pujava el cistell i tornava baixar amb la droga.

Allò era l’homo antecessor d’aquells 60 narcopisos (entre el clausurat i els encara actius) que des de finals del 2016 amenacen de tornar a donar a l’heroïna el controvertit títol d’arquitecte en cap del Raval. És (perdó pel joc de paraules) gentrificació en vena, una tempesta urbanística perfecta. El barri és un autèntic gruyer de pisos buits per culpa de l’esclat de l’anterior bombolla immobiliària, propietat de vegades de bancs o fons d’inversió que miren cap a una altra banda. Els immobles no són interessants fins que tota la finca no té inquilins legals, i sens dubte l’ensurt de compartir escala amb un narcopis és una raó de pes per decidir fer les maletes.