La festa venç la por a Gràcia i Sants

El bicentenari de les festes de Gràcia, que es compleix aquest any, no hauria de formar part d’aquella reduïdíssima llista d’ocasions en què per naps o per cols (per epidèmia de còlera, per qüestions bèl·liques…) s’han suspès les celebracions. Al revés. Hauria de formar part d’aquelles ocasions en què aquest poble que està dins de Barcelona, com el Vaticà  està dins de Roma, ha brindat una lliçó magistral de quina resposta es mereix la barbàrie. l migdia (hora inusual, però és que el calendari oficial va saltar pels aires dijous) es van entregar ahir els premis als carrers més ben decorats. Ha guanyat la travessia de Sant Antoni. Espectacular, sens dubte. Però val la pena, abans de prosseguir amb el podi, subratllar que terapèutica que va resultar aquesta vegada la sempre alegre cerimònia d’entrega de premis, que va coincidir en el dia, no en l’hora, amb la mateixa cerimònia de les festes de Sants, que en una pirueta sense parangó de reorganització del calendari van fer la lectura del pregó al mateix temps que l’entrega de premis. Va guanyar el carrer de Finlàndia.

"Heu fet mal a la bona gent, heu fet mal als nostres convidats…". Carla Carbonell, presidenta de la Fundació Festa Major de Gràcia, va estar brillant en aquells minuts previs que es van destinar al record i en què es va dirigir expressament als autors de l’atemptat. «El coneixement vencerà la ignoracia», va prometre. Segur que abans de dijous tenia unes notes estupendes per celebrar els 200 anys de les festes de Gràcia. El que al final es va veure obligada a improvisar, després d’un minut de silenci i en acabat que 15 nens deixessin anar 15 globus blancs en record de les víctimes, mereix ser recordat. No és la primera vegada que la violència pertorba les festes de Gràcia. El més interessant és com ha reaccionat el barri cada vegada que això ha passat. Sempre bé, val a dir.

Dijous, tan bon punt es va conèixer la magnitud de la tragèdia de la Rambla, Gràcia va decidir suspendre les celebracions previstes aquell mateix dia, els concerts, els sopars, el cine a l’aire lliure i, també, l’acte d’entrega de premis als carrers, que sàviament s’acostuma a celebrar en l’equador de la festa perquè no hi ha millor campanya de màrqueting que despertar la curiositat, convidar a visitar els carrers guardonats.

La següent decisió va ser pacientment sospesada. Es va acordar que la festa prosseguís amb un perfil baix. Al centre de Barcelona es corejava 'no tinc por' i als carrers de Gràcia, a la seva manera, es posava en pràctica el que això significa. Els veïns, per exemple, jugaven al carrer a les cartes i al parxís, sense por. Hi ha qui aquests dies ha optat per un dol catàrquic, amb flors, espelmes i llibres de condol, que és una opció, però Gràcia, salvant les distàncies històriques i de context, ha afegit a aquest procés de dol el que Leningrad va fer durant el seu prolongadíssim setge per part de les tropes nazis i de la División Azul (900 dies de fam i bombes), celebrar, malgrat tot, les coses bones de la vida, així que l’Orquestra de Ràdio Leningrad va organitzar un concert que, segons sembla, li va tocar força el voraviu al mateix Hitler.

  La festa de Gràcia no es va celebrar el 1885 per culpa d’una epidèmia de còlera. Va ser una decisió higiènica. El 1896, la causa va ser la guerra de Cuba, perquè els joves, en lloc d’estar a les places del barri ballant amb les seves parelles, estaven perdent la vida al Carib. El 1909, va ser la Setmana Tràgica el que va impedir la gresca. I durant la guerra civil, l’esforç de decorar carrers es va dedicar a construir refugis. L’estiu del 39 hi va haver festa, però amb camises blaves i braços alçats, de manera que èticament s’hauria de computar com a no celebrada. La venjança la van executar el 1946 els veïns del carrer de la Llibertat, que van decorar la calçada amb una enorme gàbia d’ocells i, demostrant que els tenien molt ben posats, van titular la seva obra Llibertat engabiada. Van acabar a comissaria, però aquí estan, en lletres majúscules en les històries del barri que com un Bill Bryson recopila Josep Maria Contel.

Arribats a aquest punt, després d’un viatge de 200 anys, hi havia un cert misteri sobre quina seria la posada en escena després dels atemptats de dijous. Amb una plaça de la Vila notablement plena, l’impecable discurs de Carbonell va donar pas al que es fa sempre, que és molt i divertit, aplaudiments sincers als últims classificats, una banda amb un eclèctic repertori musical que sempre arrenca somriures, tímides queixes de tongo, premiats en categories menors més feliços que Marisa Tomei quan es va emportar l’Oscar a la millor actriu secundària el 1993 perquè Jack Palance va llegir el que li va donar la gana i, en resum, alegria de viure.

El primer premi, ja ha estat dit, va ser per a la travessia de Sant Antoni, un carrer que bona part de l’any passa desapercebut, allà al costat del vital i transitat Astúries. És un carreró a destacar, perquè a la seva manera representa molt bé quins ecosistemes veïnals estan en perill si no es posa fre al disbarat dels lloguers inassumibles. La segona posició va ser per a Joan Blanques de baix de tot, molt en forma aquesta dècada. I el tercer, per al carrer de Jesús, que en la seva primera participació en 200 anys va i puja al podi. Insòlit.    

    

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

A la tarda, a Sants, Joan Manuel V. Parasí va ser el pregoner d’una festa que va donar el condol a les famílies de les víctimes i que, en línia amb la resposta que ha exhibit Barcelona majoritàriament, va servir per recordar que la ciutat «es preocupa per les persones, no per la seva procedència, ètnia o conviccions morals o religioses».

Finlàndia es va emportar el primer premi a la decoració dels carrers. Sagunt, la medalla de plata. Galileu, la de bronze. Sants estarà de festa fins al pròxim dia 27.