La Mercè va cap als barris

El que volia la Mercè, fer sortir la gent al carrer, ja ho han fet Rajoy, o un jutge, i també el mogollón en persona, que ha decidit que havia de sortir a la palestra. Les festes comencen amb dues pirotècnies a escollir, amb dos programes, un d’imprès i un altre elaborant-se en viu i en directe. ¿Com sabrem si estem en un o en un altre? Tant se val. L’important és divertir-se. Diu el programa municipal que «la Mercè és una noia de barri», i és on seran les festes: als barris. Els barris són els vasos comunicants de la democràcia, ja que amb els barris es veu si una ciutat arriba al nivell d’igualtat.

Com que són municipals, es tracta d’unes festes de parcs i jardins. El parc de Sant Martí (amb la vella masia, sota de la cicatriu de la Sagrera), el parc del nus de la Trinitat (urbà al màxim), el parc central de Nou Barris..., llocs apartats als quals no va ningú, perquè són llocs on viu tothom. És clar, el personal no va on ja està. Però ¿a qui ens referim quan diem «tothom»? A un mateix, és clar, perquè tothom som cadascun de nosaltres. Tots vivim en llocs iguals (en drets, se suposa), cadascú al nostre barri.

El que se sent, les ones sonores, el soroll..., tot això circula també per vasos comunicants. Per exemple, hi ha la música de les festes (els concerts del Moll de la Fusta, els de la Catedral, els del parc del Fòrum, els de la platja del Bogatell...), i alhora hi ha el murmuri natural dels barris, com la repicadissa a les bombones dels repartidors de butà (però això no és el refilet d’un ocell suburbà sinó el so d’un tipus d’explotació). A propòsit de la música, als que els donaran bé la xapa aquest any serà als que visquin prop la plaça Major de Nou Barris. Allà les festes van començar ahir amb un concert de la Banda Municipal de Barcelona de repertori patriòtic, on s’executen (és una paraula sempre molt graciosa d’escriure) les obres: Marxa catalana, Xàtiva 1707, La ciutat abatuda i Catalunya 1714.

I per rematar-ho, un altre dia hi aniran l’orquestra i el cor del Gran Teatre del Liceu. En aquest acte se’m confonen dues pel·lícules, que són dos sentiments, ja que el cine, com la política, és sobretot sentiment. Em refereixo a Fitzcarraldo i a Plácido. Dues intencions diferents representades per dos noms propis, dues personalitats (una mostra del fet que la civilització se’n va a l’aigua és que a la gent li ha agafat per anomenar personatges les persones), dues èpiques, dos viatges al no res. I malgrat això, les dues històries estan plenes de justícia en un món injust.

LA CIUTAT ERA PER A NOSALTRES

Notícies relacionades

Imprescindibles del programa de la Mercè 2017

Text íntegre del pregó de la Mercè de Marina Garcés

Portem els barris ficats fins al moll de l’os i amb ells hem fet el millor del nostre art. El que surt a les novel·les de Dickens són els barris de Londres. Però ja abans, al principi de tot, quan ens vam adonar que érem burgesos i la ciutat era per a nosaltres (és un plural històric, però entre història i biografia també hi ha vasos comunicants), ens vam posar flamencs i vam començar a retratar les nostres cases, els nostres patis, els nostres carrers. Així ho va fer Vermeer, el ciutadà de Delft, no gaire lluny de la Haia. I així mateix ho van fer altres pintors contemporanis d’aquest, com es veu a les escenes de carrer de Jacobus Vrel, amb aquells carrerons i cantonades estretes i casalots de totxo com a les pel·lis de Jack l’Esbudellador, que va deixar la seva macabra ruta pel barri londinenc de Whitechapel (¿hi deu haver alguna línia genealògica entre Jacobus Vrel i Jacques Brel?). La cultura dels barris no és cultura popular sinó la gent del poble contribuint, protagonitzant la cultura.

Bertolt Brecht deia que la seva poesia estava feta per ser acompanyada amb banjo i piano. Eren instruments per a esclaus i per a antres. En la cultura, els barris s’anomenen gèneres, els suburbis són subgèneres, i les torres de la llum, obres mestres. La Mercè són els seus vasos comunicants.