L'art enterrat de Montjuïc

Montjuïc és un dels cementiris més monumentals, no en va es va estrenar a temps perquè la puixant burgesia del país pogués construir la seva llar eterna amb la mateixa esplendor que aixecava les seves terrenals residències del passeig de Gràcia. Fins aquí res  de nou sota el sol. El llistat d’autors que van participar en la seva decoració fa perdre l’alè. Sense anar més lluny, Puig i Cadafalch va projectar un mausoleu per a Teresa Costa. La peça té la seva gràcia: després de ser construïda va quedar envoltada d’altres tombes, cosa que va molestar la futura inquilina. Així que va treure el seu poder: va pagar de la seva butxaca el desmuntatge i trasllat de tot allò que va creure que taparia la seva visió de l’eternitat. Déu n’hi do. El panteó, sense res al voltant ell, surt a la guia del cementiri i és parada d’una de les rutes artístiques que proposa el cementiri. Com ho és l’evanescent dona que Enric Clarasó va esculpir per al sepulcre de l’indià Antonio Leal Da Rosa.

Dos noms i dues visites obligades. Però pura anècdota, ja que a Montjuïc hi ha més art enterrat que no pas a la llum. O el que és el mateix, hi ha moltes peces firmades per autors de renom, el coneixement dels quals s’ha perdut en el temps. A desenterrar-les de l’oblit i de l’anonimat, ha centrat el seu treball de fi de carrera la historiadora de l’art Montse Oliva Andrés. I no ha fracassat. Ha trobat unes quantes escultures perdudes de Josep Llimona, Rafael Atché, Manuel Fuxà, Josep Campeny i els germans Vallmitjana. Però encara queda molt per redescobrir. Ja se sap, massa concentració d’art i massa extensió. Al treball hi va dedicar un any i un munt d’hores al cementiri. Però segueix treballant-hi. Per passió: «L’escultura funerària és la menys valorada i va ser molt important en l’època d’entre segles», afirma. Tots els artistes la practicaven i molts en menjaven. Vegin si no què li va dir un dels grans, Campeny, a Emilio Orduña el 1908: «Si no fos pel cementiri no vivia». I també ho fa per reivindicació: «Barcelona té un catàleg d’escultura pública, però no d’escultura funerària. I n’hi ha molta i de bona». 

De Llimona la historiadora ha documentat tres obres noves que completen la seva extensa presència a Montjuïc. Dues, un relleu del sarcòfag de Ferran i Clua i un Crist del panteó Cebrià Pagès, estan firmades. No hi ha dubte de la seva autoria. Com tampoc n’hi ha, encara que no tingui autògraf, de la tercera: la que decora la tomba d’Esteban Fargas. És idèntica a la que l’autor del Desconsol va realitzar, i tampoc va firmar, per al monument a Usandizaga. 

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Molt diferent és el cas dels germans Vallmitjana, que han passat de tenir una obra pòstuma al cementiri a tenir-ne unes quantes. La més espectacular és el conjunt escultòric que decora l’interior de l’ara panteó Valls Taberner, en la seva època anomenat Quer Vilaregut. Es coneixia el conjunt i es desconeixia la seva ubicació, ja que no existia cap mausoleu Quer Vilaregut. I és que el canvi de propietat de molts dels sepulcres té gran part de culpa d’aquest oblit artístic. Trobar-lo ha comportat moltes hores al cementiri i als arxius. Gairebé tantes com localitzar el que va ser panteó de la família Morera (ara, Socias Monfort Montplet) i descobrir que a més a més d’una pietà dels Vallmitjana i un àngel anunciador de Fuxà, desconeguts i firmats, amaga també dos preciosos sarcòfags molt ornamentats de Clarasó, documentats però fins ara mai localitzats.

L’àngel caigut

La llista és interminable i amenaça de créixer. Dues peces obsessionen Oliva Andrés. Els àngels que custodien el mausoleu dels Borés: «Esculpir les cadenes que porten és molt difícil, indiquen que són d’un escultor amb qualitat». I un campeny l’autoria del qual defensarà el 6 d’octubre a Atenes, davant l’Associació Europea de Cementiris. No és una escultura menor. És l’àngel caigut que apareix al panteó més emblemàtic de Montjuïc, el d’August Urrutia. El monument funerari més fotografiat de Catalunya, amb permís del Petó de la mort del del Poblenou. Té indicis per pensar que la va realitzar Campeny. «És el que fem els historiadors de l’art: presentar una hipòtesi, defensar-la i després ja es veurà». De moment, ella té bones cartes i els barcelonins, moltes més obres per veure. Això sí, amb temps i paciència. Estan fora de la ruta.