El cementiri jueu de Montjuïc

Un músic de carrer amenitza sense treva amb la seva ocarina els no pocs turistes que disfruten de les boniques vistes sobre el port, a la dreta, i la ciutat, a l’esquerra. Al costat, una discreta estàtua humana crida també l’atenció dels visitants, malgrat que no tant com les fileres de bosses exposades al terra  pels venedors ambulants, al fons, davant de la terrassa del xiringuito. Sota els seus peus, amagada entre les mil formes del característic mosaic que cobreix la plaça, entre l’escultura de pedra en homenatge a la sardana i el mirador, una petita estrella de sis puntes és potser l’única pista física, gairebé imperceptible, que recorda el que aquell lloc va ser durant cinc segles: el gran cementiri jueu.

«Abans de l’extrema violència soferta per ser acusats de l’epidèmia de la pesta, a meitat del XIV, dels aproximadament 30.000 habitants de Barcelona, 4.000 eren jueus. Representaven el 12% de la població», assenyala Dominique Tomasov Blinder, arquitecta especialista en patrimoni jueu, guia del recorregut pel que va ser el vell cementiri organitzat dimecres passat per l’Espai Avinyó.

De làpida a material de construcció

Sí que ho recorda, però, el nom mateix de la muntanya –Montjuïc, muntanya dels jueus–, malgrat que no tots els barcelonins coneixen el seu origen. Els supervivents de la persecució del 1391 se’n van anar o es van convertir al catolicisme, i això va impedir a la comunitat jueva recuperar-se, i el cementiri va passar a mans reials. Llavors va començar l’espoli de les làpides, per deixar les terres lliures i donar-los un altre ús. «Les làpides, amb inscripcions en hebreu, es poden reconèixer en alguna construcció de l’època. Se les van emportar de la muntanya i van ser reaprofitades», diu l’arquitecta.

 Amb la desaparició de les referències visibles de la necròpolis desapareixia la seva empremta física a la superfície, però els morts seguien –i molts d’ells segueixen– allà, tot i que a poc a poc –han passat centenars d’anys– s’ha anat oblidant.

Primer reconeixement

Sí que ho recorda la comunitat jueva de la ciutat, formada avui per unes 5.000 persones, segons assenyala Tomasov, una d’elles. De fet, van ser dos membres d’aquesta comunitat –arquitectes– els que van aconseguir que es reconegués com a Bé Cultural d’Interès Nacional els terrenys de l’antic cementiri, iaixí es va impedir que es construís res damunt seu, davant dels jardins de Joan Brossa el restaurant i els jardins previstos a principis d’aquest segle, quan es van fer les obres de millora d’accessibilitat de la zona. En les excavacions prèvies a aquesta obra es van trobar restes de 500 sepultures, que segueixen allà.

Aquesta no va ser la primera vegada que trobaven sepultures a la falda de Montjuïc. Als anys 40 del segle XX, durant la construcció del Club Esportiu de Tir Olímpic, van trobar 171 tombes, documentades en un mapa. Les restes van ser traslladades als magatzems municipals de la Zona Franca (sí, on també guardaven la polèmica estàtua eqüestre de Franco de l’exposició del Born).

 No hi ha restaurant i el terreny ara està encerclat per tanques –i indicat al Google maps com a antic cementiri jueu–, però cap placa ni senyalització explica el passat d’aquelles terres. Una assignatura pendent al recuperar la memòria històrica.

Els orígens de la comunitat

Les referències més antigues sobre el cementiri jueu a la ciutat –prossegueix Tomasov en la visita, emmarcada en la programació intercultural de tardor de l’Espai Avinyó–, són del segle IX. Si hi havia cementiri, doncs, és que hi havia comunitat. Vivien a la Magòria, a l’avui districte de Sants-Montjuïc –davant de la Campana, sí– fins que al segle XI el rei va decidir traslladar la comunitat jueva intramuralles. Al Call, on van viure fins al desmembrament de la comunitat. 

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Tomasov explica que en el judaisme hi ha poques referències al «més enllà». Al contrari, es dedica en especial a la vida, i la mort forma part del cicle de la vida. Per això, als difunts, se’ls deixa pedres sobre les làpides (als cementiris on n’hi ha, és clar). En els àpats també es reflecteix aquest cercle vital. En els dies posteriors a la mort d’un ésser estimat són tradicionals, encara avui, els aliments en forma rodona: llenties, cigrons, ous durs sense sal...

«Quan us en aneu, camí del funicular, recordeu que esteu passejant per un cementiri», diu per acomiadar l’arquitecta a l’entregat grup de la visita. Abans de deixar l’indret, algú deixa unes pedres sobre el terra.