El capellà que ha trepitjat l'infern

Déu no va considerar oportú que Josep Lluís Fernández s’enfundés l’hàbit als 17 anys. La crida del Senyor va perdre força quan va suspendre gairebé totes les assignatures al seminari del carrer de la Diputació. El director li va dir que aquelles notes eren un missatge diví. I, és clar, ho va deixar. La vocació religiosa tornaria per quedar-se 10 anys més tard. En aquell intermedi es va convertir en un dels fundadors de la divisió de bombers voluntaris de la província de Barcelona. Avui, als 77 anys, i a dues setmanes de jubilar-se, no queda clar si estem davant d’un capellà que també és bomber o si es tracta d’un bomber que també és capellà. En el cos li diuen páter. Ha casat companys, ha batejat els fills, ha beneït els seus camions, els ha confessat, ha ajudat en tota mena d’emergències. I també ha enterrat 47 amics. Aquest és un capellà que pot dir que sap prou bé el que és l’infern.

Rep a la parròquia de Sant Isidor, al carrer d’Urgell, de la qual ha sigut rector els últims 12 anys. Josep Lluís s’asseu al seu despatxet de cara a una televisió en què es veu la porta de l’edifici, sempre oberta. Surt quatre vegades per atendre els feligresos que entren. Li demanen temps, diners o ajuda. «Així és cada tarda, és increïble la pobresa que tenim en aquesta ciutat sense que ningú se n’adoni».

El primer foc

Als sis anys va presenciar com casa seva es cremava de matinada, al carrer del Conde de Salvatierra. «Es van cremar quatre pisos. Va ser un foc molt violent. Recordo que quan ja estava extingit vaig veure un bomber esgotat, assegut en un tamboret». Tres anys després, no sap ben bé per què, va gargotejar aquella tragèdia. Els apagafocs amb els seus equips, les flames, les mangueres. Fins i tot un guàrdia urbà al carrer que sembla dirigir el trànsit. Encara guarda el dibuix; esgrogueït. 

Als 17 anys, poc després de deixar el seminari, es va produir un incendi forestal a Gelida, el poble d’estiueig de la seva família. El va estranyar que fos la Guàrdia Civil l’encarregada d’extingir-lo. Era l’any 1957, i només Barcelona, Manresa i Sabadell disposaven de parc de bombers. Les carreteres no estaven per arribar a temps més enllà del propi municipi. Josep Lluís i un grup d’amics van pensar que allò era un desgavell, així que van decidir crear un cos d’apagafocs voluntaris. I així va ser com va començar tot.

Explica que el més dur, més enllà de les moltes tragèdies en què ha donat un cop de mà, com les inundacions de 1962 al Vallès (617 morts) o el xoc de trens a l’Hospitalet el 1961 (24 morts), ha sigut oficiar els funerals dels seus companys. En un d’aquests funerals, en el desaparegut parc de bombers de Provença –«enderrocar-lo va ser una falta de respecte a la història de la ciutat», sosté–, es va posar a plorar. Diu que cada sepeli és diferent, que improvisa en funció de com veu la gent, buscant la manera que no marxin cap a casa «pensant que poden ser els següents».

«Plorar i acompanyar»

«Però el pitjor és anar a veure la família per donar-los la notícia. Quan una esposa veu un cotxe de bombers a la porta ja s’imagina el pitjor. L’únic que pots fer és abraçar-la molt fort. Les paraules te les pots estalviar. Plorar i acompanyar». Recorda els quatre que van morir el 1994 a Móra d’Ebre. Josep Lluís va estar visitant durant tres anys el cap que va enviar els nois a aquella muntanya perquè evitessin que el foc saltés a l’altra banda. «El gas de la resina va pujar cap amunt i a l’arribar al cim, va agafar aire i el foc que hi havia per sota va explotar just on era el vehicle».

 «Vivim en una societat a la qual li falta suc, amb els valors molt poc treballats. Ho noto quan mor un bomber. No només hem perdut un fill, un marit o una esposa. Ha mort un servidor públic, i això no es té en compte i em molesta. Recorda les Torres Bessones i els homenatges que van rebre els bombers que van morir aquell 11 de setembre». Aquell dia també va perdre la vida Mychal Judge, el capellà dels bombers de Nova York, que després de conèixer la catàstrofe es va dirigir al vestíbul de la torre nord per donar un cop de mà i pregar al costat d’un dels ferits. Els papers diuen que ell va ser la primera víctima oficial d’aquella massacre que va matar prop de 3.000 persones.

Josep Lluís també recorda els cinc bombers caiguts a Horta de Sant Joan el 2009. Un any i mig abans havia batejat el fill d’un d’ells. Després d’aquella fatalitat va tornar a la mateixa església de Palau d’Angesola (Pla d’Urgell) per donar l’últim adeu al pare, Ramon Espinet, de 47 anys, amb qui anys enrere havia col·laborat en un projecte al Camerun.

 

Una xarxa d’ajuntaments

Josep Lluís i els seus amics de Gelida es van formar a la capital catalana gràcies als Bombers de Barcelona. Aviat va sorgir la idea de crear una xarxa de voluntaris per tota la província. Però per fer-ho havia de convèncer els polítics de l’època, a qui va perseguir fins que, a poc a poc, va anar sumant ajuntaments. Tenia 19 anys i la cara molt dura. Van rebre 500 sol·licituds d’homes que volien ser bombers voluntaris. Tres anys més tard, el 1962, la Diputació creava el servei provincial d’extinció d’incendis i salvament. I poc després, Josep Lluís se’n va anar a fer la mili a Sant Andreu. Durant la instrucció va haver de comandar part de la tropa que va intervenir en les inundacions del Vallès, en el 62. «Franco va militaritzar la zona per fer front a aquella crisi i com que jo seguia creant el cos de bombers, vaig exercir de coronel durant els 15 dies que van durar les tasques de salvament».

Quan va sortir de la caserna, Josep Lluís era un mosso com qualsevol altre. Amb les seves aficions, la seva feina al comerç del seu pare i la seva nòvia. Es va apuntar a un curs sobre la família a la Universitat de Barcelona. Allà va conèixer Alfred Rubio, un capellà que va tornar a encendre la flama de la seva fe. Li va preguntar si alguna vegada havia pensat a fer-se capellà. Ell li va recordar les seves notes del seminari i li va dir que Déu no semblava voler-lo en el seu equip. El prelat li va respondre: «Nosaltres també ens podem equivocar». «Era molt estrany en aquella època que un rector admetés que alguna cosa podia fallar a l’Església». El va acabar convencent, i als 23 anys va marxar a l’escola de Teologia de Madrid. El canvi de rumb el va obligar a deixar les seves responsabilitats en el cos –«una decisió molt dura»–, però mai va perdre el contacte. Com a confessor, guia espiritual o el que calgués.

L’últim funeral

Notícies relacionades

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

Als seus 77 anys segueix anant a moltes de les urgències que arriben al seu mòbil. Durant la conversa li arriba un incendi a la línia 1 del metro. Res greu. Al maleter del seu petit utilitari carrega el casc i un equip. No se sap mai. «No tinc fills, així que si em moro en un incendi no hi haurà cap problema». Si això arriba a passar, serà el primer funeral de bomber que no pot oficiar. «¡No hi havia caigut! Només espero que vingui molta gent a acomiadar-me».

El 2007, el Govern de José Montilla li va entregar la Creu de Sant Jordi. No recorda si va ser abans o després, però en un altre acte va ­coincidir amb el president i amb els altres dos caps del tripartit, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. No es va tallar ni un pèl: «És el súmmum que vosaltres, que sou ateus, li pengeu del coll una creu a un capellà».