Que torni al Born el Franco decapitat

Tot i que amb un any de retard, el Born celebra aquests dies un aniversari injustament oblidat, el de la godasia d’una colla d’actors que el novembre del 1976 van reobrir aquell colossal mercat, clausurat des del 1971, amb el propòsit de representar-hi durant tres dies de novembre una esbojarradíssima versió del Don Juan Tenorio. L’ajuntament de fa 41 anys tenia previst demolir l’esquelet ferri del Born. Ja hi veia els beneficis d’un pàrquing o d’uns pisos. El moviment veïnal s’oposava a aquell disbarat, però els faltava una empenta. I en aquestes va arribar l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ATE), una caterva d’àcrates, com es deia llavors, i va muntar un Tenorio amb més de 100 actors, entre ells nou donjoans i 15 ineses. Van triar una data, a més, atrevida, 20-N, primer aniversari de la mort de Franco, cosa que convida a revisitar aquest aniversari amb una mirada diferent.

Dissabte es van reunir davant les portes del Born uns quants dels impulsors d’aquell reivincatiu Tenorio. Era una taula rodona en què van participar les actrius Carme Elias i Vicki Peña, els actors Juanjo Puigcorbé i Mingo Ràfols, l’orquestraplaterer Manel Joseph, el director teatral Mario Gas, el gestor cultural Joan Maria Gual i un despistadíssim Javier Mariscal, que cap aquells anys 70 participava de tot aquell sarau des del seu pis del carrer del Comerç, on va néixer el primer còmic underground d’Espanya, El Rrollo enmascarado.

Un aniversari posposat

El més normal hauria sigut que aquell acte de record d’aquells vells temps s’hagués celebrat ara fa un any, perquè l’aniversari eren llavors de xifra rodona, 40 anys, però no va poder ser perquè a l’octubre i novembre del 2016 Barcelona s’havia ficat de cap en un desconcertant debat que mereix ser revisitat i reavaluat. Encara es manté en la memòria col·lectiva. Va ser la polèmica del Franco decapitat que es pretenia exhibir a les portes del Born. El que haurien donat els actors de l’ATE el 1976 per disposar, com a material d’attrezzo o com a cartell promocional, tant és, d’una estàtua eqüestre del dictador sense cap, encara que a l’hora de la veritat hauria sigut impossible d’executar, perquè eren temps en què els policies encara vestien de temible color gris.

Total, que la taula rodona no només es va celebrar al carrer sinó que el públic estava còmodament assegut exactament allà on damunt d’un pedestal s’hi va col·locar fa un any el Franco de Viladomat. La història, diuen, l’expliquen sempre els vencedors. Només una xifra per contextualitzar la qüestió: l’any 2014, el govern municipal de Xavier Trias va destinar dos milions i mig d’euros a commemorar el tricentenari de la caiguda de Barcelona el 1714. Va ser un veritable bombardeig d’actes i d’exposicions que va acabar per sacralitzar el Born, per dotar-lo d’una aura de Massada català. L’exhibició d’un Franco decapitat, una cosa mai vista a Espanya, la fantasia humida de qualsevol antifranquista, va ser avortada pels atacs independentistes que va patir l’escultura, ja per si mateix tota una performance.

El retrobament d’aquells exmembres de l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (una escissió llibertària de la més comunista Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona) dissabte passat forma part de la programació que l’actual direcció del Born Centre Cultural ha decidit dedicar a aquell període en el qual l’edifici, després d’haver sigut clausurat com a mercat, va ser un far de la contracultura, la dissidència i la desobediència. Recorda aquella etapa una petita però molt recomanable exposició fotogràfica que s’exhibeix en un dels laterals del recinte. Aquella és una etapa menys documentada del que es podria suposar, però el fotògraf Pere Virgili ha aconseguit reunir amb paciència, gràcies a col·legues de professió, una col·lecció d’imatges estupendes de molt del que allà va tenir lloc després que fos mercat i abans que es convertís en un espai dedicat a la memòria. Les fotografies mostren un Born decadent des del punt de vista arquitectònic, però versàtil i multifuncional, ja que tant acollia gresques èpiques com un Saló del Comic, mítings de campanya electoral (Fraga, per exemple) o exhibicions karatekes dels bombers de la ciutat.

La col·lecció, això sí, arrenca merescudament amb el Don Juan Tenorio, perquè sense ell potser res del que va venir després hauria sigut possible. Se’n van programar tres representacions. Era novembre i nevava. El primer dia van passar pel recinte, no pas per taquilla, unes 5.000 persones. El tercer, 20.000, que es diu aviat. Hi havia diversos escenaris. A cadascun s’hi representava un acte de l’obra de Zorrilla, però amb diferent director i amb diferent repartiment. Entre acte i acte era possible moure el bigoti. Hi havia paradetes per menjar i beure. Algunes de les truites de patates, per exemple, eren en part obra d’una Doña Inés, Carme Elias. L’apoteosi arribava al final, amb Pau Riba en el paper d’una altra Doña Inés, vestit més aviat de Rita Gilda Hayworth, que ascendia al regne del cel dins d’una gàbia. Mingu Ràfols descriu d’una manera deliciosa el record que guarda d’aquells tres dies. «Allò era com la Rambla però a cobert», i no qualsevol Rambla. Es referia a la dels 70, una explosió de vida i contracultura, la que per resumir-ho s’acostuma a dir, merescudament, la rambla de Nazario.

Aquell període, Tenorio inclòs, ha caigut en una mena de llimbs històrics. Sovint es narra la mort de Franco i la constitució dels primers ajuntaments democràtics com dos esdeveniments encadenats, quan el cert és que hi va haver un extraordinari període d’interregne en què la cultura no era una graciosa concessió de les autoritats al poble, sinó una iniciativa que naixia al carrer, en aquest cas de l’entusiasme d’un ampli grup d’actors que estudiaven a l’Institut del Teatre, gent que es passava el dia en leotardos, sobre l’escenari o al carrer.«El poder era llavors una mica escleròtic», recorda Mario Gas. També els recursos de què es disposava. El Tenorio del Born no va omplir la caixa. La majoria del públic hi va entrar per la cara. El remei va ser organitzar aquell Cap d’Any una festa al Poble Espanyol, a un duro l’entrada. Amb el que es va recaptar es va obrir el Saló Diana, «la perla negra del Barri Xino», postil·la Gas. La seva estrella va brillar 18 mesos, però quins 18 mesos.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El cas, per acabar, és que dissabte alguns dels protagonistes d’aquell sarau van explicar anècdotes abans que se les emporti el vent del temps (això era previsible), però de passada van demostrar que alguna cosa  els queda de l’esprit de chicane que els movia ara fa 41 anys. Va trencar el gel Mariscal, disconforme que el Born hagi acabat convertit «en un cementiri». 

Hermann Bonnin, entre el públic, va demanar un micro i es va sumar a la queixa. Després ho van fer altres, estranyats que un espai tan imponent com és aquest serveixi bàsicament per protegir un jaciment arqueològic del qual presumeix un determinat poder polític. Cap d’ells tenia al cap el preu d’aquest cementiri del catalanisme. 74 milions d’euros. Aquesta és la xifra. Sense Franco decapitat.