Mor Javier Belmonte, un gran tímid, un gran periodista

Ha mort Javier Belmonte, un gran tímid, cosa que semblarà un defecte en la que va ser la seva professió, el periodisme, i, no obstant, ha mort alhora un gran periodista. No és una afirmació per quedar bé. Va ser un gran periodista des que es va asseure per primera vegada davant d’una màquina d’escriure, a El Correo Catalán, i ho va confirmar després durant el quart de segle que va exercir la seva timidesa a EL PERIÓDICO. Les proves són a l’hemeroteca. Després els ho explico. La notícia del seu adeu no ens ha agafat per sorpresa. Va ser ahir a mitja tarda. La malaltia que el perseguia des de fa gairebé un lustre al final ha corregut més de pressa que les seves ganes de viure. Ha sigut un moment de gran tristesa. Al meu costat plora una de les seves millors amigues, la Patricia, però al cap d’una estona somriu, perquè ens entretenim a buscar a l’arxiu qualsevol text publicat per ell, antic o recent, i, ¡hòstia!, són tots bons, boníssims, ja que tenia un do.

Era àcid, irònic, sarcàstic, sí, però només les gotes necessàries. Si els seus textos fossin amanides, caldria reconèixer que el vinagre era el just i necessari. No és fàcil escriure sobre qui ha sigut el teu col·lega de redacció i desenes, per no dir centenars de vegades, company de taula a l’hora de dinar, gairebé sempre a la fonda Sant Joan. Era un periodista excepcional, sí, però convé aprofundir en el seu costat menys accessible, el que no és a l’hemeroteca. Era com un Alain Delon a El samurai, impertorbable i seriós, callat, de frases curtes, però tenia un cor immens. Es va emocionar amb la meva primera paternitat. Vaig veure una llàgrima d’alegria. No l’he oblidat mai. No l’oblidaré mai.

Però ja toca fer un canvi de registre en aquesta mena de ràpid comiat, ja que només tenia 59 anys. Toca recordar Javier tal com li agradaria ser recordat, fins i tot amb unes rialles, i també amb una cosa que segur que l’incomodaria, uns merescuts elogis. Som-hi.

A mitjans dels anys 80 va entrar a treballar a El Correo Catalán. Venia de la Facultat de Periodisme amb molt bones notes, recorda Francesc Pascual, company d’universitat, però no perquè fos dels que s’hi havien deixat els colzes abans de cada examen, sinó perquè era un gran lector. Els llibres són els fonaments d’aquesta professió. O haurien de ser-ho. A ell li va funcionar. Un estiu li va tocar treballar. Devia ser el 1983. Els mesos d’agost de Barcelona eren llavors un avorriment. Li va posar títol a la secció que li van assignar. Obert per vacances. Va començar a cultivar un gènere, la crònica, que ja no abandonaria mai. A vegades, perquè els directors són en algunes ocasions com aquelles mares que canvien els mobles de lloc a casa i reorganitzen la redacció, les cròniques de Javier quedaven en guaret. Va passar per diverses seccions, per la de Barcelona, per la de Gent, pel Dominical…, però sempre al final tornava a cultivar-les. Rellegides aquesta tarda de pena, són modernes, no han envellit. No tots passem aquesta prova del cotó.

Entrevistes amb bigoti

Els lectors més fidels que hagin oblidat la seva firma pot ser que recordin la seva cara. Va ser el responsable de les entrevistes de la contraportada durant un temps. La meitat de la seva foto l’ocupava el seu imponent bigoti de revolucionari mexicà. A la redacció corre la llegenda que se’l va afaitar quan José María Aznar va guanyar les eleccions. Que sapigueu que és certa. La qüestió, no obstant, és una altra. L’entrevista és un gènere molt exigent, s’ha d’estar a l’altura de l’entrevistat, i n’hi ha de molt alts, però estar sempre un centímetre per sota d’ells. El contrari seria gallejar o, encara pitjor, fer el ridícul. Mai ho va fer. Javier era un home molt cultivat, en realitat un intel·lectual, però això només s’apreciava en una pacient lectura entre línies del seu textos. ¡Quin gust rellegir avui les teves entrevistes!

Notícies relacionades

BCN i la Generalitat aixecaran 1.151 vivendes assequibles abans del 2027

La nova cocteleria màgica

Podria haver sigut un periodista famós per l’afilament del seu llapis. D’aquells que en cada línia posen un cep per caçar el lector, en el bon sentit de la paraula. Suposo que no va voler. De poder, podia. De capacitat no n’hi faltava. Ho va demostrar almenys en una ocasió, en què va causar un terratrèmol cataclísmic a la redacció. Com ha passat el temps, es pot explicar.

Li van encarregar un retrat sobre la infanta Elena i el seu marit, Jaime de Marichalar. Acabaven de fer avi el Rei. L’hi van encarregar a ell, un roig, un roig crític amb l’esquerra, però roig. L’amazona i l’home de gris. Aquest era el títol. Llavors era tabú qualsevol crítica a la Monarquia. Quin país. La crisi va ser majúscula. Crec que el vaig llegir tres vegades seguides i vaig anar a felicitar-lo. De tant en tant, passat el temps, sempre hi havia qui treia aquella joia per la impressora i la rellegia en veu alta, com un manifest. Quan Javier va fer 50 anys, li vam fer una falsa portada i el vam casar, per descomptat, amb la infanta. Li va agradar el fotomuntatge, però aquella no era dona per a ell. Javier ha sigut al llarg de la seva vida un periodista de dos diaris i home d’una única dona, la Dolors, que ho ha sacrificat tot per estar al seu costat aquests últims anys de malaltia. Ella, també periodista, ha tingut la sort de conèixer millor que ningú aquest gran tímid, a qui ens consta que ha estimat, però que sàpiga que en això no ha tingut l’exclusiva.