La 'capella sixtina' de les masmorres

El que està prohibit sedueix. I tempta. Si no, que preguntin a Eva per la seva poma. No hi ha res com les coses i els llocs vetats. Són una provocació. Desperten curiositat i morbo a parts iguals. No n’hi ha dubte. I al castell de Montjuïc hi ha molt accés prohibit. I vetat. Els calabossos, sense anar més lluny. Cinc. Dissabte van obrir les portes. Poc. Però van omplir. Hi va haver visita guiada per a uns quants afortunats. El dia 3 de febrer n’hi haurà una altra. És InMuseu, el programa de l’ajuntament que dona accés a espais restringits dels museus.

    

Les masmorres no sempre van ser espais inaccessibles. Ni de reclusió. O sí. Encara que abans de confinar presos feien el mateix amb els queviures. Vaja, que a finals del XIX el que eren magatzems van transmutar en cel·les. Hi va tenir molt a veure que el recinte passés de baluard defensiu a centre de reclusió. Amb la primera funció es va utilitzar de plataforma per castigar la ciutat. Ho va fer el general Espartero. El mateix que va dir que s’havia de «bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla». I el van seguir el general Prim i un tal Zapatero. Com a centre de reclusió es va estrenar amb anarquistes, sindicalistes i revolucionaris. No és poca cosa.

    

A les cel·les del castell hi van anar a parar els acusats de l’atemptat de la processó de Corpus del 1896. Una bomba Orsini va elevar pels aires el seguici al carrer dels Canvis Nous. Les detencions massives van enviar a Montjuïc més de 700 persones. A les masmorres. Una bateria de cinc sales allargades amb sortida a un lúgubre i estret passadís: el denominat Tub del riure. Histèric, és clar. El que tenien els que es dirigien al final d’aquell passatge tan angost i, en definitiva, a un final tràgic. Lluís Companys, entre ells. Encara que al president no el van tancar allà. El van tenir en una sala al costat del pati d’armes. Però aquesta és una altra història.

    

Les cel·les no esgarrifen. Estan netes i cuidades. Però per escrutar les parets cal anar amb la guàrdia alta i la libido baixa. Si no, es corre el risc d’enfonsar-se emocionalment i aixecar-se físicament. La culpa és dels grafits. N’és ple. De tota mena i condició. Els que encongeixen l’ànima són crides d’auxili: «Traieu-me d’aquí que pararé boig», «Que dolenta que és la justícia que m’obliga a fer una cosa quan jo no he fet res» i «Soc un noi jove de 17 anys a qui  han condemnat a mort, ¿per què?» Els que alegren el cos són els eròtics. Hi ha algunes escenes pujades de to, i d’altres, directament pornogràfiques. No són els que més abunden, però sí els que més criden l’atenció. Pertanyen al calabós número 3, el que els restauradors denominen familiarment la capella sixtina. ¿El motiu? Els 537 grafits individualitzats que s’han trobat del període de la guerra civil. Hi ha de tot. Inicials, calendaris, retrats, avions... i fins i tot un orinal. 

‘Dos paletos en Madrid’

Amb tot, els millors són a la cel·la del costat. Al calabós 4. Escuts d’armes que possiblement són només un exercici de dibuix. I un fragment del que sembla ser una batalla de la guerra de Cuba. Tal qual. Ho afirmen des del Museu Marítim. Allà estudien tot vaixell pintat que es descobreix en alguna paret. És dels més antics, i possiblement va ser fet per algun detingut durant la Setmana Tràgica o per algun dels 3.000 treballadors que van dormir al castell durant la vaga de La Canadenca, el 1919. Encara que el més curiós reuneix 22 línies d’un fragment de Dos paletos en Madrid. Per un moment es va creure que era manuscrit per Pedro Muñoz Seca. Però no. La fundació que vetlla pel seu llegat ho nega, i les proves grafològiques, també. Tampoc és clar que l’escriptor passés pel castell, potser va anar a la Model.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

    

Del que no hi ha dubte és que el conjunt forma un gran document de memòria històrica. Va aparèixer per casualitat. Es va decidir treure l’attrezzo de les pel·lícules rodades allà en el passat i va sorgir això: el passat.