La fotografia aèria és a l’àlbum de postals de Barcelona el que el carmí cotxinilla, el blau lapislàtzuli o el groc indi van suposar al seu dia per a la història de la pintura, una revolució, un canvi d’època, la possibilitat de fer un salt creativament beamonesc.
Barcelona a vista d’ocell és una altra ciutat. És cert que la postal de la quadrícula de l’Eixample fa anys que es ven a un euro als expositors dels quioscos de la Rambla i a les botigues de souvenirs, però aquella és sovint una vista general, la foto d’una quadrícula des d’un avió, Barcelona més o menys tal com la van veure els pilots dels trimotors italians que van bombardejar la ciutat el març de 1938.
Del que es tracta aquí és d’una altra cosa, del redescobriment de Barcelona gràcies a la mitja dotzena de pioners que, encara que a vegades furtivament, retraten els carrers, els parcs, els edificis icònics i els que no ho són com mai ningú ho ha fet abans. La cita és amb un d’ells, Harry Schuler, un paio amb un do.
Al seu compte d’Instagram es defineix com un artista. S’ha de llegir sobretot, no obstant, la següent línia del text. Hi diu que té un satèl·lit que orbita la Terra. També podria dir que té una gavina ensinistrada, a la qual ha ensenyat els principis elementals de l’enquadrament fotogràfic i de la profunditat de camp. Altres d’aquests pioners que d’un temps ençà sobrevolen Barcelona a la recerca de mirades inèdites ho fan als comandaments d’un dron.
Schuler prefereix dir que no, que no comet aquesta infracció, perquè la legislació espanyola ho prohibeix. Val més deixar-ho així.
Ho va fer Velázquez amb 'Les Menines', va canviar el punt de vista de l'espectador. És una de les receptes de l'èxit
El que dèiem. Sembla que són mitja dotzena aquests retratistes de l’aire. La seva feina tot just acaba de començar. Barcelona són 99 quilòmetres quadrats. Les vistes inèdites, per tant, milers. Han començat d’entrada pel que és evident. La Sagrada Família, la Torre Agbar, la Monumental…
NOVES PERSPECTIVES
Aviat, no obstant, han anat a la recerca de mirades diferents, perquè el canvi de perspectiva quan es tracta d’un edifici sense nom o d’un parc recòndit ofereix resultats sorprenents. Fan una mica el mateix que Velázquez amb Les menines, col·locar l’espectador en un punt de visió que no s’espera. Harry, així, descobreix composicions que només es van veure un dia, temps enrere, quan només eren un dibuix en un taller d’arquitectura.
La pista de skate de la Mar Bella n’és un bon exemple. Un parc en espiral de Montjuïc n’és un altre també d’interessant. Bé, també els policies que des de mitjans de setembre passat han sobrevolat la ciutat en helicòpter a vegades en sessió contínua coneixen aquesta Barcelona, però s’ha de suposar que en ells no habitava una curiositat estètica per la qüestió.
La xerrada amb aquesta mena de descendent dels germans Wright (perquè, no està malament recordar-ho, aquesta nova història de l’aviació no ha fet sinó començar) té el seu què, no només per com és de graciós a vegades el making off de cada foto (com amagar-se entre matolls en un pipicà de la Sagrada Família a les cinc de la matinada), sinó per les raons que l’han portat a aquesta aventura.
Pare d’un nen de dos anys, Harry es va preguntar què sabia ell del seu propi pare, ja desaparegut. Va fer una recerca a internet i no n’hi va aparèixer ni una sola menció, ni una sola empremta. En certa manera, aquesta va ser la guspira inicial del seu projecte, deixar alguna cosa rellevant en herència a la xarxa, com sí que va fer al seu dia el seu avi, Roger Schuler.
DESCOBRIR UN INVENTOR
¿Què qui era Roger Schuler? És el que tenen aquestes cites en un bar amb motiu d’aquesta secció, Barcelonejant, les enormes probabilitats que passi alguna cosa imprevista. Aquest ha sigut un d’aquests casos.
«El meu avi va inventar el pollastre a l’ast». Ho diu i s’ha de repreguntar, per si no s’ha sentit bé. «Sí, el meu avi va inventar el pollastre a l’ast». I és veritat. Roger Schuler, suís, es va establir al Perú. Allà va muntar un restaurant que va obtenir un bon èxit amb una recepta tradicional de pollastre enfilat en un pal. Fins aquí, res d’extraordinari. Això, així, fins i tot en la prehistòria.
El problema va ser que les comandes van créixer exponencialment i, molt suís ell, Roger Schuler va contractar un enginyer alemany, Franz Ulrich, perquè hi posés remei, amb un enginy capaç de rostir diverses files de pollastres simultàniament.
N’hi ha prou d’explorar la premsa andina per descobrir que a Schuler se’l considera gairebé un pare del Perú modern. El disseny d’Ulrich era increïble. Com planetes al voltant de les brases del sol, els pollastres giraven en rotació i, ¡atenció!, també amb un moviment de translació.
Notícies relacionadesAixò va ser el 1949. Se sap fins i tot el dia en què els primers pollastres van començar a orbitar. Va ser un 19 de desembre. Seixanta-vuit anys després, el net d’aquell pioner mira de deixar la seva empremta a Barcelona, menys gastronòmica, més poètica. Va arribar fa vuit a la ciutat.
No havia sigut mai home de fotos, però de sobte es va enamorar de tot el que va veure. Aquesta va ser la primera fase, a peu de carrer. Ara està ficat en aquest redescobriment de Barcelona des del cel. No hi ha res com tenir un satèl·lit. O una gavina ensinistrada. O el que sigui.
