El jubilat que alimentava els coloms

La notícia que l’Ajuntament de Barcelona ha imposat una veda sobre la venda de pinsono ha cridat prou l’atenció sobre un captivador efecte col·lateral: el perjudici que això significa per als jubilats. El turista al capdavall l’única cosa que vol és fer-se una foto, etiquetar-la i posar a navegar aquesta ampolla per internet, però hi ha alguns jubilats per als quals l’alimentació dels coloms transcendeix la simple anècdota.

L'ajuntament enarbora raons sanitàries i de preservació del patrimoni, al costat d’això, que la població de pensionats sigui privada d’una font d’entreteniment pot no tenir importància, però per això és un efecte col·lateral, i el tema de la importància sempre és relatiu: si algú es dedica a fer alguna cosa cada dia és perquè li atorga un mínim de significació.

   

 El tema va més enllà de la cèntrica plaça de Catalunya. D’alimentadors de coloms –alimentadors professionals de coloms– n’hi ha a tota la ciutat. Veïns i comerciants de la Vila de Gràcia identifiquen una dona gran que surt al carrer equipada amb bosses de llavors que va escampant segons va passejant pel barri, deixant rere seu no només un descurós rastre de menjar sinó una estela formada per petites camarilles d’agraïdes aus. A la plaça del Poeta Boscà, a la Barceloneta, estan acostumats a la presència d’una veïna –gran també– que sempre que va a fer la compra torna a casa disseminant pel camí el contingut d’una bossa d’arròs que ha adquirit expressament per alimentar-los. L’espectacle és similar: una senyora l’empremta de la qual a mesura que avança per l’asfalt és una bandada de coloms.

Un brindis pel rei

La manifestació més exquisida de l’alimentador professional d’aus de Barcelona l’encarna probablement el jubilat septuagenari Manuel López, veí de l’Eixample que baixa diàriament al parc de Joan Miró a alimentar les tórtores del lloc. És exquisit perquè no alimenta coloms, només tórtores –són semblants però no iguals, i López és expert en la diferència– i perquè al contrari que altres alimentadors l’antic funcionari no va pel carrer tirant menjar a terra, cosa que subratlla cada vegada que parla sobre el tema. «Jo no els tiro menjar, jo els dono menjar», diu. Les tórtores comencen a voletejar al seu voltant així que posa un peu al parc i aviat mengen de la seva mà i se li posen sobre el cap calb. Es relaciona amb les aus d’una manera singular. Per tant, no se sent interpel·lat per la campanya de l’ajuntament.

  

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

La decisió municipal de prohibir l’expenedoria de llavors a la plaça de Catalunya forma part d’una campanya més àmplia destinada a controlar la població de coloms, una de les més nodrides d’Europa. En una nota informativa penjada el mes de setembre del 2016 a la web de l’ajuntament s’informava dels efectes nocius del creixement descontrolat de la seva població («especialment pel que fa a la convivència ciutadana entre coloms i persones i la preservació de l’espai públic i la propietat privada») i s’informava de la posada en marxa d’una «campanya de sensibilització» «amb informadors ambientals a peu de carrer» per conscienciar la ciutadania, «sobretot els alimentadors». No sembla que hagi tingut cap efecte en els més tossuts.

Tot i així, és probable que siguem davant la desaparició d’una espècie. Potser l’alimentador de coloms era un altre fenomen del segle XX que ha trobat la manera de sobreviure al segle XXI de la mà d’un grup d’irreductibles, com l’escriptor de màquina d’escriure o com l’esmolador. Potser d’aquí uns quants anys ningú alimentarà els coloms pel carrer perquè els informadors ambientals hauran complert justament amb la seva feina, o perquè els jubilats trobaran una altra cosa de què ocupar-se, i no tindran cap sentit i seran vistes com a antigalles les escenes de cine en les quals l’espia de torn es disfressava de lector de diari i d’alimentador de coloms. N’hi haurà que ho trobaran a faltar. I n’hi haurà que no.