La bomba que va enviar una escola del mar a la muntanya

 L’Escola del Mar va cremar aquell 7 de gener, però només l’edifici, una exquisidesa de Josep Goday, per situar-lo, arquitecte del poc ben ponderat edifici de Correus i de vuit escoles més de la ciutat encara dretes. Va cremar l’edifici, però no el projecte, perquè l’Escola del Mar se’n va anar  a la muntanya, primer a Montjuïc i després al Guinardó, on encara segueix, i fidel a més a algunes de les seves senyes d’identitat originals, amb els alumnes repartits sota banderes de colors, com si el Barret Seleccionador de Hogwarts els hagués seleccionat perquè descobrissin el plaer d’aprendre en equip. El cas és que, com que 80 anys sembla una xifra rodona, s’ha celebrat vora la platja, allà on s’alçava l’escola, una cerimònia en record d’aquella trista jornada de bombes i, de passada, s’ha descobert una placa que relata de manera fidel i succinta el que hi va passar, la maldat, el capità Rampaldi, i la bondat, l’audàcia de Pere Vergés, pedagog fundador d’aquella moderníssima escola. Abans d’aquesta hi havia una altra placa, cert, però, coses que només passen en aquesta esbojarrada metròpolis, va quedar tapada per una estació de Bicing.

La placa, efectivament, ara llueix. Incorpora fins i tot un parell de fotografies virades en sèpia. De l’Escola del Mar se’n conserven desenes d’imatges que irradien totes una enorme alegria. Però com a homenatge, res supera el documental que fa vuit anys van rodar Mireia Corbera, Anna Morejón i Sandra Alsina, ja que van aconseguir entrevistar encara mitja dotzena d’exalumnes d’aquella primera seu del col·legi que en primera persona retrataven estupendament l’ambient que es respirava en aquell centre educatiu a tocar del mar, una mena de república infantil on s’escollien càrrecs com el de cronista general, encarregat d’aixecar acta dels esdeveniments del dia, ni que fos el cant de les aloses, no hi havia segregació per sexes, cap nen rebia un bolet ni un clatellot i a classe hi havia una gramola per escoltar Mozart o Txaikovski. Val molt la pena dedicar-li la mitja hora que dura ¡Han bombardejat una escola!, tal com el van titular les directores, perquè així es va encapçalar a la premsa una de les notícies que aquell gener del 1938 va donar fe, sense dedicar-hi gaire espai, al succés. 

Com que el treball de Corbera, Morejón i Alsina explica tant i tan bé i es pot trobar a Youtube, no està de més, aquí, aprofitar l'espai disponible per afegir tres qüestions col·laterals i de passadsa ser fidel a l''esprit de chicane' d'aquesta secció.

Primer. L’Escola del Mar, segons confirmen historiadors de l’educació com Joan Soler, va ser la repera, una manera d’ensenyar que mereixeria haver-se propagat, cosa impossible, és clar, durant el fosquíssim franquisme escolar, però viable amb la recuperació de la democràcia. Ja se sap quina va ser llavors l’aposta oficial del pujolisme, més o menys com a  Hong Kong després de la reunificació amb la Xina, un país, dos sistemes, però en ensenyament, una escola pública i una altra de concertada.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Segon. Un aniversari com aquest  sempre és una oportunitat per revisitar la premsa de l’època i, és clar, quedar-se veient visions. L’actual degà dels diaris locals a penes va dir res sobre aquella tremenda pèrdua. La portada i la majoria de les pàgines interiors estaven dedicades a les gestes de les tropes republicanes. Terol, net de facciosos. Aquest era el títol de portada. A l’Escola del Mar hi van dedicar vuit línies. Se suposa que era per no donar pistes a l’enemic. Això diuen. Pse... Esquil, que no per res va lluitar a la batalla de Marató, va concloure fa 2.500 anys que la veritat sempre és la primera víctima d’una guerra, i la civil del 36 al 39 no en va ser una excepció. En aquell gener de bombes, el relat a Barcelona era de camí a la victòria. Vist amb perspectiva, era tot molt rar. Per enllaçar amb el principi d’aquesta crònica, igual que encara hi ha una rambla de Prim i queden les restes d’un carrer del Duc de la Victoria, àlies d’Espartero, ara només Duc, llavors hi havia una plaça dedicada als sinistres germans Badia. ¿Quina? L’actual Francesc Macià.

Tercer. Del capità Rampaldi a penes se’n sap res. Es va enlairar de les Balears, va sobrevolar Barcelona a 3.000 metres, va llançar les bombes i després va fer un picat per burlar les defenses republicanes i perdre’s de nou cap a l’est, com el personatge de Julian Barnes que, a bord d’un caça i sobre el canal de la Mànega, va fer idèntica maniobra i així va veure dues vegades en un dia sortir el sol. Però l’acció de Rampaldi no va tenir res de poètica. Va ser pura indecència. L’alt comandament italià tenia dubtes sobre si era viable utilitzar els Savoia en vol nocturn. Barcelona va ser el seu conillet d’índies igual que el 1911 ho van ser les tropes otomanes a Líbia quan un altre italià, Giulio Gavotti, va tenir el trist honor de protagonitzar per primer  cop a la història bèl·lica un bombardeig des d’un avió.