Barcelona recorda Montserrat Roig

Un llarg mur amb una successió dels múltiples retrats que Pilar Aymerich va fer de Montserrat Roig dona la benvinguda fins al 30 d’abril del 2018 al visitant a la sala d’exposicions del Born Centre Cultural, que des de la seva inauguració havia acollit la mostra sobre el 1714 i la dedicada a la història del mateix mercat. L’exposició Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia no ha arribat a temps per a la commemoració del 40è aniversari de la seva mort (el 2016) i aquest desembre va arribar pels pèls, i condicionada pel calendari electoral, per recordar la data elegida pel comissari de la mostra, Manuel Guerrero. 1977, l’any en què l’escriptora va publicar el transcendental Els catalans als camps nazis, va guanyar el premi Sant Jordi amb la seva novel·la El temps de les cireres i va presentar el programa d’entrevistes Personatges als estudis de TVE de Miramar. «És l’any que la catapulta com una gran escriptora; només tenia 31 anys, és impressionant la capacitat de treball que tenia i el compromís amb el seu temps», explica Guerrero.

El protagonisme de les fotografies d’Aymerich no és casual. «Les seves fotografies es van convertir en un testimoni del treball de Montserrat Roig i van fer també de Montserrat Roig una figura icònica; no només és una periodista important sinó que es va convertir en una de les primeres intel·lectuals mediàtiques», assegura Guerrero.

El 1977 és l’any de publicació d’Els catalans als camps nazis, encara que inicialment s’hauria d’haver editat dos anys abans. Una intervenció artística de Francesc Abad (una capsa amb parets de franges blaves i grises, un banc amb la inscripció només per a aris, una fotografia de la letal escala de la pedrera de Mauthausen, els contactes de les fotos del camp que va atresorar Francesc Boix, un documental...) donen més pes emotiu, si això és possible, al material que documenta els tres anys de treball d’investigació de Roig. Des d’un exemplar del llibre cremat a l’atemptat ultra contra Distribuciones del Enlace, que l’escriptora va voler conservar, fins al carnet de sòcia d’honor de l’Amical Mauthausen o la correspondència amb Josep Benet, que li va encarregar el llibre després d’haver llegit el reportatge Españoles en los campos nazis, amb entrevistes als supervivents Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, que Roig va publicar el 1972 a Triunfo.

Tot i que Benet es va trobar de sobte, avergonyit, del fet que els mecenes catalanistes que havien de finançar l’exhaustiva tasca d’investigació de l’escriptora van preferir l’oblit d’aquells  incòmodes rojos a la memòria. «Un capvespre barceloní, ell em va dir que els diners s’havien acabat. Molts dels qui ell creia que ens ajudarien s’hi havien negat. No li vaig preguntar si s’hi refusaven perquè és tractava d’una gent que, a més de catalana, era roja. Aquella nit, en Josep Benet tremolava. No sé si de fàstic», va escriure l’autora. Va ser Josep Andreu Abelló qui va salvar el llibre i la memòria amb un generós xec. 

Segon nucli

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

El programa Personatges és el segon gran nucli de l’exposició. Diverses pantalles permeten escoltar algunes d’aquelles grans entrevistes; en un mur apareixen els retrats de Pilar Aymerich dels 49 protagonistes, mentre Roig mantenia entrevistes preparatòries, generalment a casa seva (o d’algunes de les que havia publicat des del 1969 a Serra d’Or amb els mateixos personatges, cosa que li va facilitar una especial complicitat que es feia evident a la pantalla) i poden consultar-se documents sobre aquestes trobades: els detallats i documentats qüestionaris i algun testimoni de l’accidentat final del programa, suspès l’agost del 1978 en paper encara amb membret de l’àliga. El compromís de l’escriptora amb el PSUC, a llistes del qual va concórrer aquell mateix 1977, li va passar factura.

Si l’elenc dels només 49 personatges i les entrevistes als supervivents als camps nazis comparteixen un tema comú, el que anys més tard es va anomenar recuperació de la memória històrica, com si en aquells anys de la transició esforços com els de Roig no l’haguessin iniciat, El temps de les cireres barreja també l’aspecte autobiogràfic i la crònica d’aquells anys convulsos.