És la visita que no surt a les guies turístiques (¡al·leluia mentre així sigui!) i que, no obstant, val més la pena no perdre’s avui a Barcelona. La presó Model ja és visitable. Sense reserva prèvia. Potser s’hi ha de fer cua. Però la presó, que tot i el seu nom mai va ser modèlica, ja es pot recórrer dos dies a la setmana. Si sortís a les guies i estigués, a més, en mans privades n’hi dirien The Model Experience, i per una vegada no s’exageraria, perquè travessar-ne els murs és efectivament una experiència. ¿Fins quan? Encara no se sap. Per aquestes dues illes de l’Eixample que ocupava la presó hi ha una mitja dotzena llarga de projectes, no incompatibles entre si, que s’hauran de consensuar entre veïns i ajuntament, sempre dins de la cotilla possibilista que estableixin els arquitectes, o sigui, que va per llarg.
Aquí, com va recordar ahir l’alcaldessa Ada Colau en l’obertura simbòlica de les portes, s’hi va arribar a empresonar la gent no només per crims tremends, que també n’hi havia, sinó a més per defensar els drets de la classe obrera, per parlar en català, per estimar d’una manera diferent del que estableix el cànon eclesiàstic i per no subscriure que la unitat d’Espanya és eterna. Són els quatre exemples que va citar Colau. Va recordar que també hi va morir Salvador Puig Antich, l’última víctima del garrot vil.
A tots ells, d’una manera o d’una altra, es rendirà homenatge en aquest lloc quan hi hagi per fi un projecte sobre la taula. No se sap encara com. Ricard Vinyes, comissionat municipal de memòria històrica, assegura que així es farà, però que no hi haurà lloc per als altres centenars de successos i peripècies personals que van tenir lloc intramurs. «No caurem en el simple anecdotari», afirma. I és una mica una llàstima, perquè sense la Model no es pot explicar l’etapa quinqui de Barcelona, ni l’auge i caiguda del que el pujolisme imprudentment va definir com l’empresariat modèlic català, fotografiat amb un entrepà a la mà i personalment enfonsat a la seva cel·la, ni la sobtada pèrdua d’innocència de la ciutat quan va descobrir que entre la delinqüència local s’hi havien fet un espai les màfies italianes. Això últim va ser realment així, de cop i volta, un dissabte a la nit del juliol del 1984, quan Raymond Vaccarizi, gàngster amb totes les lletres, va morir a la seva cel·la d’un tret disparat per un franctirador des de l’exterior de la Model.
Uurgències de barri
A San Francisco, de la fuga d’incert èxit de tres presos el 1962, una anècdota segons com es miri, n’han construït una indústria turística al voltant d’Alcatraz. A la presó Model es descarta aquesta solució. No passa per les prioritats dels veïns. Ho va deixar clar Sylvianne Dahan, presidenta de l’associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que va empènyer les portes de la presó, mà a mà amb Colau i Xavier Riu, representant de la plataforma Fem Nostre l’Espai de la Model.
Segons Dahan, les necessitats d’aquesta porció maltractada de l’Eixample són tantes i tan urgents que caldrà aprofitar-ne amb intel·ligència cada metre quadrat disponible. Es dona per indiscutible la construcció de, com a mínim, 150 pisos socials. Hi ha consens a dotar el barri d’una altra escola pública. El planejament urbanístic preveu que 14.000 metres quadrats d’aquell immens recinte siguin zona verda, a porcions o d’una única peça, ja es veurà. I, a partir d’aquí, el projecte és difús. D’idees no en falten.
El problema és anticipar les necessitats del futur i no confondre-les amb les urgències del present. El pla de clausura i trasllat de la Model ha durat tants anys que ha sigut possible passar ja diverses vegades per aquesta mateixa situació. Des que el 2003 es va anunciar l’imminent tancament de la presó, s’han proposat solucions de tota mena, algunes de descartades avui dia per incongruents. S’hi va planejar, per exemple, un gran aparcament. I es va proposar, durant l’etapa d’alcalde de Xavier Trias, treure or de cada metre quadrat disponible amb la construcció de pisos a preu de mercat, o sigui, cars.
Del disseny que en surti ara, després d’això que anomenen procés participatiu, s’espera que no tingui una data de caducitat tan curta i, de passada, que no tingui el contraproduent efecte de transformar la vida del barri més enllà del que és desitjat, més o menys com passa amb una altra construcció icònica de la ciutat, la del mercat de Sant Antoni.
Cues que valen la pena
La qüestió és que, a l’espera que hi hagi uns plans del que algun dia serà la futura Model, s’obre un parèntesi interessantíssim, el de la visita al que va ser allò. Aquest diumenge passat, les cues, símptoma de la curiositat, van ser llargues, però l’espera sens dubte valia la pena.
S’accedeix per la porta principal, la del carrer d’Entença, al vestíbul principal, una petita placeta que, entre setmana, estarà oberta al públic cada dia com un interior d’illa més de l’Eixample. El més interessant queda a partir de la segona porta, la que de veritat angoixava. Sense maquillatges per a l’ocasió es pot accedir al que era la Model, visitar els locutoris, les cel·les, les dutxes, la cabina central des d’on es vigilava els presos, el pati situat entre els braços panòptics de la quarta i la cinquena galeria, la sala de paqueteria, on es va ajusticiar Puig Antich… Visitar, en aquest cas, s’ha d’entendre com a paraula equivalent d’entrar, submergir-se. Fins i tot sentir. Buscar la llum del sol a través de les finestres de les cel·les, a més de dos metres de terra, petites i enreixades és, el que hem dit, una experience.
Sense intimitat
Notícies relacionadesL’experiència de visitar la Model abans que ho faci la piqueta és infinita, perquè es presta a fer-ne moltes lectures. No està de més recordar la que suggereix el fotògraf Josep Maria de Llobet, que va passar 15 dies gairebé totalment a soles a la presó per documentar-ne l’arquitectura i els espais i, de passada, obtenir material per a una exposició que s’exhibeix als murs exteriors de la presó. Després d’aquests 15 dies, De Llobet va arribar a una conclusió a tenir en compte si es visita la Model. Allà, assegura, no es perdia només la llibertat. Es perdia també, sobretot, la intimitat, això que tan alegrement es regala avui dia fora de les presons a través de les xarxes socials. Tot un contrasentit.
Hi ha detalls impagables. Les diferents estances de la presó, és a dir, les dutxes, la perruqueria, la biblioteca, la infermeria, els despatxos…, tot està retolat en català. En algun moment, quan la Generalitat de Catalunya va assumir les competències penitenciàries, va portar la normalització lingüística a la Model, però el contrast és enorme perquè no s’intueix que això anés acompanyat de cap altre treball de restauració, ni d’una mà de pintura per posar fi a aquell depriment color franquista amb què encara està pintada. És com si a Casablanca, Rick enviés whatsaps d’amor a Ilsa, una anacronia en tota regla.
