El pecat d'oferir bíblies a les portes de l'institut

Això va passar dilluns a la cantonada de Pau Claris i Consell de Cent. A Alfred Hitchcock, de veure allò, ja els aviso, li hauria agafat un cobriment de cor. Passaven pocs minuts de les 14.30 hores. Just quan surten de classe els alumnes del degà dels instituts públics de Barcelona, el Jaume Balmes, que podria presumir, i no ho fa, d’una excel·lent llista d’exalumnes i professors que per hac o per be, després de 173 anys d’història del centre, han despuntat en les seves respectives disciplines professionals. La qüestió és que enmig de l’eixam que s’organitza a aquella hora es van colar, amb cara de bones intencions, un parell de senyores que intentaven repartir entre els estudiants, tots menors d’edat, versions resumides de la Bíblia. «És gratis», els deien. Bé, segons com es miri. L’ànima no és poca cosa. Sembla que la prèdica va ser de desert. Els va fallar, és un suposar, el màrqueting, perquè, a veure, a quin adolescent no li demana mambo l’hipotàlem si li ofereixen una gran història plena d’escenes d’incest (Gènesi 19, 31-36), parricidi (Gènesi 4,1-16), canibalisme (Reis II, 6, 29) i decapitacions (Marc 6, 14-29). Potser tornaran un altre dia amb la versió il·lustrada adults only que el 2009 el procaç Robert Crumb va dedicar al primer llibre del Pentateuc. Els la prendrien dels dits. És poc probable que passi.

Pot ser que algun lector no vegi res inadequat en aquest afany de practicar el proselitisme a les portes d’una escola. Si així és, que deixi ja de llegir aquí (adeu i fins a la pròxima), però es perdrà la història de Hitchcock, una anècdota deliciosa recollida per Richard Dawkins en el seu molt recomanable El espejismo de Dios i, de propina, al final, un revelador lapsus de Joan Rigol fa anys que mereix no caure en l’oblit, per oportú ara.

La visió més espantosa

Dawkins, el rottweiler de Darwin, assegura que el mestre del suspens anava en cotxe per una carretera suïssa quan, amb sotrac inclòs, va exclamar: «Aquesta és la visió més espantosa que he contemplat mai». Era un sacerdot que conversava amb un nen, a qui subjectava per l’espatlla amb una mà. D’aquell episodi, que dona per cert, s’assegura que es va acabar quan Hitchcock va treure el cap per la finestreta i va cridar: «¡Corre, nen, corre per la teva vida!».

Ja fetes les presentacions del cas, la qüestió, molt seriosament, és si aquest tipus de proselitismes a les portes d’una escola haurien de ser mansament acceptats, com passa en la pràctica. El resultat d’una enquesta de proximitat, o sigui, als que són aquí a prop, de dubtós valor estadístic, per tant, suggereix que és així, que generalment està assumit que no hi ha res perjudicial a oferir bíblies als fills dels altres pel carrer. Sorprenent. I encara més quan, tot just dos dies després del succés a la sortida de l’insti (per favor, si torna a passar i van en cotxe, ja ho saben, baixin la finestreta i cridin) es va acostar un company de feina, Jordi Cotrina, excel·lent fotògraf, i va preguntar si no havíem notat un increment de venedors de la paraula del Senyor pels carrers de Barcelona. El que faltava.

Notícies relacionades

2.160 canelons de solidaritat

Badalona encén el seu arbre gegant

L’esgarrifança potser venia alimentada perquè en aquell intermedi de dos dies el que aquí firma (¡hola, què tal!) va acabar de veure The handmaid’s tale, del millor de les sèries del 2017, una distopia ultrareligiosa que Margaret Atwood va escriure el 1985, en què en nom de les Sagrades Escriptures s’utilitzen les últimes dones fèrtils perquè siguin fecundades pels mascles de la classe dirigent. Sona terrible. Ho és. El primer és el primer. Vegin-la. El segon, abordar fins a quin punt és una paranoia injustificada connectar amb un mateix fil narratiu aquell repartiment de bíblies de dilluns i les desventures d’Elisabeth Moss, actriu protagonista de la sèrie, però el cas és que aquelles dues senyores tan amables (això no els ho treu ningú) venien en nom d’unes creences que estigmatitzen els homosexuals (Levític 20, 13) i que durant segles, i encara avui, concedeixen un rol secundari a les dones. D’acord, encara sembla que el fil narratiu és fràgil. Aquí entra en escena el lapsus de Joan Rigol.

Va passar amb motiu d’una reforma de la llei de l’avortament que va impulsar el PSOE a les acaballes del felipisme. Quan es tocava la matèria, la interrupció de l’embaràs, la tempesta a CiU era habitual. Els diputats convergents tenien llibertat de vot, cosa que feia enfadar els d’Unió. Li van preguntar a Rigol per això. En un moment de la seva resposta, va subratllar que «hi ha un ús social del cos de la dona que no es pot menysprear». Allò va estar a punt d’acabar com un Deuteronomi 22, 20-21. En resum. Correu, nens, correu per la vostra vida.