BARCELONEJANT
La botiga de parallamps més antiga del món
L'empresa Torrente fa un segle i mig que va a la caça del llampec al cor del vell Barri Xino
jcarbo41932865 carles torrente180206200037 /
En aquesta setmana de pluja, neu i meteorologia diversa, un gran tro va reverberar sobre la volta de la ciutat dilluns al matí i, de tan pròxim, va semblar que la descàrrega elèctrica simultània hagués caigut a sobre mateix del Carmel, per posar un exemple. Un llampec bíblic, d’aquests que reconnecten l’home amb la naturalesa i la seva vulnerabilitat mortal, com el que va donar vida a Frankenstein a la pel·lícula, perquè a la novel·la ni tan sols apareix el laboratori... ¡Ah! tot el dolor del món bategava en la mirada d’aquell monstre fet de trossets que ara compleix 200 anys. Però, al que anàvem, perquè estem amb el llamp i amb el prodigi que aquesta Barcelona embruixadora albergui la botiga de parallamps més antiga del món. Ho han llegit bé: del món.
La botiga, la més antiga del món en el seu gremi, es conserva tal com es va inaugurar el 1860, amb el mobiliari original
Coneixíem Thor, el déu del tro, i ara sabem que el déu del llamp es diu Carles Torrente Bruna, el rebesavi del qual va entrar a treballar com a aprenent a l’empresa l’any de la seva inauguració, el 1860, i amb el pas dels anys va aconseguir convertir-se en el propietari. El negoci es diu avui Torrente Tecno Industrial i està ubicat al número 21 del carrer del Marquès de Barberà, a l’espinada del vell Barri Xino.
En un principi, el fundador, Josep Sebastià, havia obert la botiga al número 27 del mateix carrer, però al cap de tres dècades es va traslladar al seu actual emplaçament. Carles Torrente, la cinquena generació en el negoci, encara guarda les actes notarials del traspàs.
És un miracle que l’establiment es conservi tal com estava l’any 1860, el mateix any en què es va posar en marxa el Pla Cerdà per esponjar la ciutat, amb el mobiliari restaurat i la característica mà, feta de cartró pedra endurit, que subjecta un feix de llampecs sobre la llinda de la porta; potser és el puny de Prometeu.
Quan l’edifici on s’ubica la botiga va necessitar una reforma integral l’any 2000, la família Torrente en va voler preservar el paviment hidràulic original, i a aquest efecte, per reemplaçar les rajoles que s’havien trencat, les va fer fabricar idèntiques al Marroc. Rajoles o racholas. Al Raval, a Barcelona, es conserva una parla peculiar esquitxada de racholas, paletes, plegar i deunidós.
Potser hauria sigut més fàcil traslladar el negoci a un polígon, a una nau industrial al costat d’una gran esplanada on aparcar els camions i descarregar el material amb comoditat, però es percep en els Torrente la voluntat de preservar el patrimoni, la pàtina de temps i vida que confereix personalitat a les ciutats. ¡Com s’ha de perdre la botiga de parallamps més antiga del món! Per sort, tenen el local en propietat. Prou locals entranyables es va carregar la llei d’arrendaments.
L'establiment ha instal·lat dispositius en alguns dels terrats més emblemàtics de la ciutat
A Carles Torrente l’apassiona aquesta professió seva una mica estrafolària. Ha fet conferències pel món sobre la naturalesa del llamp i l’evolució de la tecnologia per contrarestar la seva fúria des que Benjamin Franklin, cap al 1749, va intuir que la ira dels déus, la fuetada de foc que impressionava els pagesos amb una estela d’olor ensofrada, es devia tractar d’un assumpte elèctric. Encara avui segueixen instal·lant-se parallamps amb punta Franklin, que atrauen les descàrregues per conduir-les a terra, però els que són més habituals ara són els electrònics, que, per dir-ho així, surten a buscar el llamp a les altures.
Com a instal·ladors, a l’empresa han vist de tot: masies aïllades on el comptador de llum s’ha estampat contra la paret del davant o esglésies amb el campanar destrossat a conseqüència de la descàrrega elèctrica entre dos núvols. De Torrente han sortit els parallamps d’alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat: l’Hospital de Sant Pau, el del Sagrat Cor del Tibidabo, el de l’església del Pi o el de les tres xemeneies de Sant Adrià. També el del Palau de la Música, però deixarem per a una altra ocasió un símil tan temptador.
