25 anys fent 'Carrer'

La vigència de molts d’ells espanta. El 1994, fa 24 anys, parlaven de La guerra de l’aigua. Explicaven com el preu d’aquest bé bàsic s’havia encarit a principis dels anys 90, sobretot pels impostos que s’incorporaven en el rebut, que amb freqüència poc o gens tenien a veure amb el consum i que la ciutadania considerava abusius; fins al punt d’organitzar una vaga de rebuts. Motius gairebé idèntics són exposats avui per la plataforma L’aigua és vida per reivindicar la necessitat de la gestió pública de l’aigua; una de les qüestions proposades per la ciutadania per a la multiconsulta que hauria de celebrar-se aquesta primavera, si els recursos interposats per la companyia d’aigua per evitar-la no se surten amb la seva.

Aquesta no és ni de lluny l’única crònica històrica recollida al llibre 25 anys de Barcelona a ‘La Veu del Carrer’, 1991-2016, que la FAVB acaba de publicar per celebrar els primers 25 anys de la seva revista. Una recopilació d’articles publicats en aquest quart de segle (un per any) que repassen els grans temes que han transformat la ciutat des de l’òptica dels seus veïns i els seus barris. Tres anys després de la guerra de l’aigua, el 1997, l’article Urgències; un malson quotidià. «Des de fa quatre anys, un grup de treballadors de la Vall d’Hebron denuncien la saturació del servei», assenyalaven fa 21 anys. O, el 2000 (en fa 18), un text titulat El tramvia a mitges, demanant el tramvia per la Diagonal. ¿Els sona?

«Posar-nos a parir»

Andrés Naya, ànima de Carrer des de la seva fundació fins avui, explica a l’epíleg del llibre que quan estaven buscant suports per crear la revista es van entrevistar amb el regidor socialista Antonio Santiburcio «per acostar posicions». «Va reaccionar negativament. ‘No subvencionaré una publicació que ens posarà a parir’, ens va dir», escriu, i posa context al naixement. «Els Jocs necessitaven un escenari i la ciutat s’estava transformant per a això. Era una ciutat obnubilada de la qual estava absent el tradicional sentit crític. Ser seu olímpica ens va endormiscar. No es plantejaven preguntes. No hi havia debats. Vam concebre Carrer com una publicació que havia d’estimular el sentit crític i l’activisme veïnal. Un contrapunt a la imatge edulcorada de la ciutat que es venia», resumeix al mateix text Naya. Narrar la cara B d’Els mons de Yupi olímpics. Construir un altre relat. Amb aquesta idea, van titular el primer número Aluminosi, solucions lentes i insuficients. 

La revista va veure la llum posant el focus en el fet que a l’exultant Barcelona olímpica encara hi havia pisos amb aluminosi. Un quart de segle després encara s’enderroquen edificis per aquesta causa a Trinitat Nova.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Entre la cuidada selecció, cal fer una menció especial a Quién fue quién en la Barcelona postolímpica, firmat per Vázquez Montalbán, publicat el 1992 i il·lustrat amb un Cobi transvestit de Núria Pompeia en un any en què la prostitució al carrer havia sigut reprimida per rentar la cara de la Barcelona olímpica. «Tant de bo aquesta ciutat recuperés la capacitat d’autopensar-se sense deixar aquesta feina a les mans exclusives del príncep i de l’arquitecte», assenyalava Montalbán.

Mereix també una lectura l’article del 2011, firmat per la llavors activista Ada Colau. «Crida l’atenció la incapacitat de reacció de l’Administració, que es limita a constatar que no disposa d’un parc suficient on reallotjar les famílies afectades», denunciava l’avui alcaldessa barcelonina.