La casa sense punxes

Imaginem-nos per un moment el pròsper industrial tèxtil Bartomeu Terradas Brutau reunit amb el seu amic, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Li ha fet un senyor encàrrec. Construir tres cases en una que ocupin tota una illa triangular de la Diagonal. Un edifici on invertir el llegat que el seu pare va deixar a les seves tres germanes, Àngela, Josefa i Rosa. Sobre la taula, diverses opcions. «El repartiment dels espais el tinc clar, però, ¿com vols els acabats? ¿Neogòtics o barrocs?». «Neogòtics, Puig, per favor. Que és el que es porta, que som al 1903», respon l’empresari. «D’acord, tirant a castell bavarès. I la punxa de la cantonada ja et va bé?» «No escatimes en punxes, Puig. Una per a cada germana, que si no ja veig que això acabarà com el rosari de l’aurora. No una, no, dues». «¿I un mosaic amb un Sant Jordi que digui Sant Patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat?», insinua l’arquitecte. «Endavant, Puig, no t’amoïnis gens per les despeses».

Naturalment, aquesta conversa és inventada. Però, amb algunes llicències, podria reflectir el tipus de relació entre professional i client que es desprèn d’un dels serrells més sorprenents de l’exposició sobre el polític, historiador de l’art, urbanista i arquitecte Puig i Cadafalch que es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya fins al 15 d’abril. Un arquitecte adaptable a les necessitats dels seus clients, probablement no tan intractable i rígid com ha passat a la història i amb un repertori d’estils i models que podia utilitzar segons les circumstàncies.

A l’exposició comissariada per Mireia Freixa i Eduard Riu-Barrera podem veure algunes versions alternatives d’edificis que podrien haver sigut molt diferents de com els hem conegut. I sí, una d’elles és una versió de la Casa de les Punxes en estil més o menys barroc. I si arriba a prosperar, segur que ara no es coneixeria amb aquest nom. Com a màxim, la Casa de la Punxa, i gràcies.

«Intueixo que no era un home gaire obstinat, en la majoria dels projectes tenia dues o tres propostes perquè la propietat escollís la que els agradava més. Es percep que hi havia un diàleg amb el promotor», apunta Riu-Barrera. Un eclecticisme que no encaixa gaire amb les etapes estilístiques en què s’ha volgut classificar la seva obra. La Casa Terradas va ser modernista i podria no haver-ho sigut. El projecte que es mostra a l’exposició utilitza «un llenguatge barroc que ell ja coneix molt bé», explica Riu-Barrera. Amb elements que serien propis d’una església o una masia catalana, italianitzants, platerescos... 

En aquesta passejada de realitat alternativa, una altra parada és la dels grans magatzems de parament Miele. Parlem de l’edifici de la cantonada del carrer de Ferran amb la Rambla que va acollir l’armeria Beristain als baixos. El del Kentuky Fried Chicken, vaja. Sí, també és una de les 70 obres que va deixar Puig i Cadafalch a Barcelona. L’edifici no té res d’especial. Però l’arquitecte tenia un projecte molt més atrevit, el que es pot veure a l’exposició: una façana envidriada que hauria resultat sorprenentment moderna a la Barcelona del 1913. Posats a imaginar, pensem en el promotor posant-se les mans al cap, calculant el que li costaria la neteja dels vidres i demanant a l’arquitecte una façana de pedra de Montjuïc i balcons com Déu mana...

Riu-Barrera no té gaire clar si es tracta en aquest cas d’una versió alternativa o d’una versió prèvia del projecte. L’edifici és contemporani al modernisme de la fàbrica Casarramona i la casa Muley Afid. «Puig i Cadafalch, com molts arquitectes, treballa a partir de tipologies. El que fa aquí és adaptar-ne una que comença a establir-se a Europa, la dels grans magatzems comercials. Tipologies noves per a funcions noves –apunta Riu-Barrera–. Perquè Puig i Cadafalch no és modernista, és modern. Té un estil i no el té. Veu en Antoni Gaudí el geni que ell no és, ell s’adapta a les modes de cada moment, és un adaptador dels llenguatges que circulen llavors».

Notícies relacionades

El Puig i Cadafalch que ocultava el seu estudi de Provença, 231

Abans de Twitter ja hi havia trols: "Señor Puig y Catalamierda..."

  

Menys diferències hi ha entre el projecte exposat de la Casa Amatller i el seu acabat final. Afilant la vista, una porta de més (però va ser una alteració posterior), uns remats que es descarten, algun plafó ceràmic afegit, unes alineacions de finestres que es desplacen... «No és un projecte executiu. Es correspon al que avui faríem amb un render. Però es tractava de la reforma d’un edifici ja existent». Després, cal que s’ajusti a les crugies prèvies... però no a la monotonia de l’entorn. «Cadascuna de les seves cases és un manifest contra la monotonia estilística de l’Eixample», conclou Riu-Barrera.