Adeu al negrer

L’expressió entre seriosa i de circumstàncies que té l’estàtua d’Antonio López sembla l’adequada per a un moment com aquest. El monument al primer marquès de Comillas, gran d’Espanya, navilier mecenes i traficant d’esclaus al segle XIX, és el centre d’una festa de comiat atípica, exempta de pena i de melancolia; al capdavall, al senyor López ningú el vol tornar a veure per aquí. Els negrers no tenen cabuda en aquesta ciutat, ve a dir el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello quan agafa la paraula, minuts abans del moment clau, el que ha congregat un considerable públic a les acaballes de la Via Laietana: el breu vol de l’estàtua del seu pedestal al remolc d’un camió. No es veu cada dia una cosa com aquesta.

És el tipus d’esdeveniment en què la gent mira cap amunt, com en les exhibicions aèries o en els incendis d’edificis. Per descomptat surten els mòbils, per descomptat també les càmeres, per descomptat les ganes d’emportar-se el moment. El dispositiu tècnic inclou dues grues, una per hissar l’escultura i l’altra per als operaris que ajustaran els arnesos al voltant de l’estàtua. L’empresa contractada per fer aquesta feina ha previst l’enrenou de mitjans i ha omplert amb el seu nom i logotip més superfícies del que és habitual en aquests casos. Els Comediants amenitzen la festa: han infiltrat actors entre els operaris i han omplert el perímetre de la celebració amb espectacles puntuals. Els Always Drinking Mar­ching Band toquen música circense a l’escenari. Tot això ho observa Antonio López amb la seva expressió seriosa i de circumstàncies.

«Aquest és un acte de reparació, reconeixement i celebració. L’esclavisme és de les pitjors coses que ha creat l’espècie humana i ha causat un gran dolor. És un acte de reparació per als veïns que se senten ofesos per aquests crims de lesa humanitat», diu Pisarello. La marxa de l’estàtua la precedeixen dos discursos més, el d’Ana Menéndez, presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), una de les entitats que en demanaven la retirada, i el de la senegalesa Fatou Mbaye, de la cooperativa de manters Diomcoop, significatiu perquè la seva autora sap amb tota probabilitat el que és el racisme i ser-ne víctima. «El racisme no és innat, s’aprèn», afirma, i després afegeix que totes les societats l’haurien de combatre. Darrere de les seves paraules s’hi llegeix que treure Antonio López del carrer i confinar-lo en un museu és un acte de combat.

DE FONS, ‘CARMINA BURANA’

No cada dia es veu una cosa com aquesta: una grua hissant una estàtua embolcallada d’arnesos i descarregant-la suaument al camió que l’ha de transportar a una altra destinació. L’instant culminant comença amb una descàrrega pirotècnica al voltant de l’escultura i amb els Always Drinking Marching Band atacant un fragment de Carmina Burana en clau reggae, la qual cosa significa no només el que és obvi, que és una defenestració amb acompanyament musical, sinó que també embolcalla l’instant en una atmosfera de celebració de la vida, que això, al capdavall, és el que és Carmina Burana. El recorregut de l’estàtua del pedestal al camió no dura pas més de tres o quatre minuts, però dura molt més perquè irradia un clima de suspens diversos metres a la rodona. És l’espectacle dintre l’espectacle, el cor del relat. Ho resumeix un intercanvi entre espectadores just a l’acabar-se l’acte: «¡Hem arribat precisament quan la despenjaven!». «Així doncs, no t’has perdut res».

LA MEMÒRIA D’IDRISSA DIALLO

Aquest moment –aquells tres minuts– representa el final d’un procés d’inspiració civil que ha posat en qüestió no només l’homenatge en forma de monument sinó també el nomenclàtor, i que s’ha d’acabar quan es porti a terme la consulta popular que decidirà el nou nom de la plaça. Diverses entitats defensen que ha de ser rebatejada amb el d’Idrissa Diallo, l’immigrant que va morir al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca la nit de Reis del 2012; ja es veurà en la consulta. De moment, la placa que hi ha a la plaça continua sent la del mecenes esclavista. Com hi continuarà sent el pedestal, si més no durant un temps, gravat a la base amb una frase elogiosa que el rei Alfons XII va dedicar al seu dia a López: «Espanya ha perdut un dels homes que li ha prestat més grans serveis».

Notícies relacionades

Les tres estàtues del marquès de Comillas

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

¿S’ha acabat la festa? Encara no. Els operaris es dediquen a ancorar l’estàtua al camió, els comediants en fan de les seves, a l’escenari el grup senegalès Djilandiang ha agafat el relleu dels Always Drinking. La gent s’espera. El futur imminent depara la marxa del vehicle i la marxa definitiva de l’estàtua –que serà guardada en un magatzem municipal– i això segons sembla no s’ho vol perdre ningú. L’organització ha repartit unes mans de paper grosses perquè l’adeu quedi ben escenificat i els fotògrafs prenen posicions per capturar el moment, que, quan arriba, arriba amb poder circense: Antonio López va a bord del camió, els Always Drinking el precedeixen, els saltimbanquis dels Comediants l’escorten. És el punt culminant de la festa. Música i color per acomiadar el defenestrat. Hi ha enderrocaments pitjors.

No es veu cada dia una estàtua volant baix, però tampoc se’n veuen gaires viatjant per la ciutat a bord d’un camió, allunyant-se per l’avinguda de Colom, fent-se petita, cada vegada més petita, cada vegada més petita.