Surt a la llum el primer malalt per amiant al metro de Barcelona

Va ser l’any 1997, al pujar una escala, quan el tècnic especialista en vagons Juan Pareja es va decidir a anar al metge. L’ofec que sentia al replà no era normal per als seus 40 anys d’edat; ni aquell panteix, ni l’asfíxia amb què, sovint, es despertava en plena nit i s’asseia a la vora del llit intentant recuperar l’alè. Les primeres radiografies no li van descobrir res, però, amb els anys, successives exploracions l’han portat a la unitat d’asbestosi de l’Hospital de Bellvitge. Avui Juan Pareja és la primera víctima detectada per amiant al metro de Barcelona.

I pot ser que aviat no sigui l’única. Els mals que provoca l’amiant tenen una latència d’entre 10 i 25 anys. Actualment, segons fonts de CCOO, 150 treballadors del metro de Barcelona estan sotmesos a un programa de control, amb anàlisis anuals, perquè hi van estar exposats en diverses etapes, principalment entre els anys 1993 i el 2003. A més a més, també es vigila un altre centenar de jubilats als seus respectius centres de salut.

Juan Pareja pateix asbestosi, la malaltia bàsica de l’amiant. Els seus pulmons ja han perdut el 20% de la seva capacitat funcional. «Estic bé –diu flegmàtic a EL PERIÓDICO al seu domicili de prejubilat a Lleida–. No puc córrer, però almenys puc caminar». Aquest especialista en interiorisme de trens, de 61 anys, ha donat tantes voltes als seus records que avui afirma que està segur de quan es va contaminar amb amiant. Va treballar entre 1993 i el 2000 en contacte amb peces amiantades del metro barceloní. Però va ser el 1996 quan ho va percebre: «Vaig pensar que m’havia contaminat quan, un dia, ens van ordenar que les peces amb les quals estàvem treballant les col·loquéssim en uns contenidors especials tancats amb clau. No sé com descriure-ho, però va ser llavors quan ho vaig saber».

Pareja treballava per a la firma Rocafort de Lleida, que posteriorment es va transformar en Tradinsa. Rocafort havia guanyat un concurs per substituir el paviment dels vagons del metro de Barcelona de les sèries 1.000 i 1.100 de CAF i Macosa, el terra del qual estava fabricat amb una barreja de PVC i amiant. «Llavors no hi havia gaire informació –explica–. Em van encarregar retirar les llosetes, i l’única manera de treure-les era utilitzant una palanca i, després, tallar-les en tires amb una serra radial». Tota aquella operació es feia a dins dels vagons. Quan la serra circular mossegava les lloses, l’habitacle s’omplia de pols, «més o menys com quan es talla una fusta –explica–. Però jo era allà a boca oberta, sense dur mascareta».

ESTELLES AL PIT

Aquells treballs els va fer durant un temps a les instal·lacions del metro de Barcelona a Can Boixeres, i després en tallers de la contractista a Lleida. A més a més d’ell, tres operaris més es dedicaven a fer la mateixa tasca. «Els agafaven d’una ETT», segons recorda. Actualment no té contacte amb ells, ni sap com estan.  

El 2010, quan li va arribar el diagnòstic després d’un TAC realitzat en el marc d’un pla europeu per a la detecció de malalts per l’asbest, la notícia no el va deixar gelat: «Diguem-ne que, més que sorprendre’m, em va quadrar el puzle que tenia al cap. Jo ja no sentia dolor, però abans sí que havia sentit ferides al pulmó, una cosa així com estelletes al pit, com si les fibres d’amiant se m’estiguessin clavant. Després, quan ja s’ha fet durícia, no sento res, excepte que respiro menys. I tant de bo es quedi aquí».

Pareja ho diu perquè l’asbestosi no és l’única malaltia que provoca l’amiant. Els que han inhalat les seves fibres solen contraure càncer de pulmó –als fumadors els multiplica la probabilitat per 50– o mesotelioma, un càncer específic, particular de l’amiant, que es manifesta a la pleura o al peritoneu. De moment, quan qualsevol d’aquestes dues membranes queda afectada, la cura és impossible.

«No culpo ningú; llavors hi havia molt desconeixement general», diu Pareja. Però, el 2011, va anar a un advocat per estudiar el seu cas. Tenint una deficiència del 20%, el lletrat no li va donar gaire importància. D’aquella època guarda un paper firmat per nombrosos treballadors del metro que asseveren que va treballar en contacte amb el material, un document que potser haurà d’utilitzar si el seu estat empitjora. Però de moment no vol plets per una indemnització. «Crec que me la mereixo de la mateixa manera que se la mereix la resta d’afectats per l’amiant –reflexiona–. Però, la veritat, preferiria tenir la meva salut completa que no pas que m’hagin de donar diners».

Avui, des de la seva experiència, aconsella als treballadors: «Que es protegeixin. Si jo n’hagués tingut coneixement als anys 90, m’hauria posat una mascareta».

BARCELONA. PIONERA

Pareja segueix amb atenció la crisi que ha esclatat a Madrid des que van detectar un treballador víctima de l’amiant, amb càncer de pulmó. «No entenc que a Madrid encara quedin peces amb amiant. A Barcelona es van eliminar al seu dia», diu, en referència a l’asbest que ha aparegut als interruptors del sistema elèctric de 93 vagons madrilenys.

El metro de Barcelona confirma que va substituir els components tòxics dels seus trens de les sèries 2.000, 3.000 i 4.000 entre els anys 2001 i 2003. «Avui cap tren en servei té elements que continguin amiant», assegura un portaveu del metro barceloní.

Notícies relacionades

Un mecànic del metro de Madrid malalt per amiant demanarà 400.000 euros

Festival per a promoure el benestar emocional dels joves a Barcelona: una cita imperdible el 30 de novembre en el CCCB

Però encara queda asbest en planxes de fibrociment de cobertes d’edificis i dependències. «És un material que no desprèn fibres si no es manipula, i per tant no comporta perill per a treballadors i usuaris», diuen des de Transports Metropolitans de Barcelona, que ha contractat un inventari d’elements amb amiant a la seva xarxa «per planificar-ne la retirada, encara que no hi ha obligació legal de realitzar-la».

Pareja procura cuidar-se tractant-se amb Spiriva, el broncodilatador que inhalen també els fumadors amb malaltia pulmonar obstructiva crònica. «L’amiant no és una cosa que l’organisme degradi i elimini –resumeix–. Soc conscient que tinc una cosa al cos que pot degenerar en un càncer. Toco fusta perquè es quedi aquí».