Les escales mecàniques

Com que estem en vigílies de Resurrecció, els parlaré de les escales mecàniques, que és la manera quotidiana que té la gent de pujar a les altures. Igual que al traduir sorgeixen falsos amics, al traslladar-se hi ha falsos oposats. (El meu primer fals amic me’l va portar de la mà el primer bon amic que vaig fer llegint, però vaig trigar molt a adonar-me’n; va ser en les aventures de Tintín, on traduïen je suis desolé per estic desolat, quan n’hi ha prou de dir ho sento i, és clar, qui quedava desolat era jo al veure tan compungits els personatges per una simple ensopegada al carrer). Les escales mecàniques pertanyen als mitjans de transport estàtics; perquè, com deia Camilo José Cela, es coneixen dues classes principals de mitjans de transport: els estàtics i els dinàmics.

   

 Avui ningú se’n vol recordar de Cela. Va representar una època a la vegada que una literatura, i aquella va ser una època de la qual ens avergonyim i fins i tot n’hi deu haver alguns que se’n penedeixen. I com que va viure més que aquella època, va tenir temps de ser testimoni, si no protagonista, de l’enfonsament (per citar intencionadament la pel·lícula de Bruno Ganz). Si fins i tot quan en la vellesa li van donar el Nobel de literatura, només va faltar que diguessin: alguna cosa deu haver fet. Camilo José Cela va ser la veu aspra d’una Espanya pobra i ressentida (per variar).

Umbral el va considerar l’últim residu del 98. Encara més, deia que tot Cela era un 98 complet. Però fa temps que hem travessat un altre 98, hem donat la volta a un altre segle, i l’empremta d’Unamuno, Baroja, Azorín..., ja és un fòssil com les empremtes de Laetoli, a Olduvai. Ara caminem sobre el terra sense trepitjar. Hi ha un Cela de camp (La família de Pascual Duarte, Viaje a la Alcarria...) i hi ha un Cela de ciutat (La colmena, San Camilo 1936...). El de camp confronta amb Delibes (Diario de un cazador, Los santos inocentes, Las ratas...) i el de ciutat va a parar al mateix Umbral (La noche que llegué al Café Gijón és una Colmena per a veu solista).

Un tipus d’escriptor

Camilo José Cela ha sigut, a més a més d’una literatura, el final d’una literatura, però sobretot va ser un tipus d’escriptor que no s’acabarà mai. Quan, fa un any o així, es va posar de moda parlar de prosa cipotuda, s’estava invocant Cela a través de la seva ouija d’Archidona. Cela, com a artista, funcionava per provocació. Com a literat ho va fer tot, des del costumisme (la majoria dels seus contes) fins a l’avantguarda (Oficio de tinieblas 5, Cristo versus Arizona...). Com a personatge, va destruir tot el que tenia, inclòs el seu propi nom, que va quedar reduït a tres lletres, CJC, unes sigles, un acrònim en l’època de l’ONU, la Renfe, després, els partits polítics...

Haver estat enganxat a Cela té el quadro de tota addicció. Encara que s’hagi deixat radicalment, encara que hagin passat segles sense ficar-s’hi, sempre se sap que un el té a dins, i el defuig per instint de supervivència, perquè, si hi torna a caure, es deixa de ser un mateix per convertir-se en ostatge d’aquell vell monstre. A Cela el va trair el destí, al final el futur es va burlar d’ell des de les tenebres del diccionari. Cela no va poder donar el seu cognom a les lletres com els grans. S’utilitzen, per als casos més diversos, els adjectius dantesc, kafkià, quixotesc, lorquià, cervantí... Però respecte a Cela, el més semblant que en diu la gent és celíac.

Les escales mecàniques, en la cosmogonia de Cela, són un mitjà de transport estàtic, i igual que els cavallets, la nòria, l’ascensor, deixen a l’eix de partida. Serien els mitjans dinàmics els més utilitzats: el vaixell, l’avió, el tren, el taxi, el cotxe d’Uber... L’oposat de les escales mecàniques (disculpin, he perdut el fil parlant de Cela, l’adoro), el verdader antagonista d’aquesta mena d’escales no són les escales fixes, sinó l’ascensor. Les escales fixes s’han de considerar abans un fals amic.

Les de Led Zeppelin

A Barcelona es coneixen tres classes fonamentals d’escales mecàniques. A) Les de Led Zeppelin o de barri. B) Les pròpies de quan es va a Barcelona. I C) Les que no funcionen mai. Les de Led Zeppelin poden rebre així mateix el nom d’escala cap al cel, perquè pugen a cel obert per la muntanya, i són les més recents. Apareixen als barris costeruts, i estan posades perquè la mà d’obra que ha envellit allà pugui tornar a casa seva sense que se li tall l’alè en els últims dies de la seva vida. També ajuden els turistes a arribar al parc Güell.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

    

Les escales mecàniques que no funcionen mai són, per descomptat, les del metro, i tenen dues maneres diferents de no funcionar: absoluta i d’arrencada. I les pròpies de quan es va a Barcelona són les d’El Corte Inglés. Durant generacions, la gent que no ha tingut diners per a les golondrines, sí que, en canvi, hi ha pogut muntar gratuïtament. Amb la Sagrada Família, van arribar a ser una de les atraccions de la ciutat més celebrades pels habitants de l’extraradi. I de les més longeves, ja que el seu oposat, l’ascensor social, ha deixat de funcionar absolutament, i aquestes encara segueixen.