El beisbol dels pobres

Un home s’atura enmig del carrer, posa mirada de concentració. Prem amb la mà dreta una ¿¿¿fusta de tallar??? Sí, d’aquelles de picar ceba. La mou amb vaivé de jugador de beisbol, com si s’anés a presentar a un càsting de Masterchef. «¿Què? –li crida un veí des de la terrassa de la casa del davant–, ¿recordant vells temps?» Ell li somriu, saluda amb la taula. «¡I tan vells!», s’arronsa d’espatlles. És que té 88 anys, xiuxiueja sense treure’s arrugues. Col·loca a terra un cilindre de fusta amb els dos extrems punxeguts, apunta amb la taula amb gest de prestidigitador, i ¡zuuum! Pica de tal manera que s’aixeca de terra, suficient per picar-lo amb la taula de tallar. ¡Plac! Un cop sec que no hauria pogut bloquejar ni la reina Letizia amb la seva camisa de llunes.

¿Què li diu la gent al veure’l jugar? «Deuen dir: ‘Pobret, com s’entretenen aquests vells ara’», diu rient el Josep, l’octogenari de la taula de tallar. El joc es diu bèlit, bòlit, en castellà tala. «El beisbol dels pobres», compara. «Llavors no sabíem ni què era el beisbol». Ell hi jugava amb 9 anys. Quan va acabar la guerra. «I d’adolescent també, perquè no teníem altra cosa». Més de 70 anys després, el  Josep segueix picant el bòlit (així es diu el cilindre) amb traça de professional. «El truc és picar-lo aquí», assenyala la part afilada. I t’ensenya a jugar en menys del que es triga a aconseguir un màster estil Cifuentes. Abans es batia amb una pala de rentar la roba, justifica la poca represa de la seva taula. La seva neta en va partir una. No li treguis el tema de les pensions quan està jugant. «No, perquè diria disbarats del Govern i no és el meu estil», diu rient. «Si pogués picar on jo volgués…».  

Josep Martinell, 88 anys, solia ser enginyer industrial. Va aprendre a fer servir l’ordinador als 62. Ara ensenya com jugava de petit per Youtube, com tres octogenaris més de Santa Coloma de Gramenet. Al bèlit, a les bales, a la xarranca, al botxí. Els jocs de tota la vida, aquells que devia haver inventat Jordi Hurtado. ¿L’objectiu? Recuperar els jocs tradicionals, diuen. És un projecte de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i el Centre de Normalització Lingüística L’Heura: Triajoc. Preveuen sumar als quatre vídeos un documental, una exposició i activitats educatives.

Jardí de Can Sisteré. No es veu ni una tablet a la rodona. Ni un miserable caramel del Candy Crush. Si mires el món real, aquí descobriràs a terra caselles amb números de l’1 al 8 gargotejats amb guix. Inconfusible: la xarranca. La rayuela. Concepció Puig tira una pedra que acaba al 3, camina de número en número amb un bastó. «És que ja no m’aguanto», justifica per no saltar a peu coix. També té 88 anys. «Antigament, sempre érem al carrer», diu amb enyorança. «Abans només hi passaven carros», apunta a la Rambla, on es va criar. «Ara els nens si no estan amb el mòbil i la tablet, ja no saben fer res», sospira.

'Canicolimpiades'

 El Joan treu de la butxaca una bossa, i n’ensenya l’interior amb brillantor als ulls, com aquella que se li posava al Tío Gilito al capbussar-se en la seva piscina de monedes. El seu tresor: un grapat de bales. Les canicas. Malgrat que aquest és un joc tradicional que encara es veu per internet: fins i tot es poden trobar canicolimpiadas, carreres de bales retransmeses en viu amb més emoció que les de fórmula 1.

Joan López –«el fill del cisteller» per als veïns amb cabells blancs de Santa Coloma– complirà 89 al juny. Ell jugava amb bales de fang, recorda. «I van sortir unes de ferro –fa memòria– de La Maquinista. Feien màquines de tren i els empleats ens regalaven les boles dels rodaments. Feien saltar totes les del forat», explica amb orgull.

Notícies relacionades

Demana prestada l'escala per 'app'

El primer súper lliure de plàstics

La quarta youtuber octogenària és la Rosa Esteve: ensenya a jugar a internet al botxí. Les tabas. Ella no n’usava de plàstic, sinó les originals: ossos de be. «Els egipcis ja jugaven amb els ossets», apunta el Joan. «Però els jocs eren el menys important –afegeix–. El principal era la convivència. La modernitat ha fet que la gent visqui molt solitària».

Els quatre podrien passar per nens: juguen sense mirar el rellotge i es disculpen quan deixen anar una paraulota. «Diuen que de gran et tornes petit i jo crec que això deu ser veritat –assegura el Josep–. Perquè qualsevol cosa que has de fer l’endemà t’il·lusiona».