«El meu fill fa d'arbre a la funció de final de curs»

Un nen toca la flauta per casa seva, provant d’atacar una melodia. I l’ataca. La destrossa. L’aniquila. Un assaig abans de la festa de final de curs d’aquest cap de setmana. És una de les milers de celebracions que aquests dies portaran a molts pares i mares a bavejar davant de les actuacions dels seus fills. Mares i pares que van a l’escola gairebé més que els seus fills: un concert, una classe oberta. I al que no és l’escola. Perquè les extraescolars els porten a exhibicions a escoles de música, centres de ball, camps de futbol, de bàsquet, de vòlei. Logísticament, tot es torna molt complicat amb tanta cita.

Oriol, per exemple, s’enfrontarà o ja s’ha enfrontat al festival de final de curs de ball modern, al de l’‘esbart dansaire’, al del ‘cau’ i, lògicament, al de l’escola. En aquest últim cas també hi ha sopar conjunt. Tant fast deixa seqüeles: “El dia del ball modern no sabia ni on era. Vaig haver de mirar a la resta de famílies per recordar a quina extraescolar em tocava. La setmana que ve he de recollir al nen de l’excursió del ‘cau’ per portar corrents a la festa de l’‘esbart dansaire’”.

L’activitat és elevada al xat de l’escola en què hi ha Patrícia, mare d’un nen. Dos temes centren el diàleg interminable: la festa de final de curs i el regal per a la professora. I en els dos casos el debat és econòmic. “Hem de decidir si deixem els comptes de l’AMPA a zero i tirem la casa per la finestra o si deixem una bona herència a les següents generacions”, diu sobre la festa. En el cas del regal, o unes sabates o una bossa, el ressentiment aflora: “Parlem d’una quantitat per família de quatre a sis euros, però n’hi ha molts que ni tan sols hi intervenen. I els que ho fan, temen que els que no parlen no vulguin pagar”.

Cal escriure un llibre

Jaume té un nen a la guarderia i va donar per fet que en aquestes circumstàncies quedaria lliure de tota mena d’acte de final de curs. Que el marró arribaria més tard. Va ser ingenu: els pares i mares de la seva escola infantil han considerat que el millor regal per a les professores és un llibre, per la qual cosa ha estat elegit com el responsable del guió i els textos de l’obra.

AFernando, al qual li espera un concert de final de curs aquesta setmana, encara li suen parts del cos de la visita a l’exhibició dels seus fills en el curs de natació, en una piscina coberta a 35 graus de temperatura ambient. “M’ha passat diverses vegades haver d’elegir entre ells perquè els actes són a la mateixa hora”.

Fernando al·ludeix a un fet que qualsevol família ha d’afrontar en aquestes jornades, trobar un lloc decent on poder sobreviure: que freqüent és que toqui asseure’s al sol mentre el festival tanscorre. El final de les extraescolars que discorren paral·leles al curs acadèmic és un alleujament. Ja no s’ha de recollir al menor aquí, deixar-lo allà, esperar que una mare el porti a casa, tornar-li el favor demà.

Queixes de vici

Però la veu experta afirma que totes a aquestes queixes per totes les molèsties dites els falta fonament. La veu experta és Elena Sintes, cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill, doctora en Sociologia. Les seves explicacions han de persuadir els progenitors queixosos que tot és en favor dels seus descendents i que han de ser conscients que ni la presència dels pares a l’escola ni les extraescolars no són una molèstia sinó un privilegi: “És una molèstia perquè és molt difícil conciliar-lo amb l’horari laboral. El que molesta és l’organització. Quan hauria de ser normal acompanyar els fills”.

Notícies relacionades

La nova ronda de Sant Antoni provoca embussos d’autobusos

El lloguer de temporada creix el doble de ràpid a Barcelona que a Madrid

Sintes afirma que en altres països hi ha fórmules que permeten als familiars  absentar-se del treball en aquestes circumstàncies. “En països nòrdics o a França està ben vist que els pares vulguin fer aquest acompanyament i compten amb permisos. Creuen que per ser un bon professional també has de ser un bon pare o una bona mare”. Quant a les extraescolars, és rotunda: “És necessari i positiu fer-les. Comporten millores”. Quant al fet que els progenitors visitin ara les escoles dels seus fills amb una freqüència molt més gran a la de fa unes dècades, afirma: “És del tot positiu. Significa que l’escola està cada vegada més oberta al seu entorn”.

No ho veu tan clar Ricard, de 9 anys, la mare dels quals proclama: “El meu fill fa d’arbre a la funció de final de curs”. El nen, dolgut, replica: “Porto uns pantalons blancs i una samarreta. Ho diu per riure de mi”.