L'equidistància en vinyetes

L’altre dia vaig començar a veure que mig Barcelona anava amb Bèlgica en el mundial i l’altra mitja amb França, i vaig comprendre que aquesta passió es devia a raons polítiques, així que em va entrar un altre atac d’equidistància. "Mai m’he sentit més equidistant que quan m’han demanat que triés entreAstèrixiTintín" Aquí es tracta d’una equidistància enriquidora, ja que els dos personatges els tinc el mateix afecte i a més als seus creadors els dec part de la meva felicitat. La podríem anomenar equidistància d’anada. En política identitària, el que sento més aviat és una equidistància de tornada, ja que les dues propostes (qualsevol les anomena solucions) em descoratgen.

Astèrix és un francès de la vella escola. Neix en el moment en què De Gaulle funda la V República i és elegit el seu president. És la barreja de 'l’esprit de résistance' i de 'l’esprit de la nation', és a dir, el viatge de De Gaulle des de la resistència contra els nazis fins al cap de l’Estat. I Astèrix destil·la aquests dos esperits. Representa en vinyetes la "precisa idea de França" a què apel·lava De Gaulle com a ideologia. Llegint-lo et petes de riure, però Astèrix és el súmmum del nacionalisme i súmmum del xovinisme. Tot el notable que ha passat en el món, des del nas trencat de l’esfinx de Guiza ('Astèrix i Cleòpatra') fins al desembarcament de Normandia ('Astèrix a la Bretanya'), es deu a alguna anècdota protagonitzada per Astèrix i Obèlix. L’irreductible petit llogarret gal és una al·lusió a la 'grandeur'.

Notícies relacionades

La iconografia verda de Barcelona fa 20 anys

Barcelona negocia la cessió d’un bloc de pisos de Coderch

No són els mateixos els viatges pel món d’Astèrix i Obèlix que els viatges pel món de Tintín. En realitat Tintín és lleial al segle XX amb què neix. Tintín és pur internacionalisme perquè en els seus àlbums el que s’enfronta als països és l’individu, el viatger, i a Astèrix i Obèlix és la nacionalitat el que s’oposa als imperis, als països. D’una manera no del tot sistemàtica, en les aventures d’Astèrix s’alterna un àlbum que passa dins del llogarret amb un altre que porta una expedició a un lloc llunyà; però el viatge d’Astèrix i Obèlix és això, una expedició més que un viatge, i sempre es fa en representació i profit del llogarret, de la pàtria. Hi ha alguna cosa a Astèrix que l’apropa a Tartarí de Tarascó, tots dos vessen satisfacció provinciana; no obstant, l’èxit de les incursions d’Astèrix i Obèlix mai serà local sinó transcendental per a tota la humanitat. El que salva Astèrix d’enfonsar-se en l’octavilla és la independència del llenguatge, la prodigiositat verbal de Goscinny (el traçd’Uderzo  és meravellós, però ara estem parlant d’una altra cosa). Goscinny és massa lliure com per prendre’s absolutament de manera seriosa el patriotisme d’Astèrix. Abans de crear aquest personatge ha sigut guionista als Estats Units, on ha treballat amb Harvey Kurtzman i el grup que fundaria la revista 'MAD', de la qual l’'underground’ americà agafarà el seu to satíric. Així, malgrat tot el seu embolcall nacionalista, amb Astèrix s’aprèn que precisament això és el de menys, que tot i que de sobte un es vegi atrapat en un llogarret, que tot i que sigui inevitable pertànyer-hi, sempre quedarà l'escapament pel comentari, per l’observació personal, el dret a la llibertat d’expressió, perquè tot això sigui suportable.

En aquest aspecte, Tintín significa tot el contrari que Astèrix i Obèlix. Hergé és un pragmàtic, es mostra realista fins a la malenconia. El que en el druida Panoràmix és poció màgica, en el capità Haddock és whisky Loch Lomond. El viatge de Tintín té sempre un costat tèrbol i desesperat Tintín va una vegada i una altra a la zona fosca dels països. Sempre topa amb tractants d’esclaus, traficants de drogues, mercaders d’armes, contrabandistes, conspiradors, segrestadors, terroristes..., això és el que es va trobant quan viatja al país de l’or negre, a la Xina, al desert, a la selva pluvial. És un noi d’ordre, però cap policia està de part seva. No té cap llogarret a què pertànyer. Té un piset en un carrer de Brussel·les i l’asil polític al castell del capità. Goscinny és un cosmopolita explicant una història d’exaltació nacional. Hergé ha sigut un nacionalcatòlic que busca refugiar-se, purificar-se, per la individualitat. Hergé no creu en el món, en les nacions, ha vist massa coses, ha conegut els patriotes molt de prop, ja que ell també ho ha sigut. Si a Astèrix alternen les aventures dins i fora del llogarret, passa el mateix amb Tintín; però en els seus àlbums són els països, per enormes que semblin, els que estan subjectes a una irreparable condició pintoresca. Per això, quan necessita evadir-se, escapar-se de tot això, el viatge de Tintín és al Tibet misteriós, a la lluna en l’espai exterior, en el fons del mar. A llocs sense fronteres. L’equidistància és una ruptura moral. La disjuntiva de ser del menhir d’Obèlix o del coet vermell i blanc de Tintín està resolta en l’inici de '2001: una odissea de l’espai'. Admeto que també és cert que sempre estic disposat a ser qualsevol cosa, menys el que soc.