A la recerca d'un Rolex robat pels carrers del Raval Sud

Primer, una advertència. No proveu de fer això al vostre barri, sobretot si és el Raval, perquè aquesta és la història de la víctima d’un robatori (li direm Butch, un nom fals, per descomptat, però oportú, com després es veurà) a la recerca d’allò que a punta de navalla li van pispar al carrer de la Cera el 21 de juny passat. Un rellotge Rolex, un caprici que va comprar durant els anys de bonança econòmica i que ara no podria pagar. Es va enfadar quan li van treure. En Butch no és un guiri (tot i que una mica de cara té) ni un noi de bé de per sobre de la Diagonal a la recerca de la bohèmia de bars com Madame Jasmine. És del Raval Sud. Coneix el barri i, per qüestions professionals, moltíssim del que passa en aquests carrers, així que fa dos mesos que va darrere del seu rellotge, un viatge desaconsellable en què ha conegut els personatges de l’hampa local, individus que fins i tot presumeixen dels seus robatoris en comptes privats d’Instagram. I ha aconseguit descobrir què passa amb els rellotges de luxe que es roben a Barcelona, o almenys, amb el seu Rolex. El que dèiem. No proveu de fer-ho a casa.

El robatori va anar així. Se li van acostar quatre magribins. Simulaven que li oferien haixix. El repertori de tècniques de distracció dels carteristes és molt variat. Els ronaldinhos ho fan amb una pilota, com amb ganes de driblar, i entre empentes del joc desapareixen les carteres. Les mimosines es fan les afectuoses. Que fiquen mà, vaja. Quan la víctima està pendent dels seus genitals, no ho està de les butxaques. Els que van assaltar en Butch eren més directes.

Amb una navalla al pit, aquell 21 de juny en Butch va pensar primer en la càmera de fotos que portava a la ronyonera. El forcejament va ser breu. Ni es va adonar que ja no portava el rellotge al canell. La carrera posterior pels carrers del barri va ser inútil. Les indagacions posteriors entre la gent de mal viure, amb qui xerra sovint des de fa anys, també. Va posar una denúncia. A diferència de la que posen els turistes quan els roben un rellotge de milers d’euros, la seva era amb còpia de la factura i amb el número de sèrie del Rolex.  

Molts recordaran un dels capítols més desopilatius de Pulp fiction. Christopher Walken visita un nen que ha perdut el pare en la guerra del Vietnam. Va estar amb ell fins a l’últim moment al camp de presoners. Abans de morir li va encomanar que li fes arribar el rellotge al seu fill. Era d’or i havia passat de generació en generació en la mateixa família. Accepta l’encàrrec. Durant els dos anys que sobreviurà al seu company d’armes, s’amaga el rellotge al cul. Sí, al recte. Coses de Tarantino. El capítol acaba quan l’hi entrega al nen. Es diu Butch. La gent fa coses molt boges per un rellotge. El nostre altre Butch, també. Quinze dies després del robatori del Rolex, a començaments de juliol, hi ha moguda al carrer de la Cera. La policia demana la documentació a un grup de joves. Entre ells, en Butch distingeix un dels assaltants. Aquest se sent observat i s’amaga rere la visera de la gorra. En Butch el delata als agents. Com el robatori va ser amb violència, s’enfronta en el futur potser a una pena major, de presó. El seu objectiu, no obstant, no és aquest. El pla és un altre. Ha fet una inversió. Ha invertit en la por del seu assaltant.

El lladregot, després de 48 hores d’arrest, surt en llibertat provisional a l’espera del judici pel Rolex i en Butch el busca pel carrer i el troba. Amb veu tranquil·la, li pregunta pel rellotge. L’altre li respon amb crits. Insisteix, sempre amb paciència. Com el Butch de la pel·li, diu que el rellotge és una herència del seu pare, per entendrir-lo. Li ofereix una simbiosi. Tu m’ajudes, jo t’ajudo. Li recorda que l’ha denunciat per robatori amb violència. En aquest barri, qualsevol Oliver Twist coneix la lletra petita del Codi Penal. Li diu que li convé oferir alguna cosa. Mossega l’ham. Al final li dona un nom, el del receptador, el que compra el material robat. És Walid. Fins i tot li facilita el número de telèfon, però li desaconsella que segueixi endavant. Els rellotgers, que és com en l’argot policial es coneix a aquest sector de l’hampa, no són gent amigable. Per cert, als rellotgers de veritat no els agrada que es faci servir aquest nom en els textos periodístics. AlsMarx Brothers els va passar alguna cosa així amb la Warner Brothers amb motiu del rodatge deUna nit a Casablanca.Una nit a Casablanca Els estudis ho interpretaven com una usurpació del nom de la seva pel·lícula, Casablanca, però per carta Groucho va respondre que difícilment algú confondriaIngrid Bergman amb Harpo Marx. Als rellotges, en argot de carrer, els anomenen també ‘pelucos’, però clar, dir que els seus lladres són ‘peluquers’ obriria un conflicte amb un altre gremi.

El cas és que en Butch ja tenia un objectiu, en Walid. Va preguntar per ell pel carrer Hospital a tots aquells que sembla que amb l’esquena aguanten les parets de les finques. Són allà per alguna cosa. Alguns són receptadors de poc import. Un d’ells el va confondre amb algú de l’ofici, amb un cadener –els que arrenquen collarets amb estrebades– que tenia una cosa per vendre. Li va dir que si buscava en Walid, li digués que anava “de part de Camacho”. En aquest punt, l’instint de supervivència aconsellaria posar punt final a l’aventura. No ho va fer. Li va enviar un missatge de text a en Walid. En àrab. Tres visques per Google Translator. El destinatari va respondre amb un missatge d’àudio, en àrab. Va buscar qui se'l traduís i, així, va entaular una conversa amb qui en algun moment va tenir el seu Rolex Submariner entre mans. La guarda al telèfon. El seu interlocutor és esmunyedís. Però al final va arribar a citar-se amb ell. En Butch provava de conversar. L’altre, fa comèdia. Es fa l’orni. No hi va haver manera.

Amb paciència ha esbrinat més coses sobre ell. Que el seu pare, un quarantí amb molt mala pinta, un tal Negroa, és qui mana en el negoci. Tots dos són d’origen algerià. El fill presumeix del seu alt nivell de vida en un compte d’Instagram. És privada. En Butch l’ha vist a través d’un tercer. Cotxes cars, rellotges, per descomptat, i un tros de casa que s’està construint a Algèria.L’omertá  siciliana no és llei que valgui entre aquest col·lectiu de delinqüents. Hi ha picabaralles i enveges. És el Sálvame de ravalSálvame. Si es pregunta a la persona adequada, es revela la imatge completa, que, vet aquí el bo del cas de Butch, encaixa com la peça final d’un puzle amb el retrat que la policia ofereix sobre la irrupció i auge dels rellotgers a Barcelona.

‘Rellotgers’ viatgers 

Sempre hi va haver algun especialista d’aquest tipus de furt, la història del Xino és llarga i densa, però va ser el 2016 quan els primers rellotgers, procedents de Marsella,van desembarcar a la ciutat funcionant com bandes ben organitzades. Va ser la primera onada. Els va anar tan bé que va córrer la veu. Potser també presumien dels seus èxits a través d’Instagram. Només el juny del 2017, per posar un exemple, se’n van detenir 27. Aquest estiu, segons les mateixes fonts policials, ha arribat una segona onada. És com la febre de l’or de Califòrnia, 1848, però a Barcelona, 2018. La comparació no és gratuïta. Cada vegada en són més i es barallen per les palletes. Aquest estiu hi ha hagut 13 apunyalaments al districte primer. La policia creu que són baralles entre dolents, pel control dels narcopisos o pel repartiment de botins. No són agressions a transeünts. Els rellotgers acostumen a acarnissar-se amb els turistes adinerats. Al ciutadà mitjà i autòcton aquesta guerra li queda lluny. A menys que errin el tret i assaltin algú com en Butch. 

Notícies relacionades

"Abans que me'n pogués adonar, ja m'havien robat el rellotge a Barcelona"

Grups de 'rellotgers' persegueixen els turistes més adinerats de Barcelona

En Butch, després de dos mesos a la recerca del Rolex, dona per bona la sospita. La cita amb ell per explicar aquesta història ha sigut en un bar del carrer de Joaquín Costa. De camí ha gravat un grup de magribins que es baralla en meitat del carrer a plena llum del dia. Aquesta vegada no hi ha navalles. Només punys. Mostra el vídeo. Després ofereix un tour pel barri. Se sap d’una tirada els llocs que els receptadors han triat com a oficina, sempre al carrer. Colen ser carrerons, com la de l’Hort de la Bomba, però també n’hi ha a la modernitzada i lluminosa plaça de Folch i Torres, sota l’ombra d’una arbreda. Dona un consell. No se’ls ha d’aguantar la mirada. Se senten amos del lloc.

A aquestes alçades de mes, probablement el Rolex caminarà ja per Àsia o l’Àfrica. Això li expliquen. No es conforma. No desistirà. Segons com es miri, és com Lee Marvin en A boca de canó, un tros de pel·lícula molt dels seixanta. Al protagonista li burlen de la part d’un botí. En la seva cerca, es fica fins al fons al cor de l’hampa. Rendits els seus rivals per la seva determinació, li pregunten què vol. Suposen que ho vol tot. No. “Vull els meus diners. Els meus 93.000 dòlars”. El Rolex de Butch no costava ni una dècima part d’aquesta xifra. Els hauria sortit a compte tornar-l’hi.