L'ona sònica

Aquest any, el cop d’efecte de la Diada ha consistit a projectar una ona de so que va recórrer bona part de la Diagonal. A Barcelona no som res sense Tintin, i això és el que per damunt de tot ens uneix a Brussel·les. No hi ha ciutat més tintinòfila que la nostra, ni tan sols París, que tantes vegades ha pretès apropiar-se del personatge i del seu món. En aquest esforç dels francesos habita l’afany colonial, el frenesí d’exercir el domini total sobre una llengua que no només es parla a França, naixés on naixés.

Els idiomes són com les persones, no tenen una sola arrel, o sempre és molt llunyana, ells mateixos en són el substrat, una infinita acumulació de substrats. Barcelona, el port amb les seves grues, els encants, una ciutat no molt gran però tampoc petita, els seus habitants desenraonats, burgesos solemnes i polítics pintorescos, el diari als transports públics (disculpin l’anacronisme), homes de negocis arribats de països llunyans, indigents misteriosos, el seu cel plomís (Barcelona té una pluja molt europea), els carrers (de les vinyetes) on es creua la gent amb cognoms flamencs i valons, tot i que al còmic només s’expressen en una llengua i així recorden que un idioma oficial, el que sigui, tan sols és un pacte, una ficció, i que en la realitat està passant una altra cosa (i això no hi ha qui ho pugui controlar, perquè d’aconseguir-ho seria el final de la història)..., és tot això el converteix a Barcelona en l’autèntica ciutatde Tintin.

De les accions, o com es digui això que abans he anomenat cop d’efecte, de les últimes Diades, ha sigut la d’aquest setembre la més fascinant, ja que entronca amb l’inici d’una de les més commovedores aventures de Tintin, ‘L’afer Tornassol’. És la que en part transcorre a Suïssa, amb la conferència nuclear a Ginebra i l’hotel Cornavin davant l’estació de trens d’aquesta ciutat i el cel enreixat pels cables del tramvia. Són magnètiques les seves primeres pàgines on Moulinsart pateix l’atac dels ultrasons, una arma secreta capaç de destruir qualsevol cosa que es posi per davant. L’aparició de les ones està precedida per la pluja al camp, els paraigües tornats, els llampecs, els vidres que esclaten sense explicació i la irrupció de Serafí Llantió, el venedor d’assegurances (que Hergé va dir haver creat com a caricatura de la classe mitjana belga i del pesat que va amb la seva família a tot arreu).

En aquest àlbum, el personatge més fràgil, més desvalgut, és víctima i protagonista. Ha sigut segrestat i suplantat per un doble. Borduris i sildaus sempre a la grenya, i ell ho paga. A la portada, Tintin i Haddock oculten el seu estimat Tornassol rere una roca, el posen fora de perill dels soldats, i el professor jeu inconscient en braços dels seus amics. ¿Recorden l’enterrament de Crist de Caravaggio, o millor el de Tiziano, que és al Prado? Doncs és això el que ha representat Hergé en aquesta coberta. El capità Haddock, el mateix que Josep d’Arimatea subjecta de les axil·les el cos jacent d’aquest home que va ser capaç d’obrar prodigis, aquí la tela que el recobreix és el seu etern gavany verd, i als seus peus Tintin ajuda i vigila igual que va fer Nicodem. Són al costat d’unes roques com a homenatge al sepulcre cavat a una altra roca. I pel turó es distingeix l’exèrcit borduri com si es tractessin de soldats romans.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

‘L’afer Tornassol’ és un àlbum de passió des d’abans d’obrir-lo. És també el llibre d’un profeta, la profecia d’un dibuixant que vaticina el futur en dues fileres de vinyetes. Obrin-lo poc abans del final, i mirin la part baixa de la pàgina. Un monitor de televisió retransmet la tremolor, l’esfondrar-se d’uns gratacels, “orgullosos edificis”, a l’altre costat de l’Atlàntic. Aquí han sigut els ultrasons, no un parell d’avions; però les imatges només ens parlen de la imatge, del que veiem, no de les seves causes. Fa temps que tots parlem de nosaltres mateixos sense parar, i això ha passat també a la política. De manera que, recorrent a un joc de paraules, podríem dir que la política no és més que imatge.

No puc entendre el món si no és amb els còmics. A dir veritat, el que comprenc són els còmics i les altres coses se m’escapen. Així, quan Puigdemont i el seu equip es van establir a Waterloo, va ser Moulinsart el primer que em va passar pel cap. Ja sé que una i una altra residència no tenen res a veure, però també pot considerar-se que totes dues són producte d’un unicorn (*Vegin ‘El secret de l’Unicorn’). A ‘L’afer Tornassol’, Haddock protagonitza el gag de la tireta, un dels més cèlebres de les sèrie de Tintín. El capità torna amb avió i de sobte s’adona que porta al nas una tireta que li van posar mig àlbum enrere. Ja no li cal, ha cicatritzat la ferida; però la tireta persisteix, és tan enganxosa que quan vol treure-se-la se li enganxa per tot arreu. Al final la perd de vista, però s’ha pegat a altres passatgers, i així van traient-se-la de sobre fins que acaba al pilot, que no entén d’on li ha vingut. Metàfores.