Ens queda la paraula

Ara dius Blas, i la gent recorda més del Blas de Barri Sèsam que de Blas de Otero. Fins i tot pot ser que surti abans a col·lació Blas Piñar, que va portar l’extrema dreta al parlament (després les urnes van exhumar de la representació democràtica els ultres i el seu espectre maligne vaga udolant pels carrers; bé, no sé, hi ha qui opina que al nostre país l’extrema dreta està incardinada en la dreta quotidiana. Potser. Aquí el votant és possibilista, ho deia l’Evangeli de Mateu: no sàpiga la mà dreta el que fa la mà ultradreta).

De Blas de Otero he recordat perl’exposició de portades històriques d’EL PERIÓDICO que pot veure’s aquests dies als jardins del Palau Robert amb motiu del 40 aniversari del naixement d’aquest diari. De tot el que ens vam creure, i de tot en què vam creure, han passat ja més de 40 anys. A Espanya, la quarantena és la unitat amb què mesurem la història, de la mateixa manera que el metre és la unitat estàndard de longitud en el sistema internacional. Aquí, una dictadura dura el mateix que una Constitució democràtica, o se li dona el mateix termini. Franco va morir en bíblic embolicat en aquesta xifra, el que dura una travessia del desert; també 40 dies i 40 nits va ser el que va durar el diluvi universal. La catàstrofe és la nostra unitat de mesura del temps.

Els cassets de l’Olympia

Abans de llegir Blas de Otero l’hi vaig sentir cantat a Paco Ibáñez. Ambels cassets del seu concert a l’Olympia de París, plenes de Blas de Otero, Alberti, Góngora, Manrique, Quevedo, Gloria Fuertes, Goytisolo, l’Arcipreste..., s’han afinat més orelles per a la poesia, s’ha sensibilitzat per al ben escrit, per al ben pensat, a més gent normal i corrent, treballadors amb el nom de la fàbrica imprès a la butxaca de la camisa, oficinistes amb barba, delineants amb Rotring, metges que rebien premsa clandestina, mares i pares amb nens, que esperaven per als seus fills alguna cosa molt millor que el que van tenir per a ells, dones que es treien l’aliment fregant bancs i escales, o cosint sota el foc d’una bombeta, llum incandescent ("Porque vivir se ha puesto al rojo vivo", així comença el poema 'Digo vivir', de Blas de Otero), mentre els seus fills també incandescien veient volar entre gratacels la Torxa Humana dels Quatre Fantàstics (noies invisibles en una societat masclista, científics amb els membres estirats com passats pel poltre de la Inquisició, gent a qui la pell se li havia convertit en pedra esquerdada durant 40 anys de pertinaç sequera, aquest còmic no s’acabava mai...).

¿Què estava dient, jo? Ah sí, que Paco Ibáñez quan interpretava Blas de Otero, que les cintes amb les seves cançons, van ser unes Missions Pedagògiques en l’època de les missions impossibles, ja que també portaven el millor de la nostra cultura al més humil de cada barri, de cada casa, de cada persona al costat de la seva finestra. És en tots els quadros, o gairebé, de Vermeer de Delft: som éssers enganxats a una finestra. La meva mare es posava al costat d’una amb l’agulla a la mà. Si venia una visita, el primer que feien era mirar pel balcó. Tot el que ens pertany està a la llunyania, a 40 anys.

Notícies relacionades

Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024

L’‘alcaldessa’ de la nit defensa ampliar l’oferta d’oci nocturn

Recordava, passejant entre els plafons de l’exposició, del poema de Blas de Otero 'Me queda la palabra', i de la guitarra de Paco Ibáñez, del suau tust semblant a un pizzicato, crec jo que és, que el canta. Obstinat com el pols de la sang. Potser el que mani avui les a les primeres planes dels diaris sigui la imatge, no en va per això de vegades es fan portades dobles; però quan la gent sentia i llegia 'Me queda la palabra' l’important a la premsa era la paraula. Pot comprovar-se recorrent aquesta mostra de 120 números d’EL PERIÓDICO i d’un centenar d’altres fotografies. ¿Ens hem convertit en una societat visual? ¿Tornem a la cultura de la imatge com quan la societat no estava alfabetitzada, per exemple quan a les catedrals es representaven amb figures escenes de la Bíblia perquè tothom les pogués comprendre? I això ¿precisament ara?, ¿quan mai com avui tanta gent sap llegir i escriure? O ¿és que hem deixat de creure en les paraules per tant com se les ha tergiversat, manipulat, recargolat, desfigurat, descontextualitzat? O ¿és que actualment ens fa por parlar?

És cert que una foto pot dir-nos més que mil paraules, però també és veritat que darrere de posar una imatge hi batega un 'jo no dic res’, 'jo, el que aquí es veu'. La barra, la gosadia, la irreverència amb què es redactaven els titulars en els anys inicials d’EL PERIÓDICO no manifesten ingenuïtat, sinó autenticitat. La gent no tenia vergonya de ser com era. El llenguatge era una funció natural, el mateix que la respiració, no un diploma. Blas de Otero es referia que ens queda el recurs de la paraula dita. Però estem renunciant fins i tot a l’escrita, que neix de la llengua viva. Cada vegada els diaris, les revistes, porten menys lletres. ¿Com hi haurà llibertat d’expressió sense expressió?