De la unitat a l'únic

L’evolució de l’esquerra ha sigut el pas de l’unitari al comú. No estic dient que evolucionar sigui bo, però pitjor seria involucionar. Estava pensant en noms històrics d’organitzacions d’esquerres que portaven la paraula unió (UGT, UHP, IU), i en com aquest vell concepte del poble unit s’ha quedat arraconat amb els cassets de Quilapayún.

Abans, a les manis a què anaven els militants d’esquerres es cridava molt unitat. Sobretot ho deien els partits que no havien guanyat als que ja podien governar en ajuntaments o on fos. La unió avui és una altra cosa, un altre sender que s’ha bifurcat, per escriure-ho amb l’arena de Borges. L’ha devorat el seu propi isme com a totes les avantguardes, i ara en comptes d’unitat es parla d’unionisme. S’ha passat de dir que la unió fa la força a dir que la unió es fa per força.

El poder desgasta qui l’exerceix, però sobretot fa pols qui el suporta. A les paraules també els passa. Cada vegada que sento dir unió, recordo Convergència. Duren més les associacions d’idees que les associacions de partits. Els lingüistes consideren que les paraules tenen un camp semàntic, de la mateixa manera que el vestit d’Iron Man té un camp magnètic, un camp de força que les envolta i es projecta cap a l’exterior i les protegeix d’altres significats, però potser no tant d’altres com elles. Al camp de la semàntica també hi arriba l’hivern, el mateix que a les pintures dels dos Brueghel, i llavors aquests terrenys es converteixen en veritables pistes de patinatge, un camp per a les relliscades. Una relliscada semàntica és per exemple lliscar d’unitat a únic. Això és el que em passa pel cap sempre que sento l’expressió un sol poble. Però què podem fer davant d’això, què farem davant de la imposició de l’únic si vivim en una societat de fills únics.

Sobre la pugna entre l’un i el tot (per dir-ho a la manera de Fernando Savater en el seu vell i àcrata, tots dos són adjectius d’elogi, ‘Panfleto contra el todo’), sobre l’enfrontament entre l’individu i el grup, vaig veure dilluns passat un muntatge de dansa en aquestes festes de la Mercè. Va ser al parc de la Trinitat, un parc urbà ple de verd, de vida i d’esperança (el verd és el color de l’esperança), en una part de Barcelona on la paraula urbà perd la seva magnitud humana ja que brolla en el sec cor del quitrà, de l’asfalt, en un brutal nus de rondes i autopistes, igual que el lloc en què sobreviu el protagonista de ‘L’illa de ciment’, la novel·la de Ballard. (Urbà al·ludeix a l’urbs, la ciutat, on viu la gent en grup, on la civilització i la cultura es desenvolupen veloçment; però també diem urbà per referir-nos a la duresa, al que costa tot això. En temps de la revolució francesa es va posar de moda la paraula ciutadà per adreçar-se al veí, per igualar la gent des d’un ideal de justícia; amb el fracàs de tot allò deixem de ser ciutadans i ens convertim en urbanites. ¿Recorden quan rock urbà era sinònim de rock dur? Ja ho deia Leño: maneres de viure).

Notícies relacionades

Ens queda la paraula

L'ona sònica

Es tractava d’una companyia coreana de dansa contemporània. La companyia es diu Laboratory Dance Project i l’obra es titulava ‘Look Look’. La veritat és que no tinc ni idea de dansa, i de coreà tampoc en tinc res (soc polac com la majoria), i contemporani a estones sí que me’n sento, això sí. Potser no vaig entendre tot el que vaig veure, però va ser fascinant. És clar que escenificaven l’individu cargolant-se quan és atrapat pel grup; però vaig sentir que allò també provava de mostrar el sofriment com una forma de dansa. L’angoixa, la por, també mouen els nostres músculs. Aquells 14 o 15 ballarins i ballarines (em vaig entretenir a comptar-los) recordaven un bosc de morts que no deixava escapar a cap dels que en formaven part, i el que es representava en l’escena (un racó de la zona de pistes esportives) era el moment en què arribava un caminant amb la roba esparracada (igual que el llenyataire que surt a la portada d’aquest disc de Led Zeppelin on hi ha ‘Stairway to heaven’), i descobria l’horror personal, particular, de cada membre del grup, diguem-ne que de cada arbre. Els ballarins tenien les cares allisades i deformades (i alhora uniformitzades, de manera que s’entenia que tota uniformització és una deformació), i se’ls dibuixava al rostre un gest d’udol com el que pot veure’s gairebé idèntic a aquella cara que surt cridant d’entre el mur de Pink Floyd.

Encara més polac que la majoria de nosaltres va ser el premi Nobel Czesław Miłosz, que, tot i que va néixer a Lituània, era de família i cultura poloneses. En el seu ‘Abecedari. Diccionari d’una vida’ (que són una espècie de memòries en forma de diccionari) defineix la por com “el principal habitant d’Europa al segle XX”, i posa d’exemple moments de la seva vida al bloc de l’Est. Potser ni tan sols tenim dret a dir que no tenim por quan la por en persona encara no ha enderrocat la nostra porta.